L’artista vincladís

Una de les primeres coses que va fer la burgesia quan va assolir la majoritat fou servir-se de l’art perquè donara fe de la seua existència. Els arquitectes, els escultors, els pintors, els músics, els titellaires o els rapsodes estaven ja ací per a enaltir l’individu burgés i la magnificència de les seues possessions, i estaven ben entrenats a força de pintar, esculpir i cantar als sants des d’un anonimat del qual molt pocs havien aconseguit escapar. El que va donar-los carta de naturalesa va ser l’increment en la demanda d’artistes de tots els pelatges, molt especialment dels que es dedicaven a les arts plàstiques, en virtut de la seua capacitat de crear testimonis tangibles, idonis per a deixar constància del rang magnífic de la nova classe dominant. Entre l’artista i el burgés s’anà creant una relació simbiòtica, perquè a aquest últim també li interessava que l’arquitecte, el pintor o l’escultor fóra algú i que fóra important, perquè com més ho era, més ho era ell i més valuoses les peces que, si bé les firmava l’altre, acabaven formant part del seu patrimoni.

pintorWEB

L’artista va anar abandonant el mecenatge de l’Església i de l’Estat. Fins llavors havia estat un producte de l’ego d’altres, i a partir d’aquell moment va començar a ser-ho també del propi. Una víctima, més aviat, perquè la nova relació era simbiòtica però desigual. El que en un principi pareixia un alliberament, va revelar-se a poc a poc com un parany. L’artista va començar a estar supeditat a un mercat, i això el va convertir en un mercader. Tot i així, en un principi encara es tractava d’un mercat restringit, perquè el nombre de compradors potencials era escàs i les obres eren úniques, no es podien reproduir. Aquesta circumstància, unida a l’estatus privilegiat de què gaudia i que els seus propis clients alimentaven, va propiciar-li una percepció equivocada de la seua importància, que xocava amb les servituds a què es veia sotmés. Era difícil no veure la relació de dependència que el lligava a aquells éssers pretensiosos i exhibicionistes, als que els agradava tant meravellar com el fet de ser meravellats, i que eren, en definitiva, els que li donaven a menjar. Des que van començar la seua aventura conjunta, la burgesia i el món de l’art es van odiar tant com es van necessitar. Però l’odi fluïa sobretot en una direcció. I és que discutir amb Cosimo de’ Medici o Juli II, encara que siga per a acabar plegant-se als seus desitjos, no deixa de ser un privilegi, però haver de complaure el dubtós bon gust d’un senyor empolainat i amb bigotet és una altra cosa ben diferent.

Seguir llegint L’artista vincladís

Share

Prestigis marcits i armaris mal tancats

Franz Kafka i José Echegaray no eren de la mateixa generació, però sí que van arribar a ser contemporanis. Probablement el lector s’estiga preguntant qui és Echegaray, però si ens traslladàrem a 1904, any en què li van donar el premi Nobel de Literatura, veuríem com la gent el reconeixia pels carrers de Madrid, mentre Kafka, de qui avui tothom ha sentit parlar, arrossegava anònimament la seua magra ombra pels carrers de Praga. Echegaray va publicar en vida tot el que es va proposar, des de tractats de matemàtiques a literatura passada de data, segons el parer de molts dels seus contemporanis. I el seu nobel, compartit amb el francés Frédéric Mistral —que escrivia en occità—, va ser avalat pel govern espanyol —del que ell mateix havia format part en diverses ocasions—, diuen que per a impedir que li’l donaren al català Àngel Guimerà, vés a saber.

kafka2WEB

Kafka fou un trist funcionari tota la seua curta vida, i a penes va publicar uns pocs relats abans de dinyar-la. Ho feu tan sols sis anys després que l’espanyol. El de Praga va morir amb 40 anys i l’altre amb 86, més del doble. Kafka no fou ningú en vida, segons el concepte que de ser o no ser té el món, i, segons aquest mateix criteri, Echegaray fou algú. Avui, en el registre de l’ISBN apareixen 589 llibres de o sobre Kafka, mentre que d’Echegaray en surten tan sols 33, majorment en repositoris acadèmics digitals. Ja que hi som, de Frédéric Mistral hi apareixen referenciades 34 obres i d’Àngel Guimerà 88. Si a Echegaray se’l recorda per alguna cosa, i amb comprensible nostàlgia, és per haver estat elegit per a figurar en l’última edició dels bitllets de mil pessetes, decisió coherent, perquè fou diverses vegades ministre d’hisenda, però tota una premonició de la decadència d’aquella moneda, i una mostra eloqüent de la cultura política —o de la política cultural— que hi havia darrere.

Seguir llegint Prestigis marcits i armaris mal tancats

Share