Somriga, per favor

A Anna i Josep

Si algú de fa tan sols mig segle, d’aquests que senten aversió de ser fotografiats, s’hagués vist transportat de sobte als nostres dies, sens dubte s’hauria sentit dins d’un malson. Aquest refús, en la majoria dels casos, s’està deixant de manifestar perquè el fet d’evitar que et «prenguen» una imatge ha esdevingut impossible, no perquè hagen desaparegut les raons que provoquen una por tan peculiar. En altres casos deriva en una irritació continguda davant de l’omnipresència d’artefactes que es dediquen, amb tota mena de pretextos, a cartografiar tot l’existent, siga viu o mort. Encara hi ha qui mostra el seu neguit quan s’adona que l’apunta un objectiu, però avui, qui no accepta de bon grat que el fotografien a cada moment i en tota circumstància està esdevenint un rar, un boig, tal com cal entendre la bogeria després de Foucault: allò que fa o deixa de fer qui no forma part de la majoria.

Quan fer fotos era encara una activitat singular, va haver-hi molts que es van esforçar a explicar aquesta peculiar forma d’harpaxofòbia. Així, s’ha parlat de la por que li roben a un l’ànima, de la por al doble, a la imatge congelada en tant que sinònim de mort, o a l’estranyament de l’ego, que no es reconeix en l’instant congelat. Siga quina siga la teoria, en tots els casos impera la convicció que el fotògraf s’apodera de la teua imatge per a quedar-se-la, que te la roba, però el problema no sembla ser tant aquest com la sospita del que pot fer a continuació: que la compartisca, que l’exhibisca i quede fora del nostre control. I resulta que exhibir, «compartir» imatges és una cosa que fem ara mateix tots i tothora. Uns inconscientment encara, perquè tot està disposat perquè així siga, i altres actuant com a autèntics addictes. En el plaer que troben aquests últims, que s’estenen pel món com una plaga de zombis, rau, més o menys visible, l’explicació d’aquell antic recel.

Seguir llegint Somriga, per favor

Share

No som res, però tot arribarà

La ferramenta, els utensilis, els instruments es diu que són extensions del nostre cos, que usem per a ajudar-nos a l’hora de fer determinats treballs. Les pròtesis, però, són peces que substitueixen una part absent de la nostra anatomia, i les ortesis una cosa que la completen o reforcen quan la tenim malmesa. El diccionari es fa un embolic amb totes aquestes paraules. Costa molt d’establir la distinció entre el que ens ajuda, el que ens completa i el que ens complementa. Perquè, a diferència de la majoria dels animals, l’ésser humà sent que li falten coses que mai no ha tingut. Va ser eina, pròtesi, màquina o aparell el garrot amb què un mico li va aplanar les costures a un altre per primera vegada? Que el DIEC l’anomene com vulga: va ser això que li va proporcionar el metre de braç que trobava a faltar per a estovar el seu confrare. I la primera pell d’ós amb què va aconseguir tapar-se també tenia alguna cosa de restitució: era una cosa que va notar que li havien escamotejat quan li va caure damunt una glaciació.

mariaWEB

L’ésser humà experimenta aquest sentiment de mancança des del moment mateix de nàixer. El pipo és una pròtesi que supleix a la mamella, que calma les ànsies avaricioses que provoca la seua privació. Les sabates i la roba també ho són —pròtesis o complements ortopèdics—, però estan ja tan integrades en la nostra anatomia que no ho semblen. I el barret, el sarró, la forquilla, el paraigua, el furgadents… qualsevol cosa que ens acoble i ens servisca per a fer el que volíem —de vegades sense saber-ho fins al moment en què n’apareix la possibilitat— esdevé automàticament part integrant de nosaltres mateixos. Algú va notar que li faltaven dits per a comptar i va decidir fer-se una sofisticada pròtesi que ha deixat molta cua. La calculadora va provocar una inflexió determinant en el curs de la història. Aquell paio no ho sabia, però havia acabat d’inventar la primera peça d’un smartphone, aquest trasto amb què, definitivament, ens hem convertit en criatures cibernètiques, meitat humans, meitat màquines. Ho som per vocació, dòcilment, i això fa innecessaris els implants, una altra paraula afí a les anteriorment citades. No cal que ens col·loquen un xip davall la pell, com als gossos: ja en portem uns quants de bon grat en la butxaca, onsevulga que anem. Mai res no ens ha fet sentir tan incomplets en la seua absència.

Seguir llegint No som res, però tot arribarà

Share

Culpables

Segurament, en tota la història de la humanitat no hi ha hagut un invent tan pervers com el del pecat original. Potser és la gesta cultural més extraordinària, rendible i determinant que hi ha hagut mai. Això de convéncer-nos que naixem ja culpables és una obra mestra de l’enginyeria ideològica. Bona part de la nostra cultura es fonamenta en aquesta argúcia. La identitat europea té unes arrels cristianes? I tant que sí. I han penetrat fins a les capes més profundes del seu teixit racional. Ens sentim en deute permanent amb el món, i sentim la necessitat de netejar la nostra ànima cada dia, com fem amb el vàter. La propina que donem de tant en tant en els semàfors substitueix el pal de fregar i el lleixiu, però res no és tan eficaç com pagar regularment la nostra quota a alguna ONG. S’expia millor així, a cegues. Evita haver de prendre decisions morals, valga la redundància. Que altres s’encarreguen de donar un bon ús al meu euro, no feu que em calfe el cap.

xengabiatWEB

I de què ens sentim culpables? Del que ells vulguen. Excepte cinc milions de paisans que van al parc a tirar dacsa als coloms (o a robar-los-en, segons quin siga el seu grau de desesperació), ens passem la vida anant de casa al treball i del treball a casa, respectant les normes de trànsit i sense xafar una formiga. I al cap dels anys ens morim, la cosa no dóna per a més. Però som culpables per complicitat o per delegació. El telenotícies s’encarrega de dir-nos quin és el nostre pecat del dia i quins ens queden encara per purgar, i les diverses organitzacions benèfiques s’encarreguen d’indicar-nos les vies per a fer-ho. Tot això ens converteix en uns éssers reactius, que és una cosa ben trista. Fem el bé no perquè ens faça feliços fer-lo, no com un acte positiu, d’afirmació individual, sinó per a compensar el mal que fem col·lectivament, més exactament el mal que fan uns quants en nom de tots nosaltres i del nostre hipotètic benestar. Es pot parlar de tota una indústria de la culpa, que ens dóna l’oportunitat de recuperar la felicitat que ella mateixa s’encarrega d’arravatar-nos. A la majoria la culpa ens encaixona, ens impossibilita d’anar cap avant o cap arrere, però facilita el camí a uns pocs que no han sentit un remordiment en la seua vida.

Seguir llegint Culpables

Share