La deessa sarcàstica

A F. Bayarri

El nou eslògan d’una famosa cadena d’artefactes electrònics, a la que cal agrair com d’explícit és sempre el seu màrqueting, apel·la ara al poc que costa ser feliç. El seu eslògan anterior deia, si fa no fa, que en les seues botigues no compraven els tontos. Ara els que no compren allí són els infeliços, només hi compra gent feliç o que malda per ser-ho, res no importa que tinguen pinta de borinots, si jutgem pel seu anunci. El món de la publicitat és ja el món de la idiòcia psiquiàtrica: gent feliç gràcies a un paquet de pipes, gent feliç gràcies a una compresa, gent feliç gràcies a una pizza, gent feliç gràcies un corró per a llimar-se els talons, gent feliç gràcies a una rodanxa de fuet…, gent feliç, en definitiva. No importa gràcies a què. El 99% dels anuncis que veiem al cap del dia, diguen el que diguen, venen només un producte: felicitat. La demanda deu ser enorme perquè l’oferta siga tan massiva.

alegriaWEB

Per a elaborar els seus missatges, els professionals del màrqueting pentinen la vida humana buscant rastres de felicitat en estat salvatge, i quan la troben la capturen i l’envasen. Fan conserva amb ella. Quan pesquen una imatge com la de dalt, li fiquen color, li afegeixen una melodia apegalosa i un sil·logisme assequible amb un producte encastat en una de les seues proposicions, i ja tenim una ració de felicitat enllaunada i a punt per a la venda. Han canviat de tal manera la nostra percepció, que quan veiem aquesta mare i el seu fill exhalar alegria a l’uníson ens preguntem què ens volen vendre. I ens decep adonar-nos que estem davant d’una vulgar foto familiar, que ací només hi ha un goig de viure senzill, primari i no venal, perquè ens quedem sense saber on el podem adquirir.

Seguir llegint La deessa sarcàstica

Share

Lladres de memòria

En 1943, a partir d’una història de Hemingway, l’alemany Robert Siodmak va fer una pel·lícula titulada The Killers (en espanyol Forajidos), amb Ava Gardner i Burt Lancaster, que feia el seu debut cinematogràfic (en la foto, tractant de trencar el seu passat). Allí apareixien un parell de perdonavides taciturns i fanfarrons que no passaven desapercebuts a pesar del poc de temps que apareixen en pantalla. En 1964, Don Siegel feu un remake amb el mateix títol, que ací es va rebatejar com a Código del Hampa. La història era bàsicament la mateixa, però aquells dos perdonavides adquirien un protagonisme que no tenien en la versió anterior i es caracteritzaven, entre altres coses, per exhibir una notable loquacitat que els feia estranyament atractius. En 1994, Quentin Tarantino es va apropiar d’aquests dos personatges, els va estilitzar a la seua manera, fins a la caricatura, i els va utilitzar com a fil conductor d’una història que contenia velades referències a la història original i escenes que «homenatjaven» les dues anteriors, de les quals heretava, a més, una estructura complexa i aparentment caòtica.

KillerWEB

La majoria dels espectadors que eixien de veure Pulp Fiction ho desconeixien tot dels avantpassats de John Travolta i Samuel L. Jackson, els assassins xarraires que tant els havien fascinat. Tarantino ha continuat explotant la fórmula fins a la sacietat, i els seus fans el consideren un geni sense precedents. El més curiós és que, encara que han sentit dir que el cineasta és un cinèfil empedreït i que el seu cine està ple de referències a obres del passat, en general no pareixen mostrar interés per conéixer-les de primera mà, i els que el mostren no tenen a penes possibilitats de satisfer-lo perquè, amb tanta morralla com circula, són difícils de trobar, i molt més difícil és topar amb elles dins de la programació habitual de cines i televisions.

Seguir llegint Lladres de memòria

Share

Culpables

Segurament, en tota la història de la humanitat no hi ha hagut un invent tan pervers com el del pecat original. Potser és la gesta cultural més extraordinària, rendible i determinant que hi ha hagut mai. Això de convéncer-nos que naixem ja culpables és una obra mestra de l’enginyeria ideològica. Bona part de la nostra cultura es fonamenta en aquesta argúcia. La identitat europea té unes arrels cristianes? I tant que sí. I han penetrat fins a les capes més profundes del seu teixit racional. Ens sentim en deute permanent amb el món, i sentim la necessitat de netejar la nostra ànima cada dia, com fem amb el vàter. La propina que donem de tant en tant en els semàfors substitueix el pal de fregar i el lleixiu, però res no és tan eficaç com pagar regularment la nostra quota a alguna ONG. S’expia millor així, a cegues. Evita haver de prendre decisions morals, valga la redundància. Que altres s’encarreguen de donar un bon ús al meu euro, no feu que em calfe el cap.

