Ara et diré la veritat

La vella dita «riu bé qui riu darrer» comença a no ser certa. En una societat tan accelerada, si un espera massa corre el risc de no tindre res de què riure o d’haver de riure sol, que és una cosa molt trista. La consigna ara és que cal riure com més aviat millor. Amb la història passa igual. La història l’escrivien els vencedors, en pugna amb els perdedors, amb una certa paciència i perseverança. Ara les coses han canviat. S’hi veu en el descrèdit del periodisme. Abans els periodistes eren, o simulaven ser, simples testimonis dels fets, i s’abstenien d’interpretar-los o, si més no, que s’hi notara. Això pertocava a altres i tot anava per ordre. La premsa feia les rajoles i els historiadors construïen el relat legitimador sota el qual s’aixopluga el poder. Ara no. No hi ha temps per a tanta parsimònia. Els periodistes estan suplantant els historiadors, el periodisme està ja molt lluny de l’objectivitat que reclama i ja no és que haja esdevingut opinió: vol ser axioma. Amb la resta d’activitats que intervenen en la construcció del relat hegemònic passa una cosa pareguda, començant pel cine.

D’un temps ençà la indústria cinematogràfica sembla obsessionada a fer pel·lícules basades en fets reals. O això diuen que són. Davall aquest epígraf (i altres com «biopic» o «fets històrics») s’han rodat centenars d’històries en les últimes dues dècades, probablement més que en els cent anys anteriors. Mai no falten obres d’aquest gènere entre les nominades als Oscar a la millor pel·lícula. En 2014 va haver-hi fins a sis entre nou que pertanyien a aquesta categoria. I el ben curiós és que, quan un les veu, té la impressió que el que se’ns conta és increïble, que és irreal. L’avís que precedeix els títols de crèdit hauria de dir més aviat «basada en fets extraordinaris». Perquè el cas és que hi ha pel·lícules que es presenten com de ficció, que conten històries d’una aparença molt més real que les que conten les que declaren basar-se en la realitat.

Seguir llegint Ara et diré la veritat

Share

Somriga, per favor

A Anna i Josep

Si algú de fa tan sols mig segle, d’aquests que senten aversió de ser fotografiats, s’hagués vist transportat de sobte als nostres dies, sens dubte s’hauria sentit dins d’un malson. Aquest refús, en la majoria dels casos, s’està deixant de manifestar perquè el fet d’evitar que et «prenguen» una imatge ha esdevingut impossible, no perquè hagen desaparegut les raons que provoquen una por tan peculiar. En altres casos deriva en una irritació continguda davant de l’omnipresència d’artefactes que es dediquen, amb tota mena de pretextos, a cartografiar tot l’existent, siga viu o mort. Encara hi ha qui mostra el seu neguit quan s’adona que l’apunta un objectiu, però avui, qui no accepta de bon grat que el fotografien a cada moment i en tota circumstància està esdevenint un rar, un boig, tal com cal entendre la bogeria després de Foucault: allò que fa o deixa de fer qui no forma part de la majoria.

Quan fer fotos era encara una activitat singular, va haver-hi molts que es van esforçar a explicar aquesta peculiar forma d’harpaxofòbia. Així, s’ha parlat de la por que li roben a un l’ànima, de la por al doble, a la imatge congelada en tant que sinònim de mort, o a l’estranyament de l’ego, que no es reconeix en l’instant congelat. Siga quina siga la teoria, en tots els casos impera la convicció que el fotògraf s’apodera de la teua imatge per a quedar-se-la, que te la roba, però el problema no sembla ser tant aquest com la sospita del que pot fer a continuació: que la compartisca, que l’exhibisca i quede fora del nostre control. I resulta que exhibir, «compartir» imatges és una cosa que fem ara mateix tots i tothora. Uns inconscientment encara, perquè tot està disposat perquè així siga, i altres actuant com a autèntics addictes. En el plaer que troben aquests últims, que s’estenen pel món com una plaga de zombis, rau, més o menys visible, l’explicació d’aquell antic recel.

Seguir llegint Somriga, per favor

Share

Mastegar bé abans d’engolir

Et prepares un sopar lleugeret, perquè has arribat a un punt en què el cos ja se’t torna molt apàtic quan arriba la nit i no vols despertar-te a les tres de la matinada amb ardor d’estómac. També et proposes menjar lentament, que una bona masticació equival a mitja digestió. Així que agafes la safateta, t’ajoques davant de la tele i busques alguna cosa per a entretindre’t mentre remugues com una vaca. Més de trenta canals i no trobes res, però per fi el teu ditet es deté en un d’aquells que anomenen temàtics, un dedicat a les sèries. Aquesta la coneixes i sempre t’ha semblat divertida, i no et fa res adonar-te ràpidament que el capítol ja l’has vist un parell de vegades. Fins i tot te n’alegres. T’agrada saber què passarà, t’agrada anar endevinant, és a dir, recordant l’argument a mesura que avança, i a més has generat una estranya empatia amb els personatges d’aquestes funcions «de situació». És com veure un àlbum de família, o velles pel·lícules casolanes. Qui no les ha vist una i mil vegades, i no per això s’hi cansa?

TVWEB

Com ja vas carregadet d’anys, recordes quan una sèrie la passaven per televisió una sola vegada i havies de córrer per a no perdre’t el capítol setmanal, perquè, o no els reposaven mai o ho feien com una cosa extraordinària, al cap de molts anys de la primera emissió. Aquest passe continu d’ara, llavors s’hauria considerat absurd, ara no. És com si ara visquérem pujats en uns cavallets de fira i veiérem passar el món una vegada i una altra, sembre idèntic a si mateix, cada vegada més marejats, rient com a histèrics hiperventilats. Antigament —és a dir, fa vint anys—, a algú que estigués veient la mateixa cosa una vegada i una altra l’hauríem pres per boig. Però avui som capaços d’engolir-nos quinze vegades un capítol de CSI, que són d’intriga. Veiem vindre els esdeveniments i el nostre somriure s’hi anticipa, se’ns escapa com si estiguérem apardalats. No és que tinguem memòria de peix, és que ja no la necessitem. Tot el que ens interessa està gravat.

Seguir llegint Mastegar bé abans d’engolir

Share