La mel de l’estultícia

Com sol passar amb totes les pautes de comportament d’aparença il·lògica, l’estupidesa constitueix un tret específicament humà i és, per tant, objectiu prioritari de qualsevol esperit mitjanament inquisitiu. És un tema que ens suscita una curiositat irresistible, tan sols llastada per la por de trobar el seu eco en el nostre interior. De la mateixa manera que són pocs els que aconsegueixen no girar el cap quan senten cridar «imbècil!» enmig del carrer, només cal posar la paraula «estupidesa» en la tapa d’un llibre per a atraure l’interés del lector. Estem sempre disposats a escodrinyar l’assumpte per a veure si desentranyem els seus nombrosos misteris. Ja que no aconseguim entendre la condició humana a través dels atributs que l’engrandeixen, potser ho aconseguim a través dels que ens situen no ja per sota de la intel·ligència sinó en els seus antípodes. Tot i que cada vegada es fa més patent que quan ho hàgem aconseguit serà ja massa tard.

boboWEB

La importància de l’estupidesa en el desenvolupament de l’ésser humà, o si més no en el de la nostra civilització, és capital. Com va assenyalar Erasme de Rotterdam amb una contundència sorprenent per a l’època (1509), sense l’estupidesa «no hi hauria ni societat, ni relacions agradables i sòlides, ni el poble suportaria durant molt de temps al príncep, ni l’amo al criat, ni la donzella a la seua senyora, ni el mestre al deixeble, ni l’amic a l’amic, ni l’esposa al marit, ni l’arrendador a l’arrendatari, ni el camarada al camarada, ni els comensals entre ells, de no estar entre si ara enganyant-se adés adulant-se, condescendint sàviament entre ells, o untant-se recíprocament amb la mel de l’estultícia». Fidel al seu paper, l’Església el censurà, però pocs han gosat contradir-lo des de llavors. I a pesar d’això és un tema que fins fa poc no s’ha abordat obertament. Durant segles s’ha tingut per tabú, perquè parlar de l’estupidesa inevitablement és assenyalar, i això ha estat considerat secularment de mala educació. Ara es fa fins i tot amb delectació, cosa que potser vol dir que per fi comencem a entendre’ns a nosaltres mateixos. Ens reconeixem en l’estupidesa, li hem perdut la por i l’estem assumint sense embuts.

Seguir llegint La mel de l’estultícia

Share

El regne de Logomàquia

Els cada vegada més extensos espais de la informació van atibacats d’arengues que, si es transformaren de sobte en fets, incendiarien el planeta de colp i volta, com si fóra un misto. Les mal anomenades tertúlies, els blogs, els fòrums i les columnes periodístiques adornen amb el seu verb rebel i la seua ideologia suposadament subversiva un flux de notícies convenientment controlat per instàncies que passen inadvertides. És un extremisme que, a banda de servir de camuflatge a la manipulació de les notícies, constitueix l’equívoca i aparatosa façana d’una docilitat i un entreguisme que s’acendra en la por i en la impotència. Aquestes proclames són com aquells exabruptes que en temps de foscor s’emetien només intramurs de la llar, o com els gasos que un expulsava en la intimitat de l’alcova i dels quals no quedava cap registre històric. Ara, escudats en un fals anonimat, els amollem als quatre vents donant-li a la tecla intro. Els altres amollen els seus i tots ens hi fem els sords.

boxWEB

Fer política ha acabat per significar parlar de política i poca cosa més. Vivim en una missa permanent, interpretant una litúrgia revolucionària eminentment retòrica, siga visual o verbal. Les seccions tradicionals de la premsa de paper han estat desbordades en passar als mitjans digitals per un discurs polític d’una superficialitat esbalaïdora, basat en la xafarderia, en el rumor, en la xicoteta peça d’actualitat, sempre efímera, en una espècie de crònica del cor de nines que parlen. Pensament previsible, simple, precipitat i fragmentari, punts de vista inamovibles, romanços prefabricats i absència d’arguments. I amb tot aquest enfitament, després de cada convocatòria electoral, quan passen els primers moments d’eufòria, a poc a poc ens adonem (hi ha a qui li calen trenta anys) que el que és realment important no es mou, que tota aquesta verborrea pretesament transformadora amaga una estratègia essencialment conservadora que deixa intactes els pilars de la situació.