xengabiatWEB

I de què ens sentim culpables? Del que ells vulguen. Excepte cinc milions de paisans que van al parc a tirar dacsa als coloms (o a robar-los-en, segons quin siga el seu grau de desesperació), ens passem la vida anant de casa al treball i del treball a casa, respectant les normes de trànsit i sense xafar una formiga. I al cap dels anys ens morim, la cosa no dóna per a més. Però som culpables per complicitat o per delegació. El telenotícies s’encarrega de dir-nos quin és el nostre pecat del dia i quins ens queden encara per purgar, i les diverses organitzacions benèfiques s’encarreguen d’indicar-nos les vies per a fer-ho. Tot això ens converteix en uns éssers reactius, que és una cosa ben trista. Fem el bé no perquè ens faça feliços fer-lo, no com un acte positiu, d’afirmació individual, sinó per a compensar el mal que fem col·lectivament, més exactament el mal que fan uns quants en nom de tots nosaltres i del nostre hipotètic benestar. Es pot parlar de tota una indústria de la culpa, que ens dóna l’oportunitat de recuperar la felicitat que ella mateixa s’encarrega d’arravatar-nos. A la majoria la culpa ens encaixona, ens impossibilita d’anar cap avant o cap arrere, però facilita el camí a uns pocs que no han sentit un remordiment en la seua vida.

Seguir llegint Culpables

Share

El cigarret

A Joan Agrassot

El pensament anomenat «políticament correcte» —que moltes vegades no és sinó el clàssic concepte rebatejat de «la ideologia dominant»— ens està deixant una bona llista d’assumptes sobre els quals no es pot parlar si no és en el sentit que determina el nou cànon. Parlar sobre el tabac no està ben vist: el cànon determina que el tabac és dolent, així que muts i a la gàbia. Però anem a suposar que encara hi ha lloc per a fer unes quantes consideracions retrospectives. Hi ha una memòria de fumador que encara està ben viva i, de vegades, a un, que creia haver-ho deixat arrere per sempre, li vénen a la ment records i sensacions que creia haver oblidat, com si acabés de ficar-se en la boca una magdalena amb nicotina.

cigarret

El del tabac, i més concretament el dels cigarrets, ha sigut un dels vicis més sofisticats i, al mateix temps, més populars de tots els que han existit, fins al punt d’haver estat considerat un element de primera necessitat que, sovint, s’hi ha hagut d’administrar mitjançant cartilles de racionament. El tabac ha format part imprescindible de la dotació del soldat, i negar-li’l a un pres era una crueltat fronterera amb la tortura. Ha estat també el desig que mai no es negava al qui estava a punt de ser ajusticiat, fins que les execucions van deixar de fer-se a l’aire lliure i, per motius de salut, es va prohibir fumar en els corredors de la mort. En alguns casos era també l’últim plaer del moribund, en lliça amb el bes de la persona amada. Com el cine ha demostrat, un cigarret era capaç de substituir amb avantatge l’hòstia com a viàtic: una xamada al cigarret humit de la xica equivalia a una última i excelsa còpula. I l’heroi amb tabaquisme no s’estava morint d’això que molts estan pensant, sinó de la bala que li havia clavat el dolent entre les costelles.

Seguir llegint El cigarret

Share

Festes de precepte

El discurs polític s’alimenta de tòpics perquè pareixen veritats universals, o mentides universalment acceptades, tant se val: el que importa és la universalitat, que és on se suposa que hi ha vots a manta, i les anomenades festes populars són un autèntic magatzem de llocs comuns. Segons un dels més celebrats pels aspirants a governar-nos o pels que ja estan passant per aquest tràngol, «les festes tradicionals són un lloc de trobada». L’afirmació va entre cometes perquè és citació literal.

bou-excavadora

Per a dir això cal portar uns grans aclucalls, també coneguts com a ulleres d’haca. Potser les festes siguen «un lloc de trobada» per al grupet que apareix en aquesta foto, posem per cas, i encara caldria esbrinar si molts dels qui aguaiten pels balcons han eixit a disfrutar del sarau o a preguntar quan s’acaba, però, què passa amb tots els altres? Què hi ha dels qui estan amagats esperant que escampe, o dels qui han pegat a fugir? Què hi ha del vell que està darrere d’una persiana a punt d’anar-se’n a sopar amb sant Pere amb la trista convicció que l’última cosa que s’emportarà d’aquest món és el mugit d’un bou desorientat que li pregunta l’hora a una excavadora enmig d’un rebombori? El menú és variat: també podria tractar-se d’una saeta agònica acompanyada de sinistres tocs de tambor, del guirigall kitsch d’una fira d’atraccions ambulant o —maleïts siguen pels segles dels segles— d’un xundaxunda discotequer a les quatre del matí i el que et rondaré morena. O tot combinat.

Seguir llegint Festes de precepte

Share