Espanya i La reina d’Espanya

Quan va rebre el Premi Nacional de Cinematografia en Donostia, a finals del 2015, Fernando Trueba va dir que no s’havia sentit espanyol ni cinc minuts de la seua vida, i que hauria preferit que la Guerra de la Independència l’hagueren guanyat els francesos. Ho va dir amb la clara intenció, primer, de desmarcar-se de qualsevol sentiment nacionalista («mai no he tingut un sentiment nacional», va dir clarament) i, segon, de reivindicar el pensament il·lustrat i sense fronteres que ací es va rebutjar al seu moment a bonyigades —a les idees i als afrancesats que les defenien—, inaugurant una sagnia intel·lectual que amb el temps ha esdevingut el tret més característic de la marca Espanya. Des de llavors, sense oblidar alguns il·lustres precedents, bona part de la cultura espanyola ha sigut i és una cultura d’exiliats, tant a l’interior com a l’exterior. Les paraules de Trueba van engegar una reacció en cadena d’aquesta gent que brama contra el nacionalisme d’altri, que va culminar en una crida al boicot de la pel·lícula que estava començant a rodar en aquells moments, La reina de España. El que ha destapat aquesta ventada és aterridor. La reina de España li ha alçat durant uns mesos el faldó a aquest país i ha demostrat que ací encara hi ha amagatalls que puden com les sinagües d’aquella porca que, segons la llegenda, va prometre no llavar-se fins a conquistar Granada.

Trueba, que va ser dels primers directors espanyols a rodar una pel·lícula en anglés en els anys vuitanta, és dels pocs que encara s’atreveixen a fer de tant en tant un cine «local», és a dir, a tocar de la seua realitat social i històrica més immediata, com ho feien Berlanga, Bardem, Fernando Fernán Gómez o Saura. En aquest sentit i en molts altres, Trueba, paradoxalment, és més espanyol i la seua pel·lícula més espanyola que qualsevol dels thrillers de factura impecable que darrerament es fan ací, però que podrien haver filmat igual un americà o un danés en els seus països respectius. A més, La reina de España, que tampoc ha agradat molt entre la progressia, cosa que caldria analitzar a fons, és també un original exercici de memòria històrica amb què el cineasta ha aconseguit irritar uns sectors que, significativament, se solen mostrar indiferents davant de productes que s’emmarquen emfàticament en aquest corrent. El rescat que Trueba fa de la història, a més de divertit i pedagògic, és intel·ligent i combatiu. La seua pel·lícula, més enllà de certes tosquedats i arítmies, és densa en referències (que no tothom copsarà), ajusta comptes i ret homenatges, però sobretot no es deté en el món que retrata, sap arribar fins als nostres dies (en aquest sentit, el boicot a què ha estat sotmesa és un indicatiu de la seua eficàcia) i planta cara amb èxit a aquesta altra memòria històrica oficialista representada per sèries com Cuéntame, Amar en tiempos revueltos, la molt infame Lo que escondían sus ojos o Isabel sense anar més lluny. Amb la seua reina llenguallarga i sarcàsticament antifranquista, ha demostrat que, més de quaranta anys després de la seua mort, si intentes ficar-li un dit en l’ull al Generalíssim deixes torts a uns quants que es tenen a si mateixos per vius i que es giren contra tu com dimonis.

Seguir llegint Espanya i La reina d’Espanya

Share

Divide et impera

Fa menys de dèsset anys, la revista El Viejo Topo destacava el següent titular en una de les seues portades (núm. 130, juny de 1999): «Es pot ser jove i d’esquerres?». Aquesta pregunta ara sonaria a conya, perquè corre l’espècie que els joves són majoritàriament d’esquerres i els vells majoritàriament de dretes. Tenint en compte que ara mateix els de trenta anys entren en la categoria de superjoves, això vol dir que els que fa quinze pareixien saltamartins s’han convertit de la nit al dia en uns revolucionaris ferotges, i els que avui en tenen cinquanta, seixanta o més, que llavors havien de punxar de tant en tant els seus fills amb un pal per tal de veure si eren vius, són una carronya a extingir, perquè quan s’extingisquen el poder anirà a parar automàticament a les mans d’aquests joves aguerrits, tal com acudeixen les coses a les mans de Harry Potter després d’un conjur.