Seguir llegint El regne de Logomàquia

Share

L’èxit, verdura addictiva d’arrel comestible

En una cerimònia de lliurament de premis no se celebra el triomf d’u, sinó la derrota de tots els altres. No es tracta de dir-li a un: «has triomfat», sinó de dir-los als altres: «vosaltres encara no». De la mateixa manera que hi ha un exèrcit de mà d’obra de reserva, n’hi ha un de fracassats que aspiren a ocupar aquests xicotets trons que, segons sembla, donen sentit a la vida. Les dues coses van lligades i són necessàries a fi que milions de subjugats s’esforcen cada dia en la direcció adequada. Se’ns indiquen diversos camins i cadascú, aparentment, tria el seu, però tots apunten a un espai entre la mortalitat i la immortalitat que s’anomena èxit. Ningú sap molt bé què és això. L’expressió que s’utilitza normalment, «obtindre èxit», dóna a entendre que és una cosa entre la divinitat i tu, i amaga el fet que l’èxit es concedeix, que el concedeixen, que és concedit. L’èxit té amo i s’assembla més a una safanòria que a qualsevol altra cosa, ja siga un producte de la nostra ment o de l’altra fàbrica de quimeres que hi ha a l’altre costat del nostre os frontal.

pescaWEB

Per això, assolir l’èxit depén de com enfoquem la nostra relació amb el poder, entés no tant com una cosa externa que ens sotmet d’una manera obertament sancionadora, com un combinat de principis morals i ideològics que ens governen des de dins. Depén de la nostra docilitat, perseverança, ambició, decisió, entusiasme, esperit de sacrifici, capacitat d’imitació, de persuasió, de seducció, de falta de vergonya o de sentit del ridícul… aquest conegut còctel d’habilitats que s’infiltra en el teixit social i actua com una substància estimulant i al·lucinògena alhora. Això és el que ens farà «irresistibles» i ens permetrà avançar entre els altres, que s’apartaran abatuts pel nostre ímpetu o subjugats pel nostre encant. És el que ens permetrà aproximar-nos a l’amo del pal de què penja l’abellidora hortalissa. I així podrem començar a estimular sense demora les seues zones erògenes més íntimes. Això és el que de veritat ens propiciarà l’èxit. Per molt que saltironeges no et faràs amb ella si no el complaus adequadament.

Seguir llegint L’èxit, verdura addictiva d’arrel comestible

Share

«Em manquen les paraules per a expressar-vos tot el que sent»

A A. Viana, que sap veure com balla l’humor entre els cremalls.

Mentre mitja humanitat sospira perquè li’n donen un, de tant en tant algú escenifica un clamorós estufit quan li és concedit un premi. Gràcies al seu poder mediàtic, queden en el record casos com el de Marlon Brando, que per a rebutjar un Oscar va enviar una índia a llegir un al·legat contra el tracte que Hollywood havia dispensat als natius americans. Menys repercussió va tindre la sòlida botifarra que feu George C. Scott, qui va rebutjar el mateix guardó dos anys abans (i per primera vegada en la història), al·legant que li l’havien donat per interpretar a la perfecció un personatge que detestava, el general Patton. Vet ací, resumit en una xicoteta anècdota, el drama existencial del titellaire. D’uns anys ençà, per aquestes andoles s’ha posat de moda refilar els premis a la cara dels manaires del ram per raons inequívocament marcades per l’actualitat. Pocs estan en contra dels premis mateixos, no hi veuen res de mal, la majoria està contra els qui els donen. Els entusiasma la conga però no els agraden els companys de ball. O saben que no són els més oportuns pel dir de la gent. Per això els pocs que els rebutgen solen donar raons de molt poca consistència, parlem clar.

writnjailWEB

Alguns, però, demostren una certa inspiració. Santiago Sierra, personatge de praxi polèmica però que com a mínim domina la teoria, el 2010 va rebutjar el Premi Nacional d’Arts Plàstiques perquè segons ell «instrumentalitza en benefici de l’Estat el prestigi del premiat». Aquest sembla un argument ben ensenderat, per bé que encara ho va expressar millor Sinclair Lewis noranta anys abans, quan va rebutjar el Pulitzer que li havia estat concedit per la seua novel·la Arrowsmith. Lewis considerava absurd que un llibre fóra declarat el millor de l’any. Sabía que era injust per excloent, però no ho va fer per això, sinó pel que hi havia d’adoctrinament en l’operació. Aquestes són algunes de les coses que va dir: «Tots els premis, com totes les distincions, són perillosos. Els que van darrere dels premis tendeixen a treballar no per una excel·lència intrínseca, sinó per una recompensa que és aliena a ella: tendeixen a escriure sobre tal cosa o eviten escriure sobre tal altra a fi de complaure els prejudicis d’un comité fortuït. I el premi Pulitzer de novel·la és particularment objectable perquè […] els seus termes són que el premi s’atorgarà “a la novel·la nord-americana publicada durant l’any que millor represente, en conjunt, l’atmosfera de la vida nord-americana i el model més excels de bonhomia i educació nord-americanes”. Aquesta frase, si és que significa alguna cosa —afegia Sinclair Lewis—, sembla voler dir que la valoració de les novel·les dependrà no del seu valor literari real sinó de la seua obediència al codi de bona conducta vigent». No sona gens malament. Algú s’adhereix? Abans d’alçar la mà tinguen en compte que quatre anys més tard Lewis va arreplegar el seu Nobel sense cap melindro.

Seguir llegint «Em manquen les paraules per a expressar-vos tot el que sent»

Share