Herois de l’apocalipsi

Obeint les ordres del general Ripper, que ha decidit fer el que calga per a evitar que els comunistes continuen contaminant els seus fluids vitals, un esquadró de B-52 es dirigeix cap a l’URSS completament fora de control i disposats a atacar. Cada un dels avions porta un carregament nuclear equivalent a 50 megatones de TNT.
En la Sala de Guerra del Pentàgon, el general Turgidson, un compulsiu mastegador de xiclet, li exposa al president dels Estats Units el seu punt de vista sobre la situació:
—En menys de quinze minuts, els russos faran contacte per radar amb els nostres avions. Quan ho facen, s’enfilaran per les parets i contraatacaran amb tot el que tenen. Si abans no hem fet res per a suprimir la seua capacitat de contraatacar patirem un autèntic aniquilament total. Si per contra llancem un atac immediat, total i coordinat sobre totes les seues pistes i les seues bases els enxamparíem amb els pantalons baixats! —la seua cara s’il·lumina com si se sorprengués de la seua pròpia sagacitat—. Fotre! —exclama—, els guanyem en míssils de cinc a un!
El president esgrimeix un parell d’excuses protocol·làries. Turgidson les rebat ràpidament i prossegueix, cada vegada més entusiasmat amb la seua idea:
—Senyor president, ens acostem ràpidament al moment de la veritat. És necessari triar entre dos paisatges de postguerra, certament lamentables però clarament distingibles. Un on moren vint milions de persones, i un altre on moren cent cinquanta milions. No estic dient que no ens embrutarem les mans, però sí que li dic que no moriran més de deu o vint milions de persones, no més, depenent de la sort que tinguem —i dient açò, Turgidson fa una ràpida oscil·lació amb la mà, arqueja una cella i mastega ansiosament el seu xiclet esperant la decisió del president.

En el seu llibre La saviesa dels psicòpates, Kevin Dutton planteja a un d’ells, a qui anomena Joe, aquest dilema:
—Un cirurgià de trasplantaments té cinc pacients. Cada un d’ells necessita un òrgan diferent i morirà si no l’aconsegueix. Desgraciadament, no n’hi ha cap de disponible. Un paio jove i sa acudeix a la consulta del cirurgià per a una revisió rutinària, i el metge descobreix que els seus òrgans són compatibles amb els seus cinc pacients. Descobreix també que, si el jove desapareix, ningú no podria sospitar d’ell. Tindria dret aquest cirurgià de matar el jove per a salvar els seus cinc pacients?
Joe no dubta en la seua resposta:
—Si jo fóra el metge, no m’ho pensaria ni un segon. Cinc pel preu d’un. Cinc bones notícies i en canvi una sola de dolenta. És un bon tracte, no?
Amb aquest exemple Dutton tracta de demostrar que els psicòpates «calculen les emocions mitjançant números». És una de les conductes psicopàtiques que va desgranant al llarg del seu llibre, un compendi de tot el que s’ha especulat fins ara sobre el tema. Totes giren entorn de la mentida, la manipulació, la insensibilitat i l’arrogància. I en un altre punt, Dutton afig el que opina Joseph Newman, professor de psicologia en Wisconsin: «La combinació de baixa aversió al risc i la manca de culpabilitat o remordiments, els dos pilars fonamentals de la psicopatia, poden conduir, depenent de les circumstàncies, a una carrera d’èxit, siga en el delicte o en els negocis. De vegades en les dues coses».

