El sentit comú

Entre totes les accepcions de l’expressió «sentit comú», finalment ha imperat aquella que ve de la tradició escolàstica i que es refereix a una suposada força cognoscitiva universal que propicia la coincidència espontània de parers entre els éssers humans, davant d’aquella altra, provinent de la tradició aristotèlica —de la qual constitueix una profitosa adaptació— que entén el sentit comú com un sentit intern «real», que unifica aquelles sensacions que, de forma independent, ens arriben a través dels sentits vinculats als òrgans sensibles. Segons aquesta segona accepció, l’original, el conjunt d’estímuls que rebem tothora, sense el sentit comú, no seria res més que un caos, i la nostra capacitat de comprendre el món desapareixeria.

Segons l’accepció aristotèlica també, l’anomenat sentit comú passa, de ser una capacitat que tots i «entre tots» tenim, a ser un privilegi del qual avui molts pocs gaudeixen, o que tothom té en un grau molt escàs. La major part dels mortals viuen sota el bombardeig continu d’estímuls que no saben desxifrar, enfrontant-se diàriament a signes que no entenen. Més encara: viuen en un estat d’atabalament permanent perquè no saben com defendre’s d’aquesta ignorància i, fins i tot, sense saber que ho són, d’ignorants. Des d’aquesta perspectiva, el sentit comú pren un significat paradoxal, a saber: aconseguir que impere la falta de sentit i aconseguir, alhora, que aquesta falta de sentit generalitzada s’accepte com si fos l’estat natural de les coses. Tal és l’objectiu d’aquesta espècie de lobotomia incruenta a la qual el sistema tracta, amb un èxit evident, de sotmetre tots els seus integrants, reduir fins al mínim la nostra capacitat cognoscitiva, assolir el control de les nostres ments i exercir el domini sobre els nostres actes, aquest control i aquest domini que l’absència de sentit comú —el sentit comú aristotèlic— ens impossibilita d’exercir de manera autònoma.

Seguir llegint El sentit comú

Share

El dilema

Triar entre ciències o lletres era i continua sent una de les grans disjuntives a què s’ha d’enfrontar qualsevol estudiant arribat un cert moment. I era i continua sent una disjuntiva tan falsa com perniciosa, una imposició interessada creada sobre la rivalitat suposadament consubstancial entre «els intel·lectuals literaris» i «els científics de la naturalesa», com va encunyar C. P. Snow en la seua famosa conferència sobre les dues cultures, que amaga la rivalitat secular entre la ciència infusa i la que va nàixer amb el pecat original. Aquesta última, esperonada per un concepte peculiar de progrés i en el seu intent d’allunyar-se tot el possible de la primera, al llarg de l’últim segle si més no, ha mostrat un desinterés creixent vers aspectes fonamentals de l’arquitectura del coneixement, com la filosofia, l’art, la literatura i fins i tot moltes de les anomenades ciències socials, potser, també, perquè els qui fugen de les impertinències de la raó sempre han considerat els sabers humanístics com a part del seu feu revelat, a pesar que allí és on s’hi troben els blasfems més bel·ligerants o precisament per això. El que s’ha balafiat en aqueix joc estratègic no és poca cosa. Ha donat i continua donant lloc a generacions d’estudiants i professionals rancallosos adscrits a un bàndol i a l’altre.

Raonablement, aquest joc hauria d’haver acabat ja. A hores d’ara, caben pocs dubtes que la ciència li ha arrabassat el tron a la religió de manera definitiva, fins i tot en el seu propi terreny. Com diu Lawrence M. Krauss en Un univers del no-res, «inventar tota una nova sèrie de partícules en l’espai buit impossibles de mesurar no sona molt diferent de proposar que hi ha un gran nombre d’àngels asseguts sobre el cap d’una agulla». Però als deliris de la ciència se’ls pot seguir el fil, almenys fins a un cert punt, i en aquells altres la raó no tenia res a fer des del principi. Coneixement és emancipació, i aquesta significa ser lliure per a servir a la pròpia ignorància, no estar al servei de la d’altres. La religió, amb les seues fal·làcies ad ignorantiam, avui és ja un pur acudit, però un acudit tenebrós, que allí on pot s’imposa per la força, com ha fet sempre, i on no pot, suplica respecte i tolerància, hipòcritament, amb un deix d’humiliació que posa els pèls de punta, perquè intuïm en què es convertiria si, menada per les circumstàncies, no haguera de recórrer a la contemporització amb els impius.

Seguir llegint El dilema

Share

De cul

Ens alcem tots els matins amb un dia molt ocupat al davant, amb l’agenda ja repleta, tot i que nosaltres no n’hem escrit ni una sola línia. Els qui tenen la suposada sort de tindre un treball es fiquen en una rutina que els resulta de sobres coneguda; els altres, també. Ací no s’avorreix ningú. Un munt d’afers ens esperen. Costa de creure les coses que hem arribat a aprendre. Començàrem posant-nos nosaltres mateixos la gasolina i ara, amb el mòbil, ja fem transferències bancàries, la declaració de renda o la compra del supermercat mentre som al vàter. Potser avui mateix farem totes aquestes coses, i si no en farem altres igual d’insòlites. Mai no hem sabut fer tantes coses ni hem sabut tant sobre tantes altres. I les fem i les sabem perquè ara ja s’ha convertit en una obligació, sota pena de no poder moure’s pel món o paréixer un fava quan ens veiem enmig d’una conversa sobre el desenvolupament sostenible, el programari de codi obert, els efectes del bífidus, els usos del grafè o les òrbites irregulars de les llunes de Plutó, cosa que pot passar en qualsevol moment, perquè ara el coneixement, literalment, el regalen.

equilicontorWEB

Qui va dir per primera vegada que el saber no ocupa lloc no sabia res de tot açò. No li hauria cabut en la testa una estupidesa de tal calibre. Jaume Perich, aquell gran filòsof català injustament oblidat —totes aquestes coses imprescindibles de què ens ocupem, o que més aviat ens ocupen, no li han deixat lloc— va dir que «la religió serveix per a ajudar-nos a resoldre una sèrie de problemes que no tindríem si no existís la religió». Canviem la paraula religió per «tecnologia», «administració» o, fins i tot, «vida quotidiana», i veurem que la cosa no varia molt. Som experts a solucionar problemes relatius a coses que no existirien si no existiren aquestes coses. Som doctes en moltes coses de les quals mai no ens qüestionem la utilitat. I val més així, perquè si la suposada saviesa actual clarejara i deixés entreveure l’enorme ignorància que oculta, els cabells se’ns farien blancs de sobte. La nostra vida ja està escrita, però no pel destí ni per cap voluntat sobrenatural, sinó pels paios que organitzen tot açò, se suposa que per a traure’n profit, encara que és factible qualsevol altra hipòtesi. Una de tantes és que ells tampoc no saben per què fan que fem tot el que fem, un supòsit que converteix el món en un manicomi sense govern, amb tots nosaltres dins i les portes segellades per l’àngel exterminador de Buñuel.

Seguir llegint De cul

Share