La incompetència contumaç

En Històries del futur (1941), Robert A. Heinlein fa dir a Lazarus Long, el protagonista d’alguns dels seus contes: «Has atribuït a la vilesa condicions que deriven simplement de l’estupiditat», i allí va quedar la frase. Naturalment, la idea no era nova. Costa de creure que algun presocràtic no l’enunciara ja d’alguna manera abans que Crist muntara en burro. Però, per citar algun il·lustre predecessor, podríem mencionar Shakespeare: «Per tant, parleu com a ignorant o, si en sabeu més, amb el coneixement enterbolit per la malícia» (Mesura per mesura, III.1). El cas és que Heinlein la va introduir en el cercle que formen els escriptors de ciència-ficció, els científics i els cientistes, un univers bigarrat sotmés a una forta retroalimentació. D’aquesta manera, la idea va anar pegant voltes i polint-se com un cudol. En els anys 80, un cert Robert J. Hanlon la va reformular: «Mai no atribuïsques a la malícia el que es pot explicar adequadament per l’estupidesa», i Arthur Bloch, el de La llei de Murphy, la va incloure tal qual en la seua segona recopilació d’aforismes.

Curiosament, un cert Bill Clark, que ara és cuiner en Ontario, n’ha reivindicat recentment l’autoria. Assegura haver inclòs la frase en un conte de joventut, de ciència-ficció, naturalment, publicat en els 70 en una revista minoritària de la qual ningú no conserva cap exemplar. Però arriba tard, perquè en 1994, un altre il·lustre desconegut anomenat també Clark, J. Porter Clark, que segons sembla treballava per a la NASA, la va fer servir a la seua manera en un simple post d’un grup d’Usenet: «La ignorància suficientment avançada és indistingible de la malícia», va dir, i, capritxos de la fama, l’aforisme va passar a anomenar-se «Llei de Clark». Però qui la va fer de veres famosa va ser Jeffrey Finckenor, científic també al servei de la NASA, que en 2008 va reproduir la citació, millorant-la substancialment i qui sap si involuntàriament, per a justificar la seua decisió d’abandonar l’agència espacial per discrepàncies amb els directors del projecte en què treballava infructuosament des de feia temps: «La incompetència prou avançada és indistingible de la malícia», va dir. Era la seua conclusió després d’afirmar que «en els nivells més alts, pareix que existeix la creença que hom pot manar sobre la realitat, seguida per la negativa a acceptar qualsevol informació que vaja en contra d’aquest mandat». I això últim és més interessant, fins i tot, que la famosa màxima que va modificar en citar-la.

Seguir llegint La incompetència contumaç

Share

La mel de l’estultícia

Com sol passar amb totes les pautes de comportament d’aparença il·lògica, l’estupidesa constitueix un tret específicament humà i és, per tant, objectiu prioritari de qualsevol esperit mitjanament inquisitiu. És un tema que ens suscita una curiositat irresistible, tan sols llastada per la por de trobar el seu eco en el nostre interior. De la mateixa manera que són pocs els que aconsegueixen no girar el cap quan senten cridar «imbècil!» enmig del carrer, només cal posar la paraula «estupidesa» en la tapa d’un llibre per a atraure l’interés del lector. Estem sempre disposats a escodrinyar l’assumpte per a veure si desentranyem els seus nombrosos misteris. Ja que no aconseguim entendre la condició humana a través dels atributs que l’engrandeixen, potser ho aconseguim a través dels que ens situen no ja per sota de la intel·ligència sinó en els seus antípodes. Tot i que cada vegada es fa més patent que quan ho hàgem aconseguit serà ja massa tard.

boboWEB

La importància de l’estupidesa en el desenvolupament de l’ésser humà, o si més no en el de la nostra civilització, és capital. Com va assenyalar Erasme de Rotterdam amb una contundència sorprenent per a l’època (1509), sense l’estupidesa «no hi hauria ni societat, ni relacions agradables i sòlides, ni el poble suportaria durant molt de temps al príncep, ni l’amo al criat, ni la donzella a la seua senyora, ni el mestre al deixeble, ni l’amic a l’amic, ni l’esposa al marit, ni l’arrendador a l’arrendatari, ni el camarada al camarada, ni els comensals entre ells, de no estar entre si ara enganyant-se adés adulant-se, condescendint sàviament entre ells, o untant-se recíprocament amb la mel de l’estultícia». Fidel al seu paper, l’Església el censurà, però pocs han gosat contradir-lo des de llavors. I a pesar d’això és un tema que fins fa poc no s’ha abordat obertament. Durant segles s’ha tingut per tabú, perquè parlar de l’estupidesa inevitablement és assenyalar, i això ha estat considerat secularment de mala educació. Ara es fa fins i tot amb delectació, cosa que potser vol dir que per fi comencem a entendre’ns a nosaltres mateixos. Ens reconeixem en l’estupidesa, li hem perdut la por i l’estem assumint sense embuts.

Seguir llegint La mel de l’estultícia

Share