Ni universal ni humana

En 1948, poc després de donar per consumada la més gran —que no l’última— salvatjada protagonitzada per una espècie animal fins aleshores, els mandataris alfa de les potències triomfants, flanquejats per alguns comparses, després de colpejar-se el pit i soltar uns quants alarits sobre una muntanya de morts, van fer unes quantes declaracions d’intencions de gata maula a l’ombra del bolet atòmic. Estaven tan segurs que podrien passar-se-les per l’arc del triomf tantes vegades com els vinguera de gust, que no van dubtar a fer-ho per escrit. Això els permetia fer-se una foto amb una estilogràfica a la mà, que és com llavors es pensava que calia passar a la història.

dereWEB

Potser el més altisonant dels documents que van eixir d’aquella espècie de ritual de purificació siga la Declaració Universal dels Drets Humans. No hi havia res d’original en aquell paper. Ni tan sols en la seua formulació. L’intent de materialització d’aquells drets era el que, explícitament o implícitament havia motivat, motiva i motivarà la majoria dels canvis socials i polítics emancipatoris al llarg de la història. I sempre ha sigut i serà contra el poder, mai des d’ell, encara que de vegades aparenta el contrari, com va explicar molt bé Lampedusa i encara millor, potser, Visconti. Tampoc era la primera vegada que s’hi posaven per escrit, però era la primera vegada que es feia des d’un poder omnímode, avalat per una maquinària de guerra aclaparadora, acabada de greixar amb la sang de setanta milions de persones. Era la versió definitiva. Suposadament, a partir d’aquell moment tots aquells drets tenien avaladors prou competents per a fer-los efectius. No obstant això, no hi ha paper amb què tants s’hagen netejat el cul tantes vegades al llarg de la història. I ací el tenim encara, tan llis, tan blanc, tan consistent, fent gala d’una estranya durabilitat.

Seguir llegint Ni universal ni humana

Share

La indústria memètica

Aquesta és una època loquaç. Això no vol dir que és eloqüent ni lluminosa. La major part del que s’hi enuncia és reiteració, els tòpics es mesclen amb els arguments, les mentides amb les veritats i allò que ha estat provat amb el que simplement se suposa. Són uns temps excel·lents per a aquells que supleixen la falta de talent amb retòrica, per als xarlatans, per als que suren gràcies a la seua facúndia, per als embolicadors, per als tocacampanes. Hi ha hagut èpoques en què tota aquesta gent ho ha tingut més difícil o en què ha hagut de conformar-se a fer ús de les seues habilitats davant d’un auditori limitat. Però aquest és un període històric en què les audiències s’han fet immenses, i estan constituïdes d’una banda per uns que tenen una por atroç a callar, perquè si ho fan igual deixen d’existir, i d’altra per uns a qui els espanta que ningú no els diga res, perquè temen que això els mene també a la desaparició. I així és com el món s’ha acabat omplint de soroll i els venedors de botzines s’han omplit les butxaques a la callada.

retrmultipleWEB

Ningú no dubta que Walter Benjamin tenia raó, però encara que ell ja intuïa el pro i el contra de la qüestió, segurament se sentiria alarmat si veiés les dimensions que ha assolit el fenomen que albirà en el seu celebèrrim assaig L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, publicat el 1936. «Amb l’expansió creixent de la premsa», hi deia, «una part cada vegada més gran de lectors va passar, ocasionalment per ara, a formar part dels qui escriuen. La cosa va començar en obrir-los la seua bústia la premsa diària; avui ocorre que a penes hi ha un europeu […] que no haja trobat alguna vegada l’ocasió de publicar una experiència laboral, una queixa, un reportatge o alguna cosa semblant. La distinció entre autor i públic està per tant a punt de perdre el seu caràcter sistemàtic […]. El lector està sempre disposat a passar a ser un escriptor […], aconsegueix accés a l’estat d’autor». Això era ja així en els anys trenta, i avui és més veritat que aleshores (1). Ara a tots se’ns brinda l’oportunitat de dir la nostra. Però alguna cosa falla quan el que fem, sobretot, és repetir idees alienes amb resultats si més no anodins. Dóna igual com és d’elevada una idea en origen: una banalitat mil vegades repetida no fa una genialitat, però una genialitat mil vegades repetida esdevé invariablement una banalitat. Fa temps que a les paraules els està passant com als antibiòtics, que estan perdent eficàcia de tant usar-les i d’usar-les tan malament.

