L’art estressat

«Ai Jean-Luc, ai Jean Luc,
vull entendre-ho però no puc.»
Els Amics dels Arts

[Ve de l’article anterior.]

Després de Vivre sa Vie, Jean-Luc Godard va fer en 1964 Le Mepris a partir de la novel·la homònima d’Alberto Moravia, comptant amb Fritz Lang per a un dels papers protagonistes. La intrahistòria d’aquesta pel·lícula era clarament una continuació de la de l’anterior, i un pas més en els intents del cineasta francés per a objectivar i encarrilar els seus assumptes domèstics. Els problemes personals de Godard estaven esmunyint-se de matuta en la història del cine, modificant el seu llenguatge, condicionant, en una mesura indeterminada però innegable, el seu desenvolupament posterior, exactament igual que s’havia esquitllat la sordera i la mala lluna de Beethoven en la música, la dolençosa homosexualitat de Proust en la literatura o l’aspre contenciós de Picasso amb la mort en la història de la pintura. Aquesta influència dels aspectes més personals de l’existència (particulars, si més no), de les misèries d’un tipus enamorat i turmentat que està intentant comprendre i esmenar els seus errors en aquest cas i, en general, l’influx de les persones que fan cine, que escriuen novel·les o componen concerts per a exorcitzar dimonis privats, troba la seua simetria en un altre fenomen paral·lel.

En 1967, Godard i Lang van protagonitzar junts un documental titulat Le dinosaure et le bebé, dirigit per André S. Labarthe, on conversaven sobre l’ofici de cineasta. Friz Lang va dir allí, absolutament convençut, que «ara», és a dir, en els anys 60, «les nostres vides són molt més ràpides que abans». En un primer moment, un tendeix a pensar que estava referint-se a la sensació que tenim tots que el temps passa cada vegada més de pressa a partir d’un cert moment de les nostres vides, i el fet que Lang tinguera aleshores 74 anys reforça aquesta impressió. Però el cas és que Lang no era precisament un beneït del cabàs, sinó algú especialment sagaç. «Pensa en el cine mut» —deia—. «Quan jo vaig començar, les pel·lícules eren molt més lentes, i a mesura que el nostre estil de vida començava a anar més de pressa, les nostres pel·lícules eren cada vegada més ràpides. La vida dels joves va més de pressa ara que quan nosaltres érem joves».

Seguir llegint L’art estressat

Share

Somriga, per favor

A Anna i Josep

Si algú de fa tan sols mig segle, d’aquests que senten aversió de ser fotografiats, s’hagués vist transportat de sobte als nostres dies, sens dubte s’hauria sentit dins d’un malson. Aquest refús, en la majoria dels casos, s’està deixant de manifestar perquè el fet d’evitar que et «prenguen» una imatge ha esdevingut impossible, no perquè hagen desaparegut les raons que provoquen una por tan peculiar. En altres casos deriva en una irritació continguda davant de l’omnipresència d’artefactes que es dediquen, amb tota mena de pretextos, a cartografiar tot l’existent, siga viu o mort. Encara hi ha qui mostra el seu neguit quan s’adona que l’apunta un objectiu, però avui, qui no accepta de bon grat que el fotografien a cada moment i en tota circumstància està esdevenint un rar, un boig, tal com cal entendre la bogeria després de Foucault: allò que fa o deixa de fer qui no forma part de la majoria.

Quan fer fotos era encara una activitat singular, va haver-hi molts que es van esforçar a explicar aquesta peculiar forma d’harpaxofòbia. Així, s’ha parlat de la por que li roben a un l’ànima, de la por al doble, a la imatge congelada en tant que sinònim de mort, o a l’estranyament de l’ego, que no es reconeix en l’instant congelat. Siga quina siga la teoria, en tots els casos impera la convicció que el fotògraf s’apodera de la teua imatge per a quedar-se-la, que te la roba, però el problema no sembla ser tant aquest com la sospita del que pot fer a continuació: que la compartisca, que l’exhibisca i quede fora del nostre control. I resulta que exhibir, «compartir» imatges és una cosa que fem ara mateix tots i tothora. Uns inconscientment encara, perquè tot està disposat perquè així siga, i altres actuant com a autèntics addictes. En el plaer que troben aquests últims, que s’estenen pel món com una plaga de zombis, rau, més o menys visible, l’explicació d’aquell antic recel.

Seguir llegint Somriga, per favor

Share