La mel de l’estultícia

Com sol passar amb totes les pautes de comportament d’aparença il·lògica, l’estupidesa constitueix un tret específicament humà i és, per tant, objectiu prioritari de qualsevol esperit mitjanament inquisitiu. És un tema que ens suscita una curiositat irresistible, tan sols llastada per la por de trobar el seu eco en el nostre interior. De la mateixa manera que són pocs els que aconsegueixen no girar el cap quan senten cridar «imbècil!» enmig del carrer, només cal posar la paraula «estupidesa» en la tapa d’un llibre per a atraure l’interés del lector. Estem sempre disposats a escodrinyar l’assumpte per a veure si desentranyem els seus nombrosos misteris. Ja que no aconseguim entendre la condició humana a través dels atributs que l’engrandeixen, potser ho aconseguim a través dels que ens situen no ja per sota de la intel·ligència sinó en els seus antípodes. Tot i que cada vegada es fa més patent que quan ho hàgem aconseguit serà ja massa tard.

boboWEB

La importància de l’estupidesa en el desenvolupament de l’ésser humà, o si més no en el de la nostra civilització, és capital. Com va assenyalar Erasme de Rotterdam amb una contundència sorprenent per a l’època (1509), sense l’estupidesa «no hi hauria ni societat, ni relacions agradables i sòlides, ni el poble suportaria durant molt de temps al príncep, ni l’amo al criat, ni la donzella a la seua senyora, ni el mestre al deixeble, ni l’amic a l’amic, ni l’esposa al marit, ni l’arrendador a l’arrendatari, ni el camarada al camarada, ni els comensals entre ells, de no estar entre si ara enganyant-se adés adulant-se, condescendint sàviament entre ells, o untant-se recíprocament amb la mel de l’estultícia». Fidel al seu paper, l’Església el censurà, però pocs han gosat contradir-lo des de llavors. I a pesar d’això és un tema que fins fa poc no s’ha abordat obertament. Durant segles s’ha tingut per tabú, perquè parlar de l’estupidesa inevitablement és assenyalar, i això ha estat considerat secularment de mala educació. Ara es fa fins i tot amb delectació, cosa que potser vol dir que per fi comencem a entendre’ns a nosaltres mateixos. Ens reconeixem en l’estupidesa, li hem perdut la por i l’estem assumint sense embuts.

Seguir llegint La mel de l’estultícia

Share

On anem?

D’on venim? Què som? On anem?… La que passa per ser la tríade de qüestions primordials de la filosofia no va ser formulada tal com la coneixem avui fins que, quasi a punt de començar el segle XX, Paul Gauguin va titular així un dels seus quadres: D’où venons-nous? Que sommes-nous? Où allons-nous? Era quan la filosofia occidental, amb el cos de Déu encara calent en la morgue, es preguntava pel sentit de l’existència. I té gràcia que aquestes preguntes no tinguen el seu origen en la filosofia pròpiament dita, sinó en la rutina quotidiana d’uns nadius tahitians que tenien per costum preguntar això, en singular, a qualsevol foraster amb qui es trobaven, entre ells Gauguin, que llavors bambava per allí. En singular no sonen igual: «Shhh…! Eh tu! D’on véns? Qui ets? On creus que vas?».

firaiWEB

Si el pintor francés s’hagués exiliat a l’Horta de València o a qualsevol altra zona rural de l’Espanya de l’època en comptes de la Polinèsia, la seua experiència no hauria estat molt diferent. Dit siga de passada, són les mateixes preguntes que et feien els porters de finca (quasi tots excombatents i confidents de la policia franquista), cada vegada que anaves a visitar la nóvia, o les que et fan ara els segurates d’urbanització de luxe quan t’has perdut. Pel que sembla, les famoses tres qüestions no amaguen molta mística.

Seguir llegint On anem?

Share