Seguir llegint La indústria memètica

Share

Banals i decents

Quan veien una càmera, els col·lectius militars de tota mena es llançaven a fer la mateixa broma: enarboraven el fusell, la pistola o el matxet, i escenificaven un combat, un afusellament o una degolla. Els àlbums de records i els mercats de vell, el seu albelló, estan plens de fotos d’uniformats fent el moniato d’aquesta manera. En aquest cas, els detalls de la foto tenen la seua importància. Són tres soldats de la Legió Còndor, i la festiva escena que protagonitzen té lloc a Euskadi, el 1937, en un descans de les seues ben conegudes gestes per aquelles terres. És a dir, que no són soldadets de quinta: les pistoles feia temps que havien deixat de ser per a ells un joguet inofensiu. A la llum d’aquestes dades, la imatge passa de ser estúpida a ser sinistra, l’escenificació remet a horrors reals, el seu vessant inquietant s’accentua, esdevé una mamarratxada perversa i torbadora. Potser ells no ho feren —la seua faena, segurament, era tirar bombes a distància—, però el que aquests tararots estaven representant passava sovint en la vida real, a pocs metres d’on ells jugaven a les cartes o es rentaven els calçotets. I ho sabien.

condorWEB

Tenim al davant tres Mr. Hyde (quatre, si comptem el fotògraf) als qui els seus corresponents Dr. Jekill probablement no haurien reconegut. Aquests tres alemanys estan mostrant la part oculta, o més ben dit ocultada, de la seua personalitat, que havia passat desapercebuda a tots els que en la vida civil els tenien per persones amb trellat. En quin arquetip germànic, dels que va fotografiar amb paciència d’entomòleg el seu compatriota August Sander, encaixaven en la vida civil? En el de granger?, ferrer?, pintor?, mecànic?, oficinista?, carnisser?… En qualsevol cas, aquells eren els respectables flascons dins dels quals s’amagaven aquests idiotes. Ací guaita la bèstia que aquells ciutadans portaven dins, l’existència de la qual probablement ells mateixos ignoraven.

Seguir llegint Banals i decents

Share

Maniobres al camerino

La seqüència no ha de ser necessàriament aquesta, però anem a imaginar que la primera cosa que crida l’atenció del lector, independentment de quin és el seu sexe, són les generoses extremitats d’aquestes tres dames, que imagina generoses en la seua totalitat (no faltarà qui es fixe primer en els barrets, perquè hi ha gent per a tot). Els seus ulls pujaran després a escrutar els tres rostres resplendents i farà una breu anàlisi psicològica, per dir-ho d’alguna manera. Empés per una força irresistible baixarà una altra vegada la vista a les cuixes i, sense poder evitar-ho, repetirà aquest moviment pendular unes quantes vegades. Només després d’explorar a fons els elements lúbrics de la imatge es lliurarà a buscar altres detalls. L’aficionat als barrets es fixarà en la pandereta que pareix haver-hi a la dreta, però la majoria pararà esment en el fet que les xiques estan llegint alguna cosa que, si la jutgem per l’amplària dels somriures, ha de ser per a pixar-se de riure, així que, finalment, intentarà llegir els titulars.

war-girlsWEB

La xica de l’esquerra de la foto sosté el Daily Express, que informa: «Boulogne bombardejada de nou». Per la seua banda, l’Evening Estandard, en mans de la rossa, diu que «els invasors van a la desbandada després de la més gran derrota nazi». I la xicota de la dreta sosté una revista que s’anomena «La guerra», que duu en la portada una imatge de devastació i en la contraportada quatre aviadors de la RAF, que llueixen els seus heroics dentats, fotografiats en un contrapicat glorificador. En aquest moment, mentre el lector detallista s’entreté endevinant de quin teixit estan fets els volants d’una de les faldilles, la resta de nosaltres descobreix que l’obscenitat de la foto no rau precisament en les cames.

Seguir llegint Maniobres al camerino

Share