La història més gran que s’ha contat mai

L’escena és recordada i celebrada. José Isbert, alcalde de Villar del Río, pren la paraula des del balcó de l’ajuntament, davant de la plaça abarrotada. És llest i vehement, però una mica limitat d’expressió: «¡Vecinos de Villar del Río, como alcalde vuestro que soy os debo una explicación, y esa explicación que os debo os la voy a pagar!», diu i entra en bucle: «¡Y yo, como alcalde vuestro que soy os debo una explicación…!», repeteix diverses vegades. Llavors, Manolo Morán, un experimentat agent artístic que està al seu costat, l’interromp i pren la paraula: «Déjeme a mí… Yo no sé si os habréis enterado todavía de que el señor alcalde os debe una explicación», diu dirigint-se a la gentada, «pero si no os habéis enterado, aquí estoy yo para deciros que no solamente os debe eso, sino una gratitud emocionada por el respeto, entusiasmo y disciplina con que habéis acogido sus instrucciones, demostrando con ello el heroísmo sin par de este noble pueblo…». L’alcalde intenta parlar de nou i arranca amb el mateix embarbussament d’abans, però el representant d’espectacles folklòrics, amb la seua immensa barra, li torna a arrabassar la paraula. La seua retòrica és torrencial, arravatada, convençuda i convincent: «La explicación que os debe el señor alcalde es innecesaria», els venta als presents que són el poble en massa, «porque vosotros sois inteligentes y despejados, y sobre todo nobles y bravos». I després d’un enfilall d’adulacions d’aquest estil els promet, empenyorant la seua paraula d’honor, que si col·laboren i fan el que se’ls demana aviat tindran la lluna en un cabàs. L’alcalde no se sent ofés per haver estat interromput. Ben al contrari, en un moment determinat no pot refrenar el seu entusiasme: «¡Muy bien!», exclama.

emmascaratWEB

Només un dels veïns ha gosat discrepar, però el seu parlament irat no ha aconseguit fer mossa en els romanços del faranduler, perquè contenien un conte reeixit que feia que tot el que estaven fent, i també tot el que eren i al que aspiraven, tinguera sentit. Era una explicació obsequiosa, il·lusionant i prometedora, amb un final feliç d’aparença versemblant. I contra relats tan suggestius no es pot lluitar només amb la indignació. Aquest dissident sembla un salmó de mig pam intentant remuntar a bots les cascades de Niàgara. No obté cap assentiment, i en fer mutis, la seua breu intervenció és despatxada per l’alcalde amb un argument ad hominem, desqualificador però generós i condescendent: «No hay que hacer caso del bueno de don Luís, que ya sabéis que se enfada por todo». I per si a algú li havia quedat cap dubte, l’enredador que té al costat afegeix: «¡Y a quien yo convenceré, con cuatro palabras, de que está completamente equivocado!». És a dir, que si tu, el de la boina, t’has cregut el que acaba de dir aquest paio, també vas errat. L’escena acaba amb víctors i un suport general als plans de les autoritats, fins i tot per part dels qui no han entés res, que, si es jutja per les expressions, en són un bon grapat. Però l’entusiasme de l’orador, el prestigi que li confereix estar en el balcó, i l’embriagadora sensació que senten els de la plaça pel sol fet de ser-ne molts, dissipen qualsevol dubte, converteixen la ignorància en certesa.

Seguir llegint La història més gran que s’ha contat mai

Share