Capvespre

Després d’una setmana llarga de tempestes, cels grisos i dies curts i foscos, ixes a la terrassa a donar menjar al gat i et trobes de sobte amb un cel ras, una atmosfera serena i un sol tebi i daurat que t’assenten com un valium 10 dissolt en una copa de Valbuena. No són de Vega Sicilia, són de Requena, però el parell de copes de vi sí que te les has pres durant el dinar. I et dius mentre acaricies el cap del mixet: «És que no és gràcies a aquestes engrunes de benestar que vivim i la raó per la qual vivim? I és una cosa tan assequible! Què collons estic fent cada dia des que em van parir? Per a què tantes angoixes, per a què tantes presses?»… I mentre mires el quadro de Dante Gabriel Rossetti en què s’ha convertit el carrer a l’hora de la migdiada dominical, aquest benestar, aquesta pau, aquest instant d’eternitat es va convertint lentament en odi i fúria cap als que espenten, cap als que estiren, cap als que abriven, cap als que xafen sense misericòrdia el pedal de l’accelerador.

pasmatweb

A més, aquests dies, coses de la vida, penses sovint en la mort. De bell nou. Quan eres jove la imaginaves com una adversària romàntica a qui arribaves a creure que podies véncer. Portaves nugat al braç el mocador de la vida. Quan vas tindre clar que no, que mai no guanyaries el torneig, la mort va esdevindre una obsessió que et perseguia nit i dia, un pensament morbós que de tant en tant et sotragava amb la intuïció sobtada que això algun dia succeiria de veritat i tota la resta deixaria de succeir. Després et vas fer a la idea, si fa no fa. Vas començar a conviure amb ella, vas aprendre a fer-ho, i a partir de llavors vas aconseguir oblidar-la, si més no a estones. Ella també pareixia haver-se oblidat de tu. Però a mesura que passen els anys, torna a freqüentar-te més fanfarrona que mai. Amics que moren, familiars que emmalalteixen, alifacs irreversibles, aprensions plausibles que de tant en tant amenacen de convertir-se en certeses… I damunt, el món, que sents que se’n va a fer la mà. Ja no el teu, que això té fins i tot les seues recompenses, sinó el de tots, i sobretot el dels teus fills, que hi van dins, joves embotits en un òmnibus escantellat que, com un vell arrogant, decrèpit i inconscient de la seua debilitat es precipita cap a l’hòstia, cap a la gran hòstia que el deixarà sense dents per moniato.

Seguir llegint Capvespre

Share

No escapareu

«Necessite desconnectar». L’ésser-endoll que utilitza aquesta frase estereotipada, a quin sistema energètic s’hi refereix? A un de què s’alimenta? A un que alimenta? En tot cas a un a què pertany fatalment. La persona suposadament desconnectada el que fa és escapar en un sentit literal: allunyar-se, arrancar a córrer d’una manera reflexa i compulsiva. Però no s’apaga quan es desconnecta, i això fa sospitar que, sense solució de continuïtat, s’endolla a un altre mòdul que pertany al mateix sistema que aquell d’on fuig. Significativament, la frase sol vindre acompanyada d’una altra aparentment contradictòria: «Necessite carregar les piles». És evident que sap que tornarà.

sidecar

El que no és tan evident és que sàpiga que en realitat no va enlloc. L’individu en vacances continua treballant, però en un tram diferent de la cadena de producció. Passa a l’altre costat del taulell o canvia de línia de muntatge, però no deixa de pertànyer al mateix conjunt organitzat de recursos. La forma més peripatètica (per assenyalar d’una manera fina) que pren aquest ésser que confon la llibertat amb la rotació laboral, és la del turista. Fer de turista s’ha convertit, a la callada, en un ofici, en el treball més cansat que fan molts al llarg de l’any. I en el més improductiu des d’un punt de vista personal, encara que siga summament rendible per a un negoci que ho aprofita tot de nosaltres, com d’un cert animal molt utilitzat en xarcuteria.

Seguir llegint No escapareu

Share