Seguir llegint Herois de l’apocalipsi

Share

El dilema

Triar entre ciències o lletres era i continua sent una de les grans disjuntives a què s’ha d’enfrontar qualsevol estudiant arribat un cert moment. I era i continua sent una disjuntiva tan falsa com perniciosa, una imposició interessada creada sobre la rivalitat suposadament consubstancial entre «els intel·lectuals literaris» i «els científics de la naturalesa», com va encunyar C. P. Snow en la seua famosa conferència sobre les dues cultures, que amaga la rivalitat secular entre la ciència infusa i la que va nàixer amb el pecat original. Aquesta última, esperonada per un concepte peculiar de progrés i en el seu intent d’allunyar-se tot el possible de la primera, al llarg de l’últim segle si més no, ha mostrat un desinterés creixent vers aspectes fonamentals de l’arquitectura del coneixement, com la filosofia, l’art, la literatura i fins i tot moltes de les anomenades ciències socials, potser, també, perquè els qui fugen de les impertinències de la raó sempre han considerat els sabers humanístics com a part del seu feu revelat, a pesar que allí és on s’hi troben els blasfems més bel·ligerants o precisament per això. El que s’ha balafiat en aqueix joc estratègic no és poca cosa. Ha donat i continua donant lloc a generacions d’estudiants i professionals rancallosos adscrits a un bàndol i a l’altre.

Raonablement, aquest joc hauria d’haver acabat ja. A hores d’ara, caben pocs dubtes que la ciència li ha arrabassat el tron a la religió de manera definitiva, fins i tot en el seu propi terreny. Com diu Lawrence M. Krauss en Un univers del no-res, «inventar tota una nova sèrie de partícules en l’espai buit impossibles de mesurar no sona molt diferent de proposar que hi ha un gran nombre d’àngels asseguts sobre el cap d’una agulla». Però als deliris de la ciència se’ls pot seguir el fil, almenys fins a un cert punt, i en aquells altres la raó no tenia res a fer des del principi. Coneixement és emancipació, i aquesta significa ser lliure per a servir a la pròpia ignorància, no estar al servei de la d’altres. La religió, amb les seues fal·làcies ad ignorantiam, avui és ja un pur acudit, però un acudit tenebrós, que allí on pot s’imposa per la força, com ha fet sempre, i on no pot, suplica respecte i tolerància, hipòcritament, amb un deix d’humiliació que posa els pèls de punta, perquè intuïm en què es convertiria si, menada per les circumstàncies, no haguera de recórrer a la contemporització amb els impius.

Seguir llegint El dilema

Share

L’ull hipnòtic

Una vegada, a algú se li va acudir una brillant idea per a fer la pel·lícula perfecta. En ella no hi hauria guió pròpiament dit, tan sols les indicacions necessàries per a fer que, al més aviat possible, apareguera en pantalla un pardal que tenia la missió d’hipnotitzar els espectadors perquè al final de la sessió, en el transcurs de la qual no hauria passat res, cregueren haver assistit a un gran espectacle. El de l’ocurrència va ser un personatge estrany, vinculat amb el món de la màgia primer i fotògraf, guionista i productor televisiu després. Es deia William Read Woodfield. La seua iniciativa, després de passar pel filtre dels avariciosos però realistes executius de la Allied Artists, va donar lloc a una pel·liculeta a la qual, per si de cas, sí que van dotar d’argument. La va dirigir George Blair, un paio que havia realitzat uns quants episodis de Superman, va ser rodada en dotze dies i es va estrenar a principis de 1960. Es va titular The Hypnotic Eye, una raresa cinèfila gens menyspreable.

És l’únic exemple de pel·lícula rodada en Hypnomagic, una suposadament nova tècnica cinematogràfica, suposadament innovadora, que consistia a fer que, en un moment donat, el protagonista, un actor francés que semblava el germà bessó de Rock Hudson (Jacques Bergerac), es dirigira a la càmera per a hipnotitzar l’audiència. Ho feia com se suposa que ho fan els hipnotitzadors del món de l’espectacle, amb l’ajuda d’un objecte que es mou d’una manera obsessiva —una espiral, en aquest cas—, uns ulls impassibles que miren de cara, una veu captivadora i unes ordres que no són més complexes que les instruccions per a posar-se un supositori. Els que en saben diuen que tota aquesta parafernàlia amaga una estafa, que en la vertadera hipnosi no es dóna l’estat de trànsit ni la pèrdua de voluntat ni l’amnèsia, i que a ningú se’l pot obligar a lladrar com un gos i fer que després se n’oblide. Però la cosa no està tan clara.

