Tango

Hi ha dies que acaben malament. No ha passat res de mal, però acaben malament. Perquè te’n vas al llit amb la convicció que res no ha canviat ni canviarà. Un es passa la vida combatent aquesta afició a posar-ho tot en el mateix sac, tan injusta, tan reaccionària, amb què tantes coses s’intenten justificar, i al remat un acaba sucumbint a la temptació. O a l’evidència. O al cansament. Subscrivint un tango. Però és que tens davant a algú que t’està repetint la mateixa cosa per enèsima vegada, i saps que tu també et repeteixes cada dia més. I aquests periòdics que han vingut a substituir els vells —estaves fullejant-ne un— estan envellint a ulls veients. I aquests articulistes que arribaren en forma de falca roja, com la del quadro de El Lissitzky, han acabat traçant cercles entorn dels seus respectius eixos, fent el mateix que aquells intel·lectuals de sénia als quals havien de desallotjar. I en aquests polítics que deien ser nous albires el germen del que els altres van acabar sent, veus això que els sustenta a tots substituint-se a si mateix.

Per alguna raó, hi ha dies en què te’n recordes d’aquell amic que poc abans de morir va exclamar: «Açò és una estafa», i per la manera com ho digué vas saber de seguida que no es referia a la crisi, encara que llavors ja havíeu comentat molt que la crisi era això, una estafa, veges tu quin descobriment. O d’aquell que et va dir, mentre et donava la mà per última vegada i ho sabia, que «no sabia si havia valgut la pena», i llavors encara no hi havia crisi o no sabíem que n’hi havia. O d’aquell altre —ja en dus uns quants— que davant de la imminència del seu últim viatge, va passar els seus últims dies contraprogramant-li a la mort una excursió a Corfú, on ell creia que estava el principi de tot, amb aquells amics que sabia que mai no tornaria a veure. No volia anar enlloc, volia tornar. I veus tots els que encara campegen, cada u pel seu costat, creient que se salvaran sols, i saps que no, estàs convençut que un dia es despertaran i alguna cosa que ara no volen veure ja no estarà allí per a poder ser ignorada, i aquesta absència els haurà espolsat l’ofuscació, i se sentiran tan desolats com tu et sents de vegades. O no, perquè mentre el temps ens mata, nosaltres diem que matem el temps, i a més d’un la mort l’agafarà així.

Seguir llegint Tango

Share

Ready-made

Escriure, diuen, és terapèutic. Com ara pintar, fer figuretes de paper maixé o tocar la mandolina. Però si no tenim l’autoestima molt alta, val més no intentar-ho. Fins que un no s’enfronta amb els reptes de la semàntica i de la gramàtica, amb el maneig de les proporcions i de la perspectiva o amb les lleis del ritme i de la melodia, no coneix les seues capacitats intel·lectives reals. Les apreciacions i les conviccions més sòlides es desintegren tot just ens sentim incapaços d’expressar-les amb coherència. En aqueix moment ens adonem que eren falses, que estaven apuntalades en la nostra ment amb enganys, que al nostre fil argumental li faltaven trams, era defectuós, i ho hem sabut només quan ens hem atrevit a exposar-lo a la llum. Gràcies a això també ens hem adonat que al nostre cap sol haver zones molt mal il·luminades.

mountainchiefweb

Històricament, no hi hagué pensament, en un sentit genuí, fins que no vam ser capaços d’expressar-nos amb claredat. I ho vam fer controlant l’univers físic. Vam donar forma a les nostres idees alhora que donàvem forma al món. Va haver-hi edats de pedra, de bronze i de ferro. Va haver-hi cultures del fang, del papir, del pergamí o del paper. Es va escriure amb estilet, amb ploma d’oca, amb pinzell, amb estilogràfica i amb màquina d’escriure. Ens vam envoltar de ceràmica, de marbre, de fusta i de metall. Tots aquests materials i molts altres impregnaren i condicionaren els productes artístics i utilitaris de cada època. La nostra visió del món i el nostre poder transformador va créixer a mesura que apreníem a dominar-los. I el nostre progrés material i l’intel·lectual pareixia que marxaven alhora. Fins que va arribar el plàstic, producte inquietant que no té forma ni color específics, que els va imitar i els va substituir a tots. Amb ell va arribar l’època de les falsificacions, dels succedanis, que ha culminat en la de la virtualització dels processos d’expressió i de producció, i també la dels productes mateixos. Ara les idees passen d’un recipient a un altre —del nostre cap a l’ordinador i a altres andròmines semblants i viceversa— sense tocar això que anomenem món físic. Hem tornat a tancar el pensament en la llàntia d’on va eixir per a donar principi a la història.

Seguir llegint Ready-made

Share

Patrimoni? Quin patrimoni?

«Polítics valencians recolzen la candidatura de les Falles com a Patrimoni de la UNESCO amb “selfies” i missatges en xarxes.»
EUROPA PRESS 20/03/2016

Provem de veure-ho d’aquesta manera. Després d’un acte d’exaltació i d’una arenga multitudinària que remeten a les imatges esglaiadores que apareixen en Triumph des Willens, de Leni Riefensthal, uns grups organitzats prenen la ciutat amb disciplina militar. Omplin de barricades els carrers impedint el decurs normal de la vida quotidiana, dificultant la mobilitat dels ciutadans i el tràfic de mercaderies. Piquets uniformats i en formació recorren els barris sense cap altra finalitat aparent que lluir la figura i fer ostensible el seu poder. Pertot i tothora fan un ús intensiu d’artefactes explosius, alguns d’un gran potencial destructiu. Instal·len potents megafonies per les quals emeten nit i dia càntics rituals i cançons de moda apegaloses, sofisticada tortura psicològica que ha estat emulada pels esbirros de Guantánamo. Planten enmig de les places enormes trastos al·legòrics d’un gust estètic dubtós, que ofén els esperits mitjanament cultivats. Els seus missatges són insubstancials, però compleixen una gens subtil missió adoctrinadora.

tracaWEB

Gran part de la població resident fuig si pot. Una altra part, no menys nombrosa, passa provisionalment a la clandestinitat. La ciutat s’ompli de forasters audaços i curiosos que s’integren temporalment en l’aldarull, encara que no troben lloc on pixar. Els avalotadors s’aquarteren en carpes i plantes baixes i es lliuren al menjar, a la beguda i al karaoke. Com són addictes a un aliment pesat, consistent en un pessic de massa de farina amerat en oli i arrebossat en sucre, la ciutat s’ompli d’una olor de fregitel·la que tomba els estómacs més delicats. La quantitat d’escombraries que es genera ronda les deu mil tones. El nivell habitual de diòxid de nitrogen en l’aire es duplica. El fum de pólvora amb què s’embriaga aquesta gent conté elements altament tòxics. Quan, després de més de tres setmanes decideixen alçar el setge, boten foc a enormes masses de poliestiré, convertint la ciutat en una gran pira que desprén un núvol immens i deleteri. Els incendiaris i les seues víctimes l’aspiren amb avidesa abans que el vent el repartisca equitativament per tot el planeta.

Seguir llegint Patrimoni? Quin patrimoni?

Share