El menyspreu

«No és just de menysprear una persona intel·ligent perquè és pobra
ni és convenient de fer honor a un pecador».
Llibre de l’Eclesiàstic 10:23

Sens dubte un dels grans triomfs de l’establisment ha sigut l’eliminació sistemàtica de tota eina eficaç per a l’anàlisi crítica de la realitat en clau política. Totes han estat substituïdes per un promptuari humanista, per un codi de valors que pareixen extrets directament del catecisme cristià, reciclat i adornat amb l’argot pseudolaic creat en els últims decennis pel liberalisme anglosaxó majorment. Segons aquesta nova vella visió, els polítics, els banquers o el papa de torn ja no són actors socials que s’ajusten a patrons generats al llarg de la història per la societat i el seu model organitzatiu, sinó individus que es deixen dur per la seua particular naturalesa, els seus trets de caràcter i la seua disposició moral. Segons els tòpics que afloren en les columnes d’opinió i els enfilalls de comentaris que les acompanyen, si els poderosos ens maltracten no és en virtut dels seus interessos corporatius o de classe, és perquè estan posseïts pels set vicis capitals, són peresosos, desmanotats, malvats, avariciosos i, sobretot, perquè ens menyspreen.

Se sol pensar que el menyspreu és, sobretot, arma dels poderosos. Però no. Els que de veritat ho són no gasten això. Ens agrada de creure que els nostres governants ens menyspreen, però no és així. Això implicaria que ens tenen en consideració i cal dubtar-ne. El que fan els poderosos de tota índole és passar dels altres. L’actitud consubstancial a la seua posició és la indiferència, que, en tot cas, és la forma superior del menyspreu. Que els governants i els que realment governen el món ens mostraren menyspreu fóra una deferència que, des del seu punt de vista, rarament mereixem. I que busquem perquè ens fa visibles i ens dóna una certa esperança. El suposat menyspreu dels poderosos és la fe de vida dels dèbils. I, sobretot, és el que justifica i alimenta el menyspreu que el dèbils, encastellats en el seu picapunt, l’últim reducte que els resta, professen als poderosos.

Seguir llegint El menyspreu

Share

Ni universal ni humana

En 1948, poc després de donar per consumada la més gran —que no l’última— salvatjada protagonitzada per una espècie animal fins aleshores, els mandataris alfa de les potències triomfants, flanquejats per alguns comparses, després de colpejar-se el pit i soltar uns quants alarits sobre una muntanya de morts, van fer unes quantes declaracions d’intencions de gata maula a l’ombra del bolet atòmic. Estaven tan segurs que podrien passar-se-les per l’arc del triomf tantes vegades com els vinguera de gust, que no van dubtar a fer-ho per escrit. Això els permetia fer-se una foto amb una estilogràfica a la mà, que és com llavors es pensava que calia passar a la història.

dereWEB

Potser el més altisonant dels documents que van eixir d’aquella espècie de ritual de purificació siga la Declaració Universal dels Drets Humans. No hi havia res d’original en aquell paper. Ni tan sols en la seua formulació. L’intent de materialització d’aquells drets era el que, explícitament o implícitament havia motivat, motiva i motivarà la majoria dels canvis socials i polítics emancipatoris al llarg de la història. I sempre ha sigut i serà contra el poder, mai des d’ell, encara que de vegades aparenta el contrari, com va explicar molt bé Lampedusa i encara millor, potser, Visconti. Tampoc era la primera vegada que s’hi posaven per escrit, però era la primera vegada que es feia des d’un poder omnímode, avalat per una maquinària de guerra aclaparadora, acabada de greixar amb la sang de setanta milions de persones. Era la versió definitiva. Suposadament, a partir d’aquell moment tots aquells drets tenien avaladors prou competents per a fer-los efectius. No obstant això, no hi ha paper amb què tants s’hagen netejat el cul tantes vegades al llarg de la història. I ací el tenim encara, tan llis, tan blanc, tan consistent, fent gala d’una estranya durabilitat.

Seguir llegint Ni universal ni humana

Share

«Em manquen les paraules per a expressar-vos tot el que sent»

A A. Viana, que sap veure com balla l’humor entre els cremalls.

Mentre mitja humanitat sospira perquè li’n donen un, de tant en tant algú escenifica un clamorós estufit quan li és concedit un premi. Gràcies al seu poder mediàtic, queden en el record casos com el de Marlon Brando, que per a rebutjar un Oscar va enviar una índia a llegir un al·legat contra el tracte que Hollywood havia dispensat als natius americans. Menys repercussió va tindre la sòlida botifarra que feu George C. Scott, qui va rebutjar el mateix guardó dos anys abans (i per primera vegada en la història), al·legant que li l’havien donat per interpretar a la perfecció un personatge que detestava, el general Patton. Vet ací, resumit en una xicoteta anècdota, el drama existencial del titellaire. D’uns anys ençà, per aquestes andoles s’ha posat de moda refilar els premis a la cara dels manaires del ram per raons inequívocament marcades per l’actualitat. Pocs estan en contra dels premis mateixos, no hi veuen res de mal, la majoria està contra els qui els donen. Els entusiasma la conga però no els agraden els companys de ball. O saben que no són els més oportuns pel dir de la gent. Per això els pocs que els rebutgen solen donar raons de molt poca consistència, parlem clar.