pontweb

Res no hi ha tan capitalista com el concepte de joventut. Que els ho diguen als d’El Corte Inglés, que van explotar durant més de trenta anys l’eslògan «Que gran és ser jove!» i s’hi van folrar. El seu origen coincideix amb l’emergència d’un segment nou de consumidors potencials. Abans d’això, «jove» era tan sols aquell que per edat estava més a prop del naixement que de la seua expectativa de mort. Però en tant que ésser humà era, sobretot, el que determinava la seua pertinença a una classe o a un grup social, com tot déu, tinguera l’edat que tinguera, fóra ros o moreno, mascle o femella, animal o cosa. No fa ni setanta-cinc anys, el constructe social «joventut», amb els seus paraments polítics i jurídics, no existia o no tenia suficient solidesa per a imposar-se a altres evidències identitàries fins al punt d’ocultar-les, tal com ocorre ara, que la consciència de ser jove —o la de pertànyer a determinat sexe o gènere, o a qualsevol minoria, agreujada o no— poques vegades es combina amb la consciència de classe.

Seguir llegint Divide et impera

Share

La indústria memètica

Aquesta és una època loquaç. Això no vol dir que és eloqüent ni lluminosa. La major part del que s’hi enuncia és reiteració, els tòpics es mesclen amb els arguments, les mentides amb les veritats i allò que ha estat provat amb el que simplement se suposa. Són uns temps excel·lents per a aquells que supleixen la falta de talent amb retòrica, per als xarlatans, per als que suren gràcies a la seua facúndia, per als embolicadors, per als tocacampanes. Hi ha hagut èpoques en què tota aquesta gent ho ha tingut més difícil o en què ha hagut de conformar-se a fer ús de les seues habilitats davant d’un auditori limitat. Però aquest és un període històric en què les audiències s’han fet immenses, i estan constituïdes d’una banda per uns que tenen una por atroç a callar, perquè si ho fan igual deixen d’existir, i d’altra per uns a qui els espanta que ningú no els diga res, perquè temen que això els mene també a la desaparició. I així és com el món s’ha acabat omplint de soroll i els venedors de botzines s’han omplit les butxaques a la callada.

retrmultipleWEB

Ningú no dubta que Walter Benjamin tenia raó, però encara que ell ja intuïa el pro i el contra de la qüestió, segurament se sentiria alarmat si veiés les dimensions que ha assolit el fenomen que albirà en el seu celebèrrim assaig L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, publicat el 1936. «Amb l’expansió creixent de la premsa», hi deia, «una part cada vegada més gran de lectors va passar, ocasionalment per ara, a formar part dels qui escriuen. La cosa va començar en obrir-los la seua bústia la premsa diària; avui ocorre que a penes hi ha un europeu […] que no haja trobat alguna vegada l’ocasió de publicar una experiència laboral, una queixa, un reportatge o alguna cosa semblant. La distinció entre autor i públic està per tant a punt de perdre el seu caràcter sistemàtic […]. El lector està sempre disposat a passar a ser un escriptor […], aconsegueix accés a l’estat d’autor». Això era ja així en els anys trenta, i avui és més veritat que aleshores (1). Ara a tots se’ns brinda l’oportunitat de dir la nostra. Però alguna cosa falla quan el que fem, sobretot, és repetir idees alienes amb resultats si més no anodins. Dóna igual com és d’elevada una idea en origen: una banalitat mil vegades repetida no fa una genialitat, però una genialitat mil vegades repetida esdevé invariablement una banalitat. Fa temps que a les paraules els està passant com als antibiòtics, que estan perdent eficàcia de tant usar-les i d’usar-les tan malament.

Seguir llegint La indústria memètica

Share