La cortina

Fa un temps, no gaire, anar al cine era una experiència molt diferent de la d’ara. Per a començar, la majoria de les sales no eren com aquests temples babilònics que apareixen en les pel·lícules de Woody Allen. Si de cas, alguns dels d’estrena de les grans ciutats. Els cines eren majorment com el que apareix en la imatge, poc més que una porxada coberta, plena de taques d’humitat tant per dins com per fora, amb seients de fusta, sense moqueta i sense calefacció. Perquè això que la gent s’hi refugiava per a escalfar-se també és mentida: a l’hivern s’hi passava un fred de collons, atenuat només per la possibilitat d’acostar-se a la parella quan les llums s’apagaven, una cosa que estava vetada en l’exterior, on tampoc no hi havia molta llum. Això si en portaves, de parella. Als altres els hi quedava l’escalfor de quadra, la que es donen entre si els animals estabulats. I a l’estiu, calor, aquesta sí que ja sense remei, a pesar d’algun ventilador que tremolava agarrat precàriament a l’encanyissat del cel ras. L’aire condicionat era un article de ciència-ficció, un invent de Hollywood.

Ara bé: quasi tots els cines tenien cortina. José Luis Garci, exercint de professional de la nostàlgia, va dir en una entrevista que «tot va canviar quan es va prescindir de la cortina», i és cert. La cortina era el vel simbòlic que separava aquella realitat ronyosa i desagradable de la vastitud infinita del mite que es desplegava sobre la pantalla, que era una simple paret emblanquinada la majoria de les vegades. El cine que apareix en El espíritu de la colmena (pel·lícula imprescindible com poques) és encara més precari. I no té cortina. Però escenifica molt bé què passava en aquells recintes. En aquesta pel·lícula pot palpar-se la irrupció d’un imaginari inventat en un context inequívocament real. I la manera com tots dos es troben. El cine era, sobretot, un recinte pecaminós, transgressor, on l’espectador podia sentir-se lliure mentre era vigilat pel món exterior. En aquest sentit, el cine ha sigut sempre pornogràfic.

Seguir llegint La cortina

Share

Els xinesos érem nosaltres

El dia del Domund (el penúltim, que no darrer diumenge d’octubre) els capellans ens convertien a tots en recaptadors i ens llançaven al carrer amb una guardiola en forma de xinés decapitat i trepanat, o d’indi (d’indi sioux!), de japonesa, de negre, de malai, d’asteca o de vés a saber què; alguns eren tan rars o el retrat tan roín que no teníem ni punyetera idea d’on eren. Les més populars i cobejades a l’hora del repartiment eren la del xinés i la del negre, fins al punt que molts només recorden aquestes dues. L’exòtic, quan ho és en excés, deixa de ser-ho i esdevé simplement estrany.

domundWEB

Veure un xinés o un negre pel carrer era raríssim, però dels primers ens fèiem una idea a través de Fu-Manxú, Charlie Chan o els que eixien en 55 dies a Pequín. I els negres també créiem conéixer-los gràcies a les pel·lícules de Tarzan i aquella companya seua que anava mig en pilotes i que ens posava a cent. Amerats d’un piadós paternalisme, demanàvem «per als “xinets”» o «per als negrets» perquè, de manera prou arterosa, ens feien creure o deixaven que creguérem que aquella xavalla anava a raure a les butxaques d’aquella gent que anava en tapall. I no era ben bé així. El cas és que l’Àfrica continua sumida en la negritud més absoluta, plena de missioners i d’ONG, mentre que la Xina està a vessar d’esclavistes i de brokers, i ens ha donat pel ses a tots amb el dúmping a gran escala.

Seguir llegint Els xinesos érem nosaltres

Share