writnjailWEB

Alguns, però, demostren una certa inspiració. Santiago Sierra, personatge de praxi polèmica però que com a mínim domina la teoria, el 2010 va rebutjar el Premi Nacional d’Arts Plàstiques perquè segons ell «instrumentalitza en benefici de l’Estat el prestigi del premiat». Aquest sembla un argument ben ensenderat, per bé que encara ho va expressar millor Sinclair Lewis noranta anys abans, quan va rebutjar el Pulitzer que li havia estat concedit per la seua novel·la Arrowsmith. Lewis considerava absurd que un llibre fóra declarat el millor de l’any. Sabía que era injust per excloent, però no ho va fer per això, sinó pel que hi havia d’adoctrinament en l’operació. Aquestes són algunes de les coses que va dir: «Tots els premis, com totes les distincions, són perillosos. Els que van darrere dels premis tendeixen a treballar no per una excel·lència intrínseca, sinó per una recompensa que és aliena a ella: tendeixen a escriure sobre tal cosa o eviten escriure sobre tal altra a fi de complaure els prejudicis d’un comité fortuït. I el premi Pulitzer de novel·la és particularment objectable perquè […] els seus termes són que el premi s’atorgarà “a la novel·la nord-americana publicada durant l’any que millor represente, en conjunt, l’atmosfera de la vida nord-americana i el model més excels de bonhomia i educació nord-americanes”. Aquesta frase, si és que significa alguna cosa —afegia Sinclair Lewis—, sembla voler dir que la valoració de les novel·les dependrà no del seu valor literari real sinó de la seua obediència al codi de bona conducta vigent». No sona gens malament. Algú s’adhereix? Abans d’alçar la mà tinguen en compte que quatre anys més tard Lewis va arreplegar el seu Nobel sense cap melindro.

Seguir llegint «Em manquen les paraules per a expressar-vos tot el que sent»

Share

Sí que ens representen

Els aficionats al bon cine de terror ho saben molt bé. Perquè el monstre faça por, cal no mostrar-lo. Quan ho fas comença a decebre. Convé que les dimensions dels éssers fantàstics siguen desconegudes, tant les físiques com les morals, a fi que puguen expandir-se sense límits en la imaginació de l’espectador. En els negocis i en la política s’hi dóna un correlat aparentment invers. Un dirigent és millor valorat com més velada està la seua figura. La informació que ens hi arriba ha de ser insuficient perquè puguem dir que el coneixem bé. Els equips que s’encarreguen d’elaborar la seua imatge pública treballen en aquest sentit, i les nostres ments també, perquè necessitem a tota cosa sentir-nos subjugats.

hombotWEB

Després, molt sovint, per no dir sempre, descobrim amb sospitosa estupefacció que darrere d’aquell que créiem un gran home s’amaga un moniato. «Com un individu així ha aconseguit amassar tal fortuna?», solem preguntar-nos quan cauen les màscares i veiem que qui passava per ser un gran empresari és en realitat un ceballot. «Com a algú tan deshonest l’ha pogut votar tanta gent?», exclamem escandalitzats quan descobrim que tal polític és un vulgar xoriço malparlat, a banda d’un fava, perquè no s’adonava que l’estaven gravant. L’estupefacció dóna pas a un calfred quan veiem que el xoriço en qüestió és un dirigent amb poders literalment sobrehumans, que el fan capaç de determinar el destí de milions de persones, normalment en connivència amb aquells ceballots del món dels negocis que ho tenen tot i en volen més.

Seguir llegint Sí que ens representen

Share

Banals i decents

Quan veien una càmera, els col·lectius militars de tota mena es llançaven a fer la mateixa broma: enarboraven el fusell, la pistola o el matxet, i escenificaven un combat, un afusellament o una degolla. Els àlbums de records i els mercats de vell, el seu albelló, estan plens de fotos d’uniformats fent el moniato d’aquesta manera. En aquest cas, els detalls de la foto tenen la seua importància. Són tres soldats de la Legió Còndor, i la festiva escena que protagonitzen té lloc a Euskadi, el 1937, en un descans de les seues ben conegudes gestes per aquelles terres. És a dir, que no són soldadets de quinta: les pistoles feia temps que havien deixat de ser per a ells un joguet inofensiu. A la llum d’aquestes dades, la imatge passa de ser estúpida a ser sinistra, l’escenificació remet a horrors reals, el seu vessant inquietant s’accentua, esdevé una mamarratxada perversa i torbadora. Potser ells no ho feren —la seua faena, segurament, era tirar bombes a distància—, però el que aquests tararots estaven representant passava sovint en la vida real, a pocs metres d’on ells jugaven a les cartes o es rentaven els calçotets. I ho sabien.

condorWEB

Tenim al davant tres Mr. Hyde (quatre, si comptem el fotògraf) als qui els seus corresponents Dr. Jekill probablement no haurien reconegut. Aquests tres alemanys estan mostrant la part oculta, o més ben dit ocultada, de la seua personalitat, que havia passat desapercebuda a tots els que en la vida civil els tenien per persones amb trellat. En quin arquetip germànic, dels que va fotografiar amb paciència d’entomòleg el seu compatriota August Sander, encaixaven en la vida civil? En el de granger?, ferrer?, pintor?, mecànic?, oficinista?, carnisser?… En qualsevol cas, aquells eren els respectables flascons dins dels quals s’amagaven aquests idiotes. Ací guaita la bèstia que aquells ciutadans portaven dins, l’existència de la qual probablement ells mateixos ignoraven.

Seguir llegint Banals i decents

Share