El salari de la por

Ens agraden les pel·lícules de gàngsters perquè amb un puro mig mastegat, un paio menjant espaguetis i un bat de beisbol, t’expliquen de què va tot açò. I a més no cal que siguen en color. Gràcies a aquesta gran aula que per a bé i per a mal és el cine, tots hem vist com recluta la màfia els seus soldats i atrapa les seues víctimes. De seguida que poden t’envisquen mitjançant el suborn o la coacció, i a partir d’aquest moment ja se t’han acabat les opcions. Així funciona aquest tripijoc. Tots sabem que la major part de les indústries per a les quals treballem només fan que fotre el planeta, omplir-lo de porqueria, explotar els nostres semblants, estupiditzar-los o escurar-los les butxaques. També tenim cada vegada més clar on anirà a raure la major part dels nostres impostos. Però continuem treballant i pagant perquè, amb una lògica inapel·lable, anteposem a qualsevol altra consideració l’objectiu primordial de conservar la pell, que se’ns presenta no com un dret, sinó com un privilegi que cal meréixer.

fastigWEB

Venim al món amb la vida embargada per una colla d’usurers. I ho acceptem com un fet natural. Que vinga Aristòtil i que ens explique una altra vegada què significa això que l’home és un ésser social, perquè alguns no acabem de veure en què consisteix aquesta sociabilitat. Del «t’has de guanyar la vida», que implica que prèviament te l’han confiscat, hem passat al «t’has de guanyar la possibilitat de guanyar-te la vida», que en les actuals circumstàncies sol voler dir l’accés a una ocupació de mera subsistència. Eixim cada dia al carrer amb un posat respectable que no acaba de dissimular del tot la nostra condició de subjugats, i estretint el cul tant com podem anem al tall a fer de sicaris de qui siga perquè ens hi va la vida. El nostre salari és el salari de la por.

Seguir llegint El salari de la por

Share

Culpables

Segurament, en tota la història de la humanitat no hi ha hagut un invent tan pervers com el del pecat original. Potser és la gesta cultural més extraordinària, rendible i determinant que hi ha hagut mai. Això de convéncer-nos que naixem ja culpables és una obra mestra de l’enginyeria ideològica. Bona part de la nostra cultura es fonamenta en aquesta argúcia. La identitat europea té unes arrels cristianes? I tant que sí. I han penetrat fins a les capes més profundes del seu teixit racional. Ens sentim en deute permanent amb el món, i sentim la necessitat de netejar la nostra ànima cada dia, com fem amb el vàter. La propina que donem de tant en tant en els semàfors substitueix el pal de fregar i el lleixiu, però res no és tan eficaç com pagar regularment la nostra quota a alguna ONG. S’expia millor així, a cegues. Evita haver de prendre decisions morals, valga la redundància. Que altres s’encarreguen de donar un bon ús al meu euro, no feu que em calfe el cap.

xengabiatWEB

I de què ens sentim culpables? Del que ells vulguen. Excepte cinc milions de paisans que van al parc a tirar dacsa als coloms (o a robar-los-en, segons quin siga el seu grau de desesperació), ens passem la vida anant de casa al treball i del treball a casa, respectant les normes de trànsit i sense xafar una formiga. I al cap dels anys ens morim, la cosa no dóna per a més. Però som culpables per complicitat o per delegació. El telenotícies s’encarrega de dir-nos quin és el nostre pecat del dia i quins ens queden encara per purgar, i les diverses organitzacions benèfiques s’encarreguen d’indicar-nos les vies per a fer-ho. Tot això ens converteix en uns éssers reactius, que és una cosa ben trista. Fem el bé no perquè ens faça feliços fer-lo, no com un acte positiu, d’afirmació individual, sinó per a compensar el mal que fem col·lectivament, més exactament el mal que fan uns quants en nom de tots nosaltres i del nostre hipotètic benestar. Es pot parlar de tota una indústria de la culpa, que ens dóna l’oportunitat de recuperar la felicitat que ella mateixa s’encarrega d’arravatar-nos. A la majoria la culpa ens encaixona, ens impossibilita d’anar cap avant o cap arrere, però facilita el camí a uns pocs que no han sentit un remordiment en la seua vida.

Seguir llegint Culpables

Share

El barquet de la innocència i l’iceberg de merda

La pel·lícula La batalla d’Alger (Gillo Pontecorvo, 1966) fou terriblement incòmoda en la seua època i ho continua sent ara. La seua eficàcia s’ha vist escassament minvada per aquesta realitat que s’entesta a imitar l’art, i que, com no li surt bé, insisteix i insisteix i cada volta la caga més, com fan els copistes dolents. Segurament, era la primera vegada que el cine, un art popular per a bé i per a mal, tractava d’oferir, amb voluntat pedagògica, una explicació dialèctica del terrorisme, tant del que se n’emporta la fama com del que practica l’estat. En ella es podia i es pot veure com l’un i l’altre es retroalimenten, i com la ciutadania aporta els seus prejudicis, pors i actituds a tall de combustible, com el seu comportament i la seua ideologia s’ajusten, de manera quasi mecànica, a uns interessos particulars que cada u considera legítims, però que, vists en conjunt i des d’una perspectiva aliena i distant, no ho són sempre i no ho són de la mateixa manera.

palesT1948WEB

Quan, en aquesta pel·lícula, les bombes comencen a explotar en les cafeteries modernes de la part europea de la ciutat, ocupades majorment per francesos, a ningú se li ocorre preguntar per què. En aquest punt de la pel·lícula, els esglaiats espectadors ja n’intueixen les raons. Es pot veure com la culpa s’estén per tota la geografia urbana i social com una taca d’oli —de petroli, de fosfats, de coltan—, igual que s’estenen els terroristes, que els militars busquen entre els carrerons d’un barri miserable, i ja estan en el centre de la ciutat, infiltrats entre la innocència, que quasi sempre és benestant.

Seguir llegint El barquet de la innocència i l’iceberg de merda

Share