El salari de la por

Ens agraden les pel·lícules de gàngsters perquè amb un puro mig mastegat, un paio menjant espaguetis i un bat de beisbol, t’expliquen de què va tot açò. I a més no cal que siguen en color. Gràcies a aquesta gran aula que per a bé i per a mal és el cine, tots hem vist com recluta la màfia els seus soldats i atrapa les seues víctimes. De seguida que poden t’envisquen mitjançant el suborn o la coacció, i a partir d’aquest moment ja se t’han acabat les opcions. Així funciona aquest tripijoc. Tots sabem que la major part de les indústries per a les quals treballem només fan que fotre el planeta, omplir-lo de porqueria, explotar els nostres semblants, estupiditzar-los o escurar-los les butxaques. També tenim cada vegada més clar on anirà a raure la major part dels nostres impostos. Però continuem treballant i pagant perquè, amb una lògica inapel·lable, anteposem a qualsevol altra consideració l’objectiu primordial de conservar la pell, que se’ns presenta no com un dret, sinó com un privilegi que cal meréixer.

fastigWEB

Venim al món amb la vida embargada per una colla d’usurers. I ho acceptem com un fet natural. Que vinga Aristòtil i que ens explique una altra vegada què significa això que l’home és un ésser social, perquè alguns no acabem de veure en què consisteix aquesta sociabilitat. Del «t’has de guanyar la vida», que implica que prèviament te l’han confiscat, hem passat al «t’has de guanyar la possibilitat de guanyar-te la vida», que en les actuals circumstàncies sol voler dir l’accés a una ocupació de mera subsistència. Eixim cada dia al carrer amb un posat respectable que no acaba de dissimular del tot la nostra condició de subjugats, i estretint el cul tant com podem anem al tall a fer de sicaris de qui siga perquè ens hi va la vida. El nostre salari és el salari de la por.

Seguir llegint El salari de la por

Share

Allò que amagava la boina

A finals dels seixanta del segle passat, la boina era una peça relegada a l’àmbit rural i clarament en desús. Però en 1967, Laulhere, el més gran fabricant de boines de França, es va fer la barba d’or gràcies a un auge sobtat i inesperat de la demanda. La boina s’havia convertit de la nit al dia en una peça chic, eminentment urbana i femenina. El que no havia aconseguit el Che Guevara amb els homes, ho havia fet Faye Dunaway amb les dones en posar-se una boina per a interpretar a Bonnie Parker en Bonnie & Clyde. Aquella pel·lícula va inaugurar una tendència inesperada, tant en el cine com en el prêt-à-porter. Rescatava un gènere que feia molt que es considerava esgotat, les històries de gàngsters que havien omplit les pantalles en els anys de la depressió. Una pel·lícula, que aparentment sorgia a repèl, va iniciar un filó que s’estén fins a Els Soprano, passant per El Padrí i un bon grapat de pel·lícules oblidades. I, sobretot, es va situar en el punt de partida d’un fenomen molt més profund i prolongat que ara mateix està arribant el seu zenit.

BonnieWEB

Des de llavors, la moda no ha deixat de mirar enrere. Va començar a rescatar vestits que pertanyien al passat recent, a donar-los unes quantes puntades suposadament modernitzadores i a posar-los una altra vegada en el carrer. El contrast amb la moda futurista que havia dominat els 60 fou enorme. En la música va passar un altre tant. L’èxit de Bonnie & Clyde va coincidir amb la revitalització del folk. A Espanya, on ja vivíem instal·lats permanentment en aquest corrent, va derivar directament en la moda camp, obertament kitsch, amb el ressorgiment del cuplet i la cançó melòdica a càrrec de Lilian de Celis i alguns jubilats, com ara Jorge Sepúlveda, Bonet de San Pedro o Antonio Machín, que gràcies a això es van poder renovar la dentadura.

Seguir llegint Allò que amagava la boina

Share