Seguir llegint L’ull hipnòtic

Share

That’s entertainment!

Acaba de començar la temporada i aquest teatre de sessió contínua en què s’ha convertit el planeta ens ha oferit ja un parell d’espectacles d’aquells que deixen sense alé. Encara no ens havíem recuperat després de veure com dos saltimbanquis veterans, rivals acèrrims, s’agafaven de la mà, feien un triple salt mortal i un d’ells quasi es mata, quan, en la pista central, se’ns ha oferit un duel desigual entre un astut corderet blanc i un obés lleó prehistòric que ha acabat amb l’espedaçament de l’herbívor davant l’espant del respectable. En ambdós casos l’expectació ha sigut màxima i el públic ha aplaudit a rabiar tot i que, durant el transcurs de la funció i com és tradicional, ha estat hàbilment desposseït de tot el que duia en les butxaques per un equip de destres carteristes a sou dels organitzadors. Excepte el número dels escurabosses, tota la resta ha sigut pur guinyol, una arlequinada. Més tard, els comediants, perfectament indemnes, han passat per caixa i han sopat amb els seus agents, col·legues i patrocinadors per a celebrar l’èxit i perfilar els detalls de la pròxima representació.

gosfaisaweb

Un no deixa de sorprendre’s de l’escàndol que mostren tantes persones presumptament avisades davant la «traïció» del PSOE o la derrota de la «demòcrata» Hillary a mans del «feixista» Trump. No importa quantes vegades hagen vist l’espectacle, aquestes persones són com els rucs que confonen el caragirat Iago amb l’actor que el representa i no dubten a escopir-li si el veuen pel carrer, o creuen que la senyora que fa de Desdèmona és tan malaurada com el seu personatge i si ensopeguen amb ella en el supermercat, la miren amb commiseració. No pocs s’han cregut que el que es dirimia als Estats Units era, literalment, el que s’escenificava. I això que no era Shakespeare el guionista sinó els mateixos que s’inventen les fantasies puerils a què ens té acostumats Hollywood. Potser ha estat precisament per aquesta raó. Sinopsi breu: ¿qui tindrà accés al «botó roig», un pallasso homòfob, masclista, racista, prepotent i desllenguat, o una feminista independent, responsable, flegmàtica, educada i amb una gran experiència política? Passeu i admireu. Entreteniu-vos amb els vostres temes favorits mentre nosaltres decidim com recautxutar el sistema, que d’això és del que va realment la cosa.

Seguir llegint That’s entertainment!

Share

El votant paradoxal

No va poder ser al setembre. Aquest blog torna a posar-se en marxa amb un retard evident respecte a la data anunciada. Ha estat per circumstàncies totalment alienes a la meua voluntat. Això segurament no té rellevància per al lector, però vull deixar constància del fet per una qüestió de punt d'honor, coses del segle passat.

Potser aquesta nova etapa no podrà tindre la mateixa continuïtat que la precedent, entre altres coses perquè tampoc m’hi mena el mateix propòsit. Així i tot ho intentaré, i mentre no deserten aniré notificant les novetats als subscriptors.

El text que segueix és un extracte de la introducció a No escapareu, el llibre que sorgeix d'aquest blog i que ja està disponible en versió electrònica ací. No tingueu dubte que si el compreu fareu una bona acció, us guanyareu una parcel·leta al cel per quatre xavos.

Salut a tothom.
Joan Dolç

Just quan em disposava a escriure aquestes línies, s’acabaven de repetir a Espanya unes eleccions després d’una legislatura fallida. Durant els sis mesos que havien transcorregut entre una convocatòria i l’altra, no havien deixat d’aflorar escàndols que demostraven que el partit governant estava replet de delinqüents que s’havien dedicat a saquejar a consciència —i sense el menor rastre d’ella— les arques públiques, fins al punt d’aparéixer mencionat en algunes actuacions judicials com a organització criminal. Era, sens dubte, una màfia que, mentre es dedicava a rampinyar, havia fet baixar dràsticament tots els índexs de benestar social i qualitat de vida de l’Estat, i a reduir fins a límits alarmants les expectatives de futur de la ciutadania.

