Tango

Hi ha dies que acaben malament. No ha passat res de mal, però acaben malament. Perquè te’n vas al llit amb la convicció que res no ha canviat ni canviarà. Un es passa la vida combatent aquesta afició a posar-ho tot en el mateix sac, tan injusta, tan reaccionària, amb què tantes coses s’intenten justificar, i al remat un acaba sucumbint a la temptació. O a l’evidència. O al cansament. Subscrivint un tango. Però és que tens davant a algú que t’està repetint la mateixa cosa per enèsima vegada, i saps que tu també et repeteixes cada dia més. I aquests periòdics que han vingut a substituir els vells —estaves fullejant-ne un— estan envellint a ulls veients. I aquests articulistes que arribaren en forma de falca roja, com la del quadro de El Lissitzky, han acabat traçant cercles entorn dels seus respectius eixos, fent el mateix que aquells intel·lectuals de sénia als quals havien de desallotjar. I en aquests polítics que deien ser nous albires el germen del que els altres van acabar sent, veus això que els sustenta a tots substituint-se a si mateix.

Per alguna raó, hi ha dies en què te’n recordes d’aquell amic que poc abans de morir va exclamar: «Açò és una estafa», i per la manera com ho digué vas saber de seguida que no es referia a la crisi, encara que llavors ja havíeu comentat molt que la crisi era això, una estafa, veges tu quin descobriment. O d’aquell que et va dir, mentre et donava la mà per última vegada i ho sabia, que «no sabia si havia valgut la pena», i llavors encara no hi havia crisi o no sabíem que n’hi havia. O d’aquell altre —ja en dus uns quants— que davant de la imminència del seu últim viatge, va passar els seus últims dies contraprogramant-li a la mort una excursió a Corfú, on ell creia que estava el principi de tot, amb aquells amics que sabia que mai no tornaria a veure. No volia anar enlloc, volia tornar. I veus tots els que encara campegen, cada u pel seu costat, creient que se salvaran sols, i saps que no, estàs convençut que un dia es despertaran i alguna cosa que ara no volen veure ja no estarà allí per a poder ser ignorada, i aquesta absència els haurà espolsat l’ofuscació, i se sentiran tan desolats com tu et sents de vegades. O no, perquè mentre el temps ens mata, nosaltres diem que matem el temps, i a més d’un la mort l’agafarà així.

Seguir llegint Tango

Share

No som res, però tot arribarà

La ferramenta, els utensilis, els instruments es diu que són extensions del nostre cos, que usem per a ajudar-nos a l’hora de fer determinats treballs. Les pròtesis, però, són peces que substitueixen una part absent de la nostra anatomia, i les ortesis una cosa que la completen o reforcen quan la tenim malmesa. El diccionari es fa un embolic amb totes aquestes paraules. Costa molt d’establir la distinció entre el que ens ajuda, el que ens completa i el que ens complementa. Perquè, a diferència de la majoria dels animals, l’ésser humà sent que li falten coses que mai no ha tingut. Va ser eina, pròtesi, màquina o aparell el garrot amb què un mico li va aplanar les costures a un altre per primera vegada? Que el DIEC l’anomene com vulga: va ser això que li va proporcionar el metre de braç que trobava a faltar per a estovar el seu confrare. I la primera pell d’ós amb què va aconseguir tapar-se també tenia alguna cosa de restitució: era una cosa que va notar que li havien escamotejat quan li va caure damunt una glaciació.

mariaWEB

L’ésser humà experimenta aquest sentiment de mancança des del moment mateix de nàixer. El pipo és una pròtesi que supleix a la mamella, que calma les ànsies avaricioses que provoca la seua privació. Les sabates i la roba també ho són —pròtesis o complements ortopèdics—, però estan ja tan integrades en la nostra anatomia que no ho semblen. I el barret, el sarró, la forquilla, el paraigua, el furgadents… qualsevol cosa que ens acoble i ens servisca per a fer el que volíem —de vegades sense saber-ho fins al moment en què n’apareix la possibilitat— esdevé automàticament part integrant de nosaltres mateixos. Algú va notar que li faltaven dits per a comptar i va decidir fer-se una sofisticada pròtesi que ha deixat molta cua. La calculadora va provocar una inflexió determinant en el curs de la història. Aquell paio no ho sabia, però havia acabat d’inventar la primera peça d’un smartphone, aquest trasto amb què, definitivament, ens hem convertit en criatures cibernètiques, meitat humans, meitat màquines. Ho som per vocació, dòcilment, i això fa innecessaris els implants, una altra paraula afí a les anteriorment citades. No cal que ens col·loquen un xip davall la pell, com als gossos: ja en portem uns quants de bon grat en la butxaca, onsevulga que anem. Mai res no ens ha fet sentir tan incomplets en la seua absència.

Seguir llegint No som res, però tot arribarà

Share