Logomàquia tauròmaca

«És un fet d’evidència aclaparadora que, durant generacions, aquesta Festa fou, potser, la cosa que ha fet més feliços a un nombre més gran d’espanyols… Sense tindre-ho totalment clar, no es pot fer la història d’Espanya des de 1650 als nostres dies.» (José Ortega y Gasset)

«La lluita de bous no ha estat mai una diversió, ni quotidiana, ni molt freqüentada, ni de tots els pobles d’Espanya, ni generalment buscada i aplaudida. En moltes províncies no es va conéixer mai; en altres es va circumscriure a les capitals, i onsevulga que van ser celebrats ho va ser només a llargs períodes, i concorrent a veure-la la gent de les capitals i de tal qual aldea circumveïna. Es pot, per tant, calcular que de tot el poble d’Espanya, a penes la centèsima part haurà vist mai aquest espectacle. Com, doncs, s’ha pretés donar-li el títol de diversió nacional?» (Gaspar Melchor de Jovellanos)

«Parlar sobre els bous suposa mobilitzar les idees de religió, la idea de cultura, la idea de dret… és a dir, posa en contribució totes les idees fonamentals de les nostres constel·lacions filosòfiques, i per tant és una qüestió que no pot tractar-se a la lleugera, d’una manera banal, per agressiva que siga, sinó que exigeix una reflexió molt diferent de caràcter filosòfic.» (Gustavo Bueno)

«La filosofia és l’art d’intentar munyir un bou a les fosques.» (Joan Fuster)

Seguir llegint Logomàquia tauròmaca

Share

El dilema

Triar entre ciències o lletres era i continua sent una de les grans disjuntives a què s’ha d’enfrontar qualsevol estudiant arribat un cert moment. I era i continua sent una disjuntiva tan falsa com perniciosa, una imposició interessada creada sobre la rivalitat suposadament consubstancial entre «els intel·lectuals literaris» i «els científics de la naturalesa», com va encunyar C. P. Snow en la seua famosa conferència sobre les dues cultures, que amaga la rivalitat secular entre la ciència infusa i la que va nàixer amb el pecat original. Aquesta última, esperonada per un concepte peculiar de progrés i en el seu intent d’allunyar-se tot el possible de la primera, al llarg de l’últim segle si més no, ha mostrat un desinterés creixent vers aspectes fonamentals de l’arquitectura del coneixement, com la filosofia, l’art, la literatura i fins i tot moltes de les anomenades ciències socials, potser, també, perquè els qui fugen de les impertinències de la raó sempre han considerat els sabers humanístics com a part del seu feu revelat, a pesar que allí és on s’hi troben els blasfems més bel·ligerants o precisament per això. El que s’ha balafiat en aqueix joc estratègic no és poca cosa. Ha donat i continua donant lloc a generacions d’estudiants i professionals rancallosos adscrits a un bàndol i a l’altre.

Raonablement, aquest joc hauria d’haver acabat ja. A hores d’ara, caben pocs dubtes que la ciència li ha arrabassat el tron a la religió de manera definitiva, fins i tot en el seu propi terreny. Com diu Lawrence M. Krauss en Un univers del no-res, «inventar tota una nova sèrie de partícules en l’espai buit impossibles de mesurar no sona molt diferent de proposar que hi ha un gran nombre d’àngels asseguts sobre el cap d’una agulla». Però als deliris de la ciència se’ls pot seguir el fil, almenys fins a un cert punt, i en aquells altres la raó no tenia res a fer des del principi. Coneixement és emancipació, i aquesta significa ser lliure per a servir a la pròpia ignorància, no estar al servei de la d’altres. La religió, amb les seues fal·làcies ad ignorantiam, avui és ja un pur acudit, però un acudit tenebrós, que allí on pot s’imposa per la força, com ha fet sempre, i on no pot, suplica respecte i tolerància, hipòcritament, amb un deix d’humiliació que posa els pèls de punta, perquè intuïm en què es convertiria si, menada per les circumstàncies, no haguera de recórrer a la contemporització amb els impius.

Seguir llegint El dilema

Share

On anem?

D’on venim? Què som? On anem?… La que passa per ser la tríade de qüestions primordials de la filosofia no va ser formulada tal com la coneixem avui fins que, quasi a punt de començar el segle XX, Paul Gauguin va titular així un dels seus quadres: D’où venons-nous? Que sommes-nous? Où allons-nous? Era quan la filosofia occidental, amb el cos de Déu encara calent en la morgue, es preguntava pel sentit de l’existència. I té gràcia que aquestes preguntes no tinguen el seu origen en la filosofia pròpiament dita, sinó en la rutina quotidiana d’uns nadius tahitians que tenien per costum preguntar això, en singular, a qualsevol foraster amb qui es trobaven, entre ells Gauguin, que llavors bambava per allí. En singular no sonen igual: «Shhh…! Eh tu! D’on véns? Qui ets? On creus que vas?».

firaiWEB

Si el pintor francés s’hagués exiliat a l’Horta de València o a qualsevol altra zona rural de l’Espanya de l’època en comptes de la Polinèsia, la seua experiència no hauria estat molt diferent. Dit siga de passada, són les mateixes preguntes que et feien els porters de finca (quasi tots excombatents i confidents de la policia franquista), cada vegada que anaves a visitar la nóvia, o les que et fan ara els segurates d’urbanització de luxe quan t’has perdut. Pel que sembla, les famoses tres qüestions no amaguen molta mística.

Seguir llegint On anem?

Share