«Llibres estúpids»

CLIENT: Aquests llibres són una estupidesa, veritat?
LLIBRER: Quins?
CLIENT: Em referisc a les faules d’animals en què el gat i el ratolí són grans amics.
LLIBRER: Supose que són poc realistes, però la ficció és així.
CLIENT: No, no és que siguen poc realistes, és que són estúpids.
LLIBRER: Bé… els autors usen aquests recursos per a ensenyar als xiquets que han d’acceptar tot tipus de gent, no troba?
CLIENT: Potser, però jo crec que els llibres no haurien de fingir que les persones congenien amb qualsevol així com així, que tot és bufit i barral. Els xiquets haurien d’aprendre que la vida és una merda, i com més prompte millor.

(Jen Campbell. Coses rares que se senten en les llibreries)

Agafem una obra literària qualsevol. No importa com d’adulta ens semble. Dóna igual que siga Els Viatges de Gulliver o Sota el Volcà. Ulisses mateix, si volem. O Les flors del mal. Una vegada triada, deixem-la en mans d’un comité de censura degudament posat al dia. Junt amb el capellà i el militar de tota la vida, que hi haja també representants de tots els col·lectius de la correcció política. Sí, tendeixen a l’infinit, però fem un esforç perquè ningú no s’hi trobe discriminat. Deixem que tallen tot el que els semble reprovable, que reescriguen tot el que els parega erroni, abjecte, confús, ofensiu o immoral. I després, deixem que eliminen tot el que, simplement, no entenen. Quedarà un llibre per a xiquets d’allò més adient. Així se n’han fet centenars d’adaptacions de clàssics. I la major part del fotral de llibres infantils i juvenils que circulen pel món no són una cosa molt diferent, obres artificioses i fal·lacioses ordides per moralistes convençuts de la seua alta missió redemptora. Aclarim que hi ha excepcions que escapen a aquest diagnòstic i posen en dubte la pertinència d’aquest criteri classificatori, i que tampoc no ens referim al llibre obertament i honestament pedagògic, com són els sil·labaris, els catons o els llibres d’aritmètica, sinó a aquesta literatura segmentada segons trams d’edat, suposadament ajustada als nivells de raciocini, comprensió lectora i maduresa emocional que, suposadament també, corresponen a cada un d’aquests trams i que, amb l’excusa d’obrir als xiquets les portes del coneixement, colonitzen a consciència les verges praderies que hi ha darrere dels seus ulls.

Seguir llegint «Llibres estúpids»

Share

El dilema

Triar entre ciències o lletres era i continua sent una de les grans disjuntives a què s’ha d’enfrontar qualsevol estudiant arribat un cert moment. I era i continua sent una disjuntiva tan falsa com perniciosa, una imposició interessada creada sobre la rivalitat suposadament consubstancial entre «els intel·lectuals literaris» i «els científics de la naturalesa», com va encunyar C. P. Snow en la seua famosa conferència sobre les dues cultures, que amaga la rivalitat secular entre la ciència infusa i la que va nàixer amb el pecat original. Aquesta última, esperonada per un concepte peculiar de progrés i en el seu intent d’allunyar-se tot el possible de la primera, al llarg de l’últim segle si més no, ha mostrat un desinterés creixent vers aspectes fonamentals de l’arquitectura del coneixement, com la filosofia, l’art, la literatura i fins i tot moltes de les anomenades ciències socials, potser, també, perquè els qui fugen de les impertinències de la raó sempre han considerat els sabers humanístics com a part del seu feu revelat, a pesar que allí és on s’hi troben els blasfems més bel·ligerants o precisament per això. El que s’ha balafiat en aqueix joc estratègic no és poca cosa. Ha donat i continua donant lloc a generacions d’estudiants i professionals rancallosos adscrits a un bàndol i a l’altre.

Raonablement, aquest joc hauria d’haver acabat ja. A hores d’ara, caben pocs dubtes que la ciència li ha arrabassat el tron a la religió de manera definitiva, fins i tot en el seu propi terreny. Com diu Lawrence M. Krauss en Un univers del no-res, «inventar tota una nova sèrie de partícules en l’espai buit impossibles de mesurar no sona molt diferent de proposar que hi ha un gran nombre d’àngels asseguts sobre el cap d’una agulla». Però als deliris de la ciència se’ls pot seguir el fil, almenys fins a un cert punt, i en aquells altres la raó no tenia res a fer des del principi. Coneixement és emancipació, i aquesta significa ser lliure per a servir a la pròpia ignorància, no estar al servei de la d’altres. La religió, amb les seues fal·làcies ad ignorantiam, avui és ja un pur acudit, però un acudit tenebrós, que allí on pot s’imposa per la força, com ha fet sempre, i on no pot, suplica respecte i tolerància, hipòcritament, amb un deix d’humiliació que posa els pèls de punta, perquè intuïm en què es convertiria si, menada per les circumstàncies, no haguera de recórrer a la contemporització amb els impius.

Seguir llegint El dilema

Share

De cul

Ens alcem tots els matins amb un dia molt ocupat al davant, amb l’agenda ja repleta, tot i que nosaltres no n’hem escrit ni una sola línia. Els qui tenen la suposada sort de tindre un treball es fiquen en una rutina que els resulta de sobres coneguda; els altres, també. Ací no s’avorreix ningú. Un munt d’afers ens esperen. Costa de creure les coses que hem arribat a aprendre. Començàrem posant-nos nosaltres mateixos la gasolina i ara, amb el mòbil, ja fem transferències bancàries, la declaració de renda o la compra del supermercat mentre som al vàter. Potser avui mateix farem totes aquestes coses, i si no en farem altres igual d’insòlites. Mai no hem sabut fer tantes coses ni hem sabut tant sobre tantes altres. I les fem i les sabem perquè ara ja s’ha convertit en una obligació, sota pena de no poder moure’s pel món o paréixer un fava quan ens veiem enmig d’una conversa sobre el desenvolupament sostenible, el programari de codi obert, els efectes del bífidus, els usos del grafè o les òrbites irregulars de les llunes de Plutó, cosa que pot passar en qualsevol moment, perquè ara el coneixement, literalment, el regalen.

equilicontorWEB

Qui va dir per primera vegada que el saber no ocupa lloc no sabia res de tot açò. No li hauria cabut en la testa una estupidesa de tal calibre. Jaume Perich, aquell gran filòsof català injustament oblidat —totes aquestes coses imprescindibles de què ens ocupem, o que més aviat ens ocupen, no li han deixat lloc— va dir que «la religió serveix per a ajudar-nos a resoldre una sèrie de problemes que no tindríem si no existís la religió». Canviem la paraula religió per «tecnologia», «administració» o, fins i tot, «vida quotidiana», i veurem que la cosa no varia molt. Som experts a solucionar problemes relatius a coses que no existirien si no existiren aquestes coses. Som doctes en moltes coses de les quals mai no ens qüestionem la utilitat. I val més així, perquè si la suposada saviesa actual clarejara i deixés entreveure l’enorme ignorància que oculta, els cabells se’ns farien blancs de sobte. La nostra vida ja està escrita, però no pel destí ni per cap voluntat sobrenatural, sinó pels paios que organitzen tot açò, se suposa que per a traure’n profit, encara que és factible qualsevol altra hipòtesi. Una de tantes és que ells tampoc no saben per què fan que fem tot el que fem, un supòsit que converteix el món en un manicomi sense govern, amb tots nosaltres dins i les portes segellades per l’àngel exterminador de Buñuel.

Seguir llegint De cul

Share