reclamweb

No obstant això, en aquell període havia augmentat el seu nombre de votants. L’evidència que entre aquests hi havia una majoria de perjudicats pel lladronici massiu va generar un desconcert general. […] El diagnòstic unànime era que aquells votants paradoxals eren imbècils. Ho pensaven els uns i els altres, els que callaven perquè en això radicava —així ho creien— la seua gran sort, i els que no podien evitar dir-ho a falta d’altres consols perquè, aferrats a la seua lògica, no trobaven una explicació que els proporcionés la pau mental. No sembla aquesta una actitud molt més racional que la dels suposats imbècils. Ni molt productiva, intel·lectivament parlant. Des d’un punt de vista pragmàtic tampoc pareix la més hàbil. «Menteix-me: dis-me que m’estimes», li deia Joan Crawford a Sterling Hayden en Johnny Guitar. Si del que es tracta és d’obtindre l’amor dels votants, aquesta consigna hauria de figurar la primera en qualsevol manual d’estratègia política.

Seguir llegint El votant paradoxal

Share

Molta por però molt poca vergonya

«Que els empresaris s’atribuïsquen el mèrit de crear ocupació és com si els esquirols s’atribuïren el mèrit de crear l’evolució de les espècies. […] Tot aquell que ha dirigit un negoci sap que contractar gent és l’últim recurs dels capitalistes». Això ho va dir fa uns quatre anys un que parlava amb coneixement de causa, Nick Hanauer, un dels que pertanyen a l’1% dels elegits, un paio podrit de diners, en un acte organitzat per la Technology Entertainment and Design (TED), una entitat patrocinada per algunes de les més grans corporacions globals, com American Express, Intel o Johnson & Johnson, que a pesar de tal patrocini es defineix com una organització sense ànim de lucre amb la intenció que ens ho empassem. No serà perquè no en som capaços.

DinWEB

Encara que en un principi va ser censurat per la mateixa TED, la qual cosa demostra la gran facilitat i de quina manera tan infundada s’escandalitzen alguns rics sense ànim de lucre, el seu breu discurs (a penes set minuts) es pot veure i escoltar en Internet. L’entusiasme amb què van ser i continuen sent rebudes les seues paraules per part de certs sectors de l’esquerra denota també no poca ingenuïtat des de l’altre costat, i si val la pena traure-les a col·lació ara, quan ja fa tant que foren pronunciades, és precisament per això. Des d’aleshores no han parat de repetir-les. Per a ells és com si Marx haguera ressuscitat i els haguera donat a conéixer l’última versió revisada del Manifest Comunista des d’un tossal de Silicon Valley. Molt mal han d’estar les coses, i molt minvada la capacitat pedagògica dels rojos, quan una tèbia filípica keynesiana, que l’única cosa que pretén és apuntalar un model econòmic gojosament desigual, ha fet tant de rebombori.

Seguir llegint Molta por però molt poca vergonya

Share

Sí que ens representen

Els aficionats al bon cine de terror ho saben molt bé. Perquè el monstre faça por, cal no mostrar-lo. Quan ho fas comença a decebre. Convé que les dimensions dels éssers fantàstics siguen desconegudes, tant les físiques com les morals, a fi que puguen expandir-se sense límits en la imaginació de l’espectador. En els negocis i en la política s’hi dóna un correlat aparentment invers. Un dirigent és millor valorat com més velada està la seua figura. La informació que ens hi arriba ha de ser insuficient perquè puguem dir que el coneixem bé. Els equips que s’encarreguen d’elaborar la seua imatge pública treballen en aquest sentit, i les nostres ments també, perquè necessitem a tota cosa sentir-nos subjugats.

hombotWEB

Després, molt sovint, per no dir sempre, descobrim amb sospitosa estupefacció que darrere d’aquell que créiem un gran home s’amaga un moniato. «Com un individu així ha aconseguit amassar tal fortuna?», solem preguntar-nos quan cauen les màscares i veiem que qui passava per ser un gran empresari és en realitat un ceballot. «Com a algú tan deshonest l’ha pogut votar tanta gent?», exclamem escandalitzats quan descobrim que tal polític és un vulgar xoriço malparlat, a banda d’un fava, perquè no s’adonava que l’estaven gravant. L’estupefacció dóna pas a un calfred quan veiem que el xoriço en qüestió és un dirigent amb poders literalment sobrehumans, que el fan capaç de determinar el destí de milions de persones, normalment en connivència amb aquells ceballots del món dels negocis que ho tenen tot i en volen més.

