La cortina

Fa un temps, no gaire, anar al cine era una experiència molt diferent de la d’ara. Per a començar, la majoria de les sales no eren com aquests temples babilònics que apareixen en les pel·lícules de Woody Allen. Si de cas, alguns dels d’estrena de les grans ciutats. Els cines eren majorment com el que apareix en la imatge, poc més que una porxada coberta, plena de taques d’humitat tant per dins com per fora, amb seients de fusta, sense moqueta i sense calefacció. Perquè això que la gent s’hi refugiava per a escalfar-se també és mentida: a l’hivern s’hi passava un fred de collons, atenuat només per la possibilitat d’acostar-se a la parella quan les llums s’apagaven, una cosa que estava vetada en l’exterior, on tampoc no hi havia molta llum. Això si en portaves, de parella. Als altres els hi quedava l’escalfor de quadra, la que es donen entre si els animals estabulats. I a l’estiu, calor, aquesta sí que ja sense remei, a pesar d’algun ventilador que tremolava agarrat precàriament a l’encanyissat del cel ras. L’aire condicionat era un article de ciència-ficció, un invent de Hollywood.

Ara bé: quasi tots els cines tenien cortina. José Luis Garci, exercint de professional de la nostàlgia, va dir en una entrevista que «tot va canviar quan es va prescindir de la cortina», i és cert. La cortina era el vel simbòlic que separava aquella realitat ronyosa i desagradable de la vastitud infinita del mite que es desplegava sobre la pantalla, que era una simple paret emblanquinada la majoria de les vegades. El cine que apareix en El espíritu de la colmena (pel·lícula imprescindible com poques) és encara més precari. I no té cortina. Però escenifica molt bé què passava en aquells recintes. En aquesta pel·lícula pot palpar-se la irrupció d’un imaginari inventat en un context inequívocament real. I la manera com tots dos es troben. El cine era, sobretot, un recinte pecaminós, transgressor, on l’espectador podia sentir-se lliure mentre era vigilat pel món exterior. En aquest sentit, el cine ha sigut sempre pornogràfic.

Seguir llegint La cortina

Share

«Em manquen les paraules per a expressar-vos tot el que sent»

A A. Viana, que sap veure com balla l’humor entre els cremalls.

Mentre mitja humanitat sospira perquè li’n donen un, de tant en tant algú escenifica un clamorós estufit quan li és concedit un premi. Gràcies al seu poder mediàtic, queden en el record casos com el de Marlon Brando, que per a rebutjar un Oscar va enviar una índia a llegir un al·legat contra el tracte que Hollywood havia dispensat als natius americans. Menys repercussió va tindre la sòlida botifarra que feu George C. Scott, qui va rebutjar el mateix guardó dos anys abans (i per primera vegada en la història), al·legant que li l’havien donat per interpretar a la perfecció un personatge que detestava, el general Patton. Vet ací, resumit en una xicoteta anècdota, el drama existencial del titellaire. D’uns anys ençà, per aquestes andoles s’ha posat de moda refilar els premis a la cara dels manaires del ram per raons inequívocament marcades per l’actualitat. Pocs estan en contra dels premis mateixos, no hi veuen res de mal, la majoria està contra els qui els donen. Els entusiasma la conga però no els agraden els companys de ball. O saben que no són els més oportuns pel dir de la gent. Per això els pocs que els rebutgen solen donar raons de molt poca consistència, parlem clar.

writnjailWEB

Alguns, però, demostren una certa inspiració. Santiago Sierra, personatge de praxi polèmica però que com a mínim domina la teoria, el 2010 va rebutjar el Premi Nacional d’Arts Plàstiques perquè segons ell «instrumentalitza en benefici de l’Estat el prestigi del premiat». Aquest sembla un argument ben ensenderat, per bé que encara ho va expressar millor Sinclair Lewis noranta anys abans, quan va rebutjar el Pulitzer que li havia estat concedit per la seua novel·la Arrowsmith. Lewis considerava absurd que un llibre fóra declarat el millor de l’any. Sabía que era injust per excloent, però no ho va fer per això, sinó pel que hi havia d’adoctrinament en l’operació. Aquestes són algunes de les coses que va dir: «Tots els premis, com totes les distincions, són perillosos. Els que van darrere dels premis tendeixen a treballar no per una excel·lència intrínseca, sinó per una recompensa que és aliena a ella: tendeixen a escriure sobre tal cosa o eviten escriure sobre tal altra a fi de complaure els prejudicis d’un comité fortuït. I el premi Pulitzer de novel·la és particularment objectable perquè […] els seus termes són que el premi s’atorgarà “a la novel·la nord-americana publicada durant l’any que millor represente, en conjunt, l’atmosfera de la vida nord-americana i el model més excels de bonhomia i educació nord-americanes”. Aquesta frase, si és que significa alguna cosa —afegia Sinclair Lewis—, sembla voler dir que la valoració de les novel·les dependrà no del seu valor literari real sinó de la seua obediència al codi de bona conducta vigent». No sona gens malament. Algú s’adhereix? Abans d’alçar la mà tinguen en compte que quatre anys més tard Lewis va arreplegar el seu Nobel sense cap melindro.

Seguir llegint «Em manquen les paraules per a expressar-vos tot el que sent»

Share