Divide et impera

Fa menys de dèsset anys, la revista El Viejo Topo destacava el següent titular en una de les seues portades (núm. 130, juny de 1999): «Es pot ser jove i d’esquerres?». Aquesta pregunta ara sonaria a conya, perquè corre l’espècie que els joves són majoritàriament d’esquerres i els vells majoritàriament de dretes. Tenint en compte que ara mateix els de trenta anys entren en la categoria de superjoves, això vol dir que els que fa quinze pareixien saltamartins s’han convertit de la nit al dia en uns revolucionaris ferotges, i els que avui en tenen cinquanta, seixanta o més, que llavors havien de punxar de tant en tant els seus fills amb un pal per tal de veure si eren vius, són una carronya a extingir, perquè quan s’extingisquen el poder anirà a parar automàticament a les mans d’aquests joves aguerrits, tal com acudeixen les coses a les mans de Harry Potter després d’un conjur.

pontweb

Res no hi ha tan capitalista com el concepte de joventut. Que els ho diguen als d’El Corte Inglés, que van explotar durant més de trenta anys l’eslògan «Que gran és ser jove!» i s’hi van folrar. El seu origen coincideix amb l’emergència d’un segment nou de consumidors potencials. Abans d’això, «jove» era tan sols aquell que per edat estava més a prop del naixement que de la seua expectativa de mort. Però en tant que ésser humà era, sobretot, el que determinava la seua pertinença a una classe o a un grup social, com tot déu, tinguera l’edat que tinguera, fóra ros o moreno, mascle o femella, animal o cosa. No fa ni setanta-cinc anys, el constructe social «joventut», amb els seus paraments polítics i jurídics, no existia o no tenia suficient solidesa per a imposar-se a altres evidències identitàries fins al punt d’ocultar-les, tal com ocorre ara, que la consciència de ser jove —o la de pertànyer a determinat sexe o gènere, o a qualsevol minoria, agreujada o no— poques vegades es combina amb la consciència de classe.

Seguir llegint Divide et impera

Share

El votant paradoxal

No va poder ser al setembre. Aquest blog torna a posar-se en marxa amb un retard evident respecte a la data anunciada. Ha estat per circumstàncies totalment alienes a la meua voluntat. Això segurament no té rellevància per al lector, però vull deixar constància del fet per una qüestió de punt d'honor, coses del segle passat.

Potser aquesta nova etapa no podrà tindre la mateixa continuïtat que la precedent, entre altres coses perquè tampoc m’hi mena el mateix propòsit. Així i tot ho intentaré, i mentre no deserten aniré notificant les novetats als subscriptors.

El text que segueix és un extracte de la introducció a No escapareu, el llibre que sorgeix d'aquest blog i que ja està disponible en versió electrònica ací. No tingueu dubte que si el compreu fareu una bona acció, us guanyareu una parcel·leta al cel per quatre xavos.

Salut a tothom.
Joan Dolç

Just quan em disposava a escriure aquestes línies, s’acabaven de repetir a Espanya unes eleccions després d’una legislatura fallida. Durant els sis mesos que havien transcorregut entre una convocatòria i l’altra, no havien deixat d’aflorar escàndols que demostraven que el partit governant estava replet de delinqüents que s’havien dedicat a saquejar a consciència —i sense el menor rastre d’ella— les arques públiques, fins al punt d’aparéixer mencionat en algunes actuacions judicials com a organització criminal. Era, sens dubte, una màfia que, mentre es dedicava a rampinyar, havia fet baixar dràsticament tots els índexs de benestar social i qualitat de vida de l’Estat, i a reduir fins a límits alarmants les expectatives de futur de la ciutadania.

reclamweb

No obstant això, en aquell període havia augmentat el seu nombre de votants. L’evidència que entre aquests hi havia una majoria de perjudicats pel lladronici massiu va generar un desconcert general. […] El diagnòstic unànime era que aquells votants paradoxals eren imbècils. Ho pensaven els uns i els altres, els que callaven perquè en això radicava —així ho creien— la seua gran sort, i els que no podien evitar dir-ho a falta d’altres consols perquè, aferrats a la seua lògica, no trobaven una explicació que els proporcionés la pau mental. No sembla aquesta una actitud molt més racional que la dels suposats imbècils. Ni molt productiva, intel·lectivament parlant. Des d’un punt de vista pragmàtic tampoc pareix la més hàbil. «Menteix-me: dis-me que m’estimes», li deia Joan Crawford a Sterling Hayden en Johnny Guitar. Si del que es tracta és d’obtindre l’amor dels votants, aquesta consigna hauria de figurar la primera en qualsevol manual d’estratègia política.

Seguir llegint El votant paradoxal

Share