Seguir llegint Sí que ens representen

Share

Lladres de memòria

En 1943, a partir d’una història de Hemingway, l’alemany Robert Siodmak va fer una pel·lícula titulada The Killers (en espanyol Forajidos), amb Ava Gardner i Burt Lancaster, que feia el seu debut cinematogràfic (en la foto, tractant de trencar el seu passat). Allí apareixien un parell de perdonavides taciturns i fanfarrons que no passaven desapercebuts a pesar del poc de temps que apareixen en pantalla. En 1964, Don Siegel feu un remake amb el mateix títol, que ací es va rebatejar com a Código del Hampa. La història era bàsicament la mateixa, però aquells dos perdonavides adquirien un protagonisme que no tenien en la versió anterior i es caracteritzaven, entre altres coses, per exhibir una notable loquacitat que els feia estranyament atractius. En 1994, Quentin Tarantino es va apropiar d’aquests dos personatges, els va estilitzar a la seua manera, fins a la caricatura, i els va utilitzar com a fil conductor d’una història que contenia velades referències a la història original i escenes que «homenatjaven» les dues anteriors, de les quals heretava, a més, una estructura complexa i aparentment caòtica.

KillerWEB

La majoria dels espectadors que eixien de veure Pulp Fiction ho desconeixien tot dels avantpassats de John Travolta i Samuel L. Jackson, els assassins xarraires que tant els havien fascinat. Tarantino ha continuat explotant la fórmula fins a la sacietat, i els seus fans el consideren un geni sense precedents. El més curiós és que, encara que han sentit dir que el cineasta és un cinèfil empedreït i que el seu cine està ple de referències a obres del passat, en general no pareixen mostrar interés per conéixer-les de primera mà, i els que el mostren no tenen a penes possibilitats de satisfer-lo perquè, amb tanta morralla com circula, són difícils de trobar, i molt més difícil és topar amb elles dins de la programació habitual de cines i televisions.

Seguir llegint Lladres de memòria

Share

La història més gran que s’ha contat mai

L’escena és recordada i celebrada. José Isbert, alcalde de Villar del Río, pren la paraula des del balcó de l’ajuntament, davant de la plaça abarrotada. És llest i vehement, però una mica limitat d’expressió: «¡Vecinos de Villar del Río, como alcalde vuestro que soy os debo una explicación, y esa explicación que os debo os la voy a pagar!», diu i entra en bucle: «¡Y yo, como alcalde vuestro que soy os debo una explicación…!», repeteix diverses vegades. Llavors, Manolo Morán, un experimentat agent artístic que està al seu costat, l’interromp i pren la paraula: «Déjeme a mí… Yo no sé si os habréis enterado todavía de que el señor alcalde os debe una explicación», diu dirigint-se a la gentada, «pero si no os habéis enterado, aquí estoy yo para deciros que no solamente os debe eso, sino una gratitud emocionada por el respeto, entusiasmo y disciplina con que habéis acogido sus instrucciones, demostrando con ello el heroísmo sin par de este noble pueblo…». L’alcalde intenta parlar de nou i arranca amb el mateix embarbussament d’abans, però el representant d’espectacles folklòrics, amb la seua immensa barra, li torna a arrabassar la paraula. La seua retòrica és torrencial, arravatada, convençuda i convincent: «La explicación que os debe el señor alcalde es innecesaria», els venta als presents que són el poble en massa, «porque vosotros sois inteligentes y despejados, y sobre todo nobles y bravos». I després d’un enfilall d’adulacions d’aquest estil els promet, empenyorant la seua paraula d’honor, que si col·laboren i fan el que se’ls demana aviat tindran la lluna en un cabàs. L’alcalde no se sent ofés per haver estat interromput. Ben al contrari, en un moment determinat no pot refrenar el seu entusiasme: «¡Muy bien!», exclama.

