El terròs al seu laberint

Convé recordar en els temps que corren que, a pesar de l’aventurerisme d’alguns dels seus dirigents, els Estats Units eren un país majoritàriament aïllacionista fins a la II Guerra Mundial i en certa manera encara ho són. Volien fer-se rics, crear mercats, vendre excedents, però ni de conya convertir-se en els amos del món, tan complicat que és això i la de responsabilitats que comporta. Però una cosa mena a l’altra: arriba un punt en què el capital no s’obri pas si no és enfilat en un tanc. Així que van anar assumint a poc a poc el seu paper imperial amb desgana i una malaptesa manifesta. Per a tapar-la van crear una precària litúrgia civilitzadora que a penes ha aconseguit dissimular la profunda grosseria dels seus actes. Com tots sabem a hores d’ara, si els EUA es claven en algun embolic és perquè estan entestats a escampar la democràcia per tot el planeta, això ho resumeix tot. Si pel camí cal finançar grups terroristes, organitzar colps d’estat o primaveres de colors, s’hi fa, i si hi ha uns quants morts, estats fallits o desastres mediambientals, què hi farem.

Durant més de setanta anys, pel cap baix, EUA ha estat fent esforços per a dissimular la seua mala folla, creant una imatgeria farcida de tipus jovials, generosos, sacrificats i, sobretot, molt educats. I de sobte apareix un pinxo de sèrie B, li donen el paper protagonista amb procediments rigorosament democràtics i ací els tens tots, afanyant-se a aguantar la tramoia. Què ha passat? Per què aquest és tan diferent dels seus predecessors, tan diferent del tipus que volia cobrir el cel de míssils, o d’aquell que finançava els contrarevolucionaris nicaragüencs amb cocaïna, o d’aquell altre que tocava el saxòfon i deixava que li’l tocaren les becàries mentre Palestina cremava i deixava sense medecines els hospitals de Bagdad, o del paio que va aplanar Iraq buscant unes armes que sabia que no existien, o de la paia que es corria mentre a Gaddafi li estacaven un pal en el cul, o d’aquell altre que no va tancar Guantánamo i ens va entregar a tots a la NSA? Per què la política migratòria, mediambiental i econòmica de Trump (la que diu que aplicarà) és tan diferent de la que tots aquests i la mateixa Unió Europea —ja que hi som— van practicant des de fa dècades?

Seguir llegint El terròs al seu laberint

Share

Apàtria

Fa uns anys vam veure, incrèduls, com uns paios feien miques uns budes gegants del segle V. Poc després vam assistir, estupefactes, al saqueig del museu arqueològic de Bagdad. I recentment hem vist, esglaiats, com feien volar les restes d’una ciutat grecoromana o com era destruït el centre històric d’Alep. La majoria de nosaltres vivia sense conéixer l’existència d’aquests vestigis i no obstant això la seua desaparició ens ha fet estremir. El repertori habitual dels mitjans —«salvatgisme», «fanatisme», «obscurantisme»—, orientat a explotar la por de ser atrapats per la barbàrie, no basta per a explicar per què els fets d’aquesta naturalesa ens afecten tant o per què ens afecten d’aquesta manera. També hem estat informats puntualment de la degolla del conservador de les ruïnes de Palmira, i tot i ser l’horror momentàniament més intens, no ens ha durat tant. Ni la mort d’aquest home ni la de centenars de milers com ell ens produeix la peculiar sensació de pèrdua persistent que acompanya el record d’unes ruïnes llunyanes reduïdes a engrunes.

peusbweb

Durant la II guerra Mundial es va destruir un ingent patrimoni artístic i històric. Ciutats senceres que conservaven l’empremta de centenars de generacions van haver de ser completament reconstruïdes. Podem imaginar la sensació de desolació que va envair llavors Europa i el que tardà a desaparéixer mentre les ciutats s’alçaven de nou. Què sentiríem ara? Pareix que la nostra afecció per les empremtes del passat va en augment. El desprestigi imparable del futur dóna un nou valor al passat. El present és cada vegada més incorpori i el futur simplement no és creïble, ja no funciona com a esquer, almenys no tan bé com fa aproximadament cent anys, quan els futuristes afirmaven: «Estem damunt del promontori més elevat dels segles…! Per què hem de mirar enrere, si volem traspassar les misterioses portes de l’Impossible?».

Seguir llegint Apàtria

Share

Sols hi ha un món, i és en aquest

A 约翰·甜蜜小

La indústria cinematogràfica sempre se les ha apanyat per a fer passar per innòcua fantasia la propaganda més grollera. És molt fàcil descobrir-ho retrospectivament, però no tant fer-ho en temps real, mentre te l’estan endinyant. Últimament, la ciència-ficció, el gènere suprem d’aquest tipus de camuflatge, deriva de manera obsessiva cap al subgènere apocalíptic. Són relats que funcionen gràcies a uns mecanismes psicològics que aparentment són tot un misteri. De vegades fa més por el que esdevé a la sala, que el que ens mostra la pantalla, perquè la penya que s’escorre de gust mentre veu com una nespla colossal fa miques l’Estàtua de la Llibertat, el Capitoli o el Golden Gate no pot ser que estiga bé de la carabassa. Hem de suposar que per ací no pocs degenerats s’alegrarien de veure com cauen neules digitals sobre la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Sagrada Família o les Torres del Real Madrid, però, gràcies a Déu, per aquestes endreçúries els pressuposts només donen per a fer-ne alguna de zombis. Encara que l’argument és el mateix («Esteu perduts!»), no és la mateixa cosa.

cometaHalleyWEB

El cas és que els anuncis intenten convéncer-nos que el món està ple de prodigis i plaers per descobrir (pagant, només faltava), mentre que la pel·lícula que posen a continuació ens diu que açò no dóna més de si, que ja podem anar acomiadant-nos de la bona vida. Fa temps que Hollywood no és la indústria fèrriament organitzada que era, però sorprén veure com tots els implicats en el show business són capaços d’actuar de manera coordinada per a activar els ressorts que ens produeixen plaer, entre els que cal incloure la por.  El gènere apocalíptic no és nou, però darrerament ha adquirit uns trets especialment inquietants. És evident que algú està entestat a fer-nos creure que el món s’acabarà aviat i que resistir-se és inútil. Fa malpensar.

Seguir llegint Sols hi ha un món, i és en aquest

Share