Divide et impera

Fa menys de dèsset anys, la revista El Viejo Topo destacava el següent titular en una de les seues portades (núm. 130, juny de 1999): «Es pot ser jove i d’esquerres?». Aquesta pregunta ara sonaria a conya, perquè corre l’espècie que els joves són majoritàriament d’esquerres i els vells majoritàriament de dretes. Tenint en compte que ara mateix els de trenta anys entren en la categoria de superjoves, això vol dir que els que fa quinze pareixien saltamartins s’han convertit de la nit al dia en uns revolucionaris ferotges, i els que avui en tenen cinquanta, seixanta o més, que llavors havien de punxar de tant en tant els seus fills amb un pal per tal de veure si eren vius, són una carronya a extingir, perquè quan s’extingisquen el poder anirà a parar automàticament a les mans d’aquests joves aguerrits, tal com acudeixen les coses a les mans de Harry Potter després d’un conjur.

pontweb

Res no hi ha tan capitalista com el concepte de joventut. Que els ho diguen als d’El Corte Inglés, que van explotar durant més de trenta anys l’eslògan «Que gran és ser jove!» i s’hi van folrar. El seu origen coincideix amb l’emergència d’un segment nou de consumidors potencials. Abans d’això, «jove» era tan sols aquell que per edat estava més a prop del naixement que de la seua expectativa de mort. Però en tant que ésser humà era, sobretot, el que determinava la seua pertinença a una classe o a un grup social, com tot déu, tinguera l’edat que tinguera, fóra ros o moreno, mascle o femella, animal o cosa. No fa ni setanta-cinc anys, el constructe social «joventut», amb els seus paraments polítics i jurídics, no existia o no tenia suficient solidesa per a imposar-se a altres evidències identitàries fins al punt d’ocultar-les, tal com ocorre ara, que la consciència de ser jove —o la de pertànyer a determinat sexe o gènere, o a qualsevol minoria, agreujada o no— poques vegades es combina amb la consciència de classe.

Seguir llegint Divide et impera

Share

Un país sense espills

Dames de l’aristocràcia, consorts de militar faixat, femelles de jerarca de canya alta, totes emparades per la bandera i protegides per un dens tapís patriòtic, els peus calents gràcies a una gruixuda catifa de saló palatí amb motius florals d’acant, embolicades en suaus pells camforades, molta permanent ondulada, laca, plis i algun postís, empalustrades amb Bella Aurora i perfumades amb Myrurgia, les boquetes pintades amb Milady, fermament encotillades i aposentades sobre unes butaques cardenalícies de vellut amb flocs i un poc de corcó en les potes, guarnides amb joies comprades a bon preu en el Mont de Pietat, i flanquejades per dos ramells de flors que emmarquen la seua bellesa i la seua gentilesa. És la mesa petitòria del dia de la bandereta, una de les moltes trampes per a transeünts confiats amb què els carrers apareixien sembrats cada any, un dia indeterminat d’octubre, de manera ininterrompuda durant el llarg trajecte franquista i més enllà.

mesaWEB

Era una època en què la realitat prenia formes fàcilment identificables. Hi havia pocs equívocs respecte a qui era cada u i quina era la funció de cada cosa. En aquesta foto es veu, fins i tot, allò que no hi és. Per exemple, l’assistent que sol ocupar la cadireta de casino que hi ha a la dreta, un recluta, probablement, que s’ha apartat per a no fer malbé la instantània amb la seua presència, o que ha anat a la cafeteria del costat per unes pastetes i uns cafés amb llet per a les senyores. Ningú no dubtaria que es tracta d’Espanya, cada detall ho certifica. És una estampa costumista de la postguerra, un document social. Però si ens digueren que es tracta d’un fotograma d’una pel·lícula de Luís Lucia, i que la senyora del barret mira cap al costat per on ve Albert Closas amb el seu bigotet retallat i cinc adhesius en la solapa, potser també ens ho creuríem.

Seguir llegint Un país sense espills

Share