emmascaratWEB

Només un dels veïns ha gosat discrepar, però el seu parlament irat no ha aconseguit fer mossa en els romanços del faranduler, perquè contenien un conte reeixit que feia que tot el que estaven fent, i també tot el que eren i al que aspiraven, tinguera sentit. Era una explicació obsequiosa, il·lusionant i prometedora, amb un final feliç d’aparença versemblant. I contra relats tan suggestius no es pot lluitar només amb la indignació. Aquest dissident sembla un salmó de mig pam intentant remuntar a bots les cascades de Niàgara. No obté cap assentiment, i en fer mutis, la seua breu intervenció és despatxada per l’alcalde amb un argument ad hominem, desqualificador però generós i condescendent: «No hay que hacer caso del bueno de don Luís, que ya sabéis que se enfada por todo». I per si a algú li havia quedat cap dubte, l’enredador que té al costat afegeix: «¡Y a quien yo convenceré, con cuatro palabras, de que está completamente equivocado!». És a dir, que si tu, el de la boina, t’has cregut el que acaba de dir aquest paio, també vas errat. L’escena acaba amb víctors i un suport general als plans de les autoritats, fins i tot per part dels qui no han entés res, que, si es jutja per les expressions, en són un bon grapat. Però l’entusiasme de l’orador, el prestigi que li confereix estar en el balcó, i l’embriagadora sensació que senten els de la plaça pel sol fet de ser-ne molts, dissipen qualsevol dubte, converteixen la ignorància en certesa.

Seguir llegint La història més gran que s’ha contat mai

Share

Prestigis marcits i armaris mal tancats

Franz Kafka i José Echegaray no eren de la mateixa generació, però sí que van arribar a ser contemporanis. Probablement el lector s’estiga preguntant qui és Echegaray, però si ens traslladàrem a 1904, any en què li van donar el premi Nobel de Literatura, veuríem com la gent el reconeixia pels carrers de Madrid, mentre Kafka, de qui avui tothom ha sentit parlar, arrossegava anònimament la seua magra ombra pels carrers de Praga. Echegaray va publicar en vida tot el que es va proposar, des de tractats de matemàtiques a literatura passada de data, segons el parer de molts dels seus contemporanis. I el seu nobel, compartit amb el francés Frédéric Mistral —que escrivia en occità—, va ser avalat pel govern espanyol —del que ell mateix havia format part en diverses ocasions—, diuen que per a impedir que li’l donaren al català Àngel Guimerà, vés a saber.

kafka2WEB

Kafka fou un trist funcionari tota la seua curta vida, i a penes va publicar uns pocs relats abans de dinyar-la. Ho feu tan sols sis anys després que l’espanyol. El de Praga va morir amb 40 anys i l’altre amb 86, més del doble. Kafka no fou ningú en vida, segons el concepte que de ser o no ser té el món, i, segons aquest mateix criteri, Echegaray fou algú. Avui, en el registre de l’ISBN apareixen 589 llibres de o sobre Kafka, mentre que d’Echegaray en surten tan sols 33, majorment en repositoris acadèmics digitals. Ja que hi som, de Frédéric Mistral hi apareixen referenciades 34 obres i d’Àngel Guimerà 88. Si a Echegaray se’l recorda per alguna cosa, i amb comprensible nostàlgia, és per haver estat elegit per a figurar en l’última edició dels bitllets de mil pessetes, decisió coherent, perquè fou diverses vegades ministre d’hisenda, però tota una premonició de la decadència d’aquella moneda, i una mostra eloqüent de la cultura política —o de la política cultural— que hi havia darrere.

Seguir llegint Prestigis marcits i armaris mal tancats

Share