Ni universal ni humana

En 1948, poc després de donar per consumada la més gran —que no l’última— salvatjada protagonitzada per una espècie animal fins aleshores, els mandataris alfa de les potències triomfants, flanquejats per alguns comparses, després de colpejar-se el pit i soltar uns quants alarits sobre una muntanya de morts, van fer unes quantes declaracions d’intencions de gata maula a l’ombra del bolet atòmic. Estaven tan segurs que podrien passar-se-les per l’arc del triomf tantes vegades com els vinguera de gust, que no van dubtar a fer-ho per escrit. Això els permetia fer-se una foto amb una estilogràfica a la mà, que és com llavors es pensava que calia passar a la història.

dereWEB

Potser el més altisonant dels documents que van eixir d’aquella espècie de ritual de purificació siga la Declaració Universal dels Drets Humans. No hi havia res d’original en aquell paper. Ni tan sols en la seua formulació. L’intent de materialització d’aquells drets era el que, explícitament o implícitament havia motivat, motiva i motivarà la majoria dels canvis socials i polítics emancipatoris al llarg de la història. I sempre ha sigut i serà contra el poder, mai des d’ell, encara que de vegades aparenta el contrari, com va explicar molt bé Lampedusa i encara millor, potser, Visconti. Tampoc era la primera vegada que s’hi posaven per escrit, però era la primera vegada que es feia des d’un poder omnímode, avalat per una maquinària de guerra aclaparadora, acabada de greixar amb la sang de setanta milions de persones. Era la versió definitiva. Suposadament, a partir d’aquell moment tots aquells drets tenien avaladors prou competents per a fer-los efectius. No obstant això, no hi ha paper amb què tants s’hagen netejat el cul tantes vegades al llarg de la història. I ací el tenim encara, tan llis, tan blanc, tan consistent, fent gala d’una estranya durabilitat.

Seguir llegint Ni universal ni humana

Share

El regne de Logomàquia

Els cada vegada més extensos espais de la informació van atibacats d’arengues que, si es transformaren de sobte en fets, incendiarien el planeta de colp i volta, com si fóra un misto. Les mal anomenades tertúlies, els blogs, els fòrums i les columnes periodístiques adornen amb el seu verb rebel i la seua ideologia suposadament subversiva un flux de notícies convenientment controlat per instàncies que passen inadvertides. És un extremisme que, a banda de servir de camuflatge a la manipulació de les notícies, constitueix l’equívoca i aparatosa façana d’una docilitat i un entreguisme que s’acendra en la por i en la impotència. Aquestes proclames són com aquells exabruptes que en temps de foscor s’emetien només intramurs de la llar, o com els gasos que un expulsava en la intimitat de l’alcova i dels quals no quedava cap registre històric. Ara, escudats en un fals anonimat, els amollem als quatre vents donant-li a la tecla intro. Els altres amollen els seus i tots ens hi fem els sords.

boxWEB

Fer política ha acabat per significar parlar de política i poca cosa més. Vivim en una missa permanent, interpretant una litúrgia revolucionària eminentment retòrica, siga visual o verbal. Les seccions tradicionals de la premsa de paper han estat desbordades en passar als mitjans digitals per un discurs polític d’una superficialitat esbalaïdora, basat en la xafarderia, en el rumor, en la xicoteta peça d’actualitat, sempre efímera, en una espècie de crònica del cor de nines que parlen. Pensament previsible, simple, precipitat i fragmentari, punts de vista inamovibles, romanços prefabricats i absència d’arguments. I amb tot aquest enfitament, després de cada convocatòria electoral, quan passen els primers moments d’eufòria, a poc a poc ens adonem (hi ha a qui li calen trenta anys) que el que és realment important no es mou, que tota aquesta verborrea pretesament transformadora amaga una estratègia essencialment conservadora que deixa intactes els pilars de la situació.

Seguir llegint El regne de Logomàquia

Share

«Em manquen les paraules per a expressar-vos tot el que sent»

A A. Viana, que sap veure com balla l’humor entre els cremalls.

Mentre mitja humanitat sospira perquè li’n donen un, de tant en tant algú escenifica un clamorós estufit quan li és concedit un premi. Gràcies al seu poder mediàtic, queden en el record casos com el de Marlon Brando, que per a rebutjar un Oscar va enviar una índia a llegir un al·legat contra el tracte que Hollywood havia dispensat als natius americans. Menys repercussió va tindre la sòlida botifarra que feu George C. Scott, qui va rebutjar el mateix guardó dos anys abans (i per primera vegada en la història), al·legant que li l’havien donat per interpretar a la perfecció un personatge que detestava, el general Patton. Vet ací, resumit en una xicoteta anècdota, el drama existencial del titellaire. D’uns anys ençà, per aquestes andoles s’ha posat de moda refilar els premis a la cara dels manaires del ram per raons inequívocament marcades per l’actualitat. Pocs estan en contra dels premis mateixos, no hi veuen res de mal, la majoria està contra els qui els donen. Els entusiasma la conga però no els agraden els companys de ball. O saben que no són els més oportuns pel dir de la gent. Per això els pocs que els rebutgen solen donar raons de molt poca consistència, parlem clar.

writnjailWEB

Alguns, però, demostren una certa inspiració. Santiago Sierra, personatge de praxi polèmica però que com a mínim domina la teoria, el 2010 va rebutjar el Premi Nacional d’Arts Plàstiques perquè segons ell «instrumentalitza en benefici de l’Estat el prestigi del premiat». Aquest sembla un argument ben ensenderat, per bé que encara ho va expressar millor Sinclair Lewis noranta anys abans, quan va rebutjar el Pulitzer que li havia estat concedit per la seua novel·la Arrowsmith. Lewis considerava absurd que un llibre fóra declarat el millor de l’any. Sabía que era injust per excloent, però no ho va fer per això, sinó pel que hi havia d’adoctrinament en l’operació. Aquestes són algunes de les coses que va dir: «Tots els premis, com totes les distincions, són perillosos. Els que van darrere dels premis tendeixen a treballar no per una excel·lència intrínseca, sinó per una recompensa que és aliena a ella: tendeixen a escriure sobre tal cosa o eviten escriure sobre tal altra a fi de complaure els prejudicis d’un comité fortuït. I el premi Pulitzer de novel·la és particularment objectable perquè […] els seus termes són que el premi s’atorgarà “a la novel·la nord-americana publicada durant l’any que millor represente, en conjunt, l’atmosfera de la vida nord-americana i el model més excels de bonhomia i educació nord-americanes”. Aquesta frase, si és que significa alguna cosa —afegia Sinclair Lewis—, sembla voler dir que la valoració de les novel·les dependrà no del seu valor literari real sinó de la seua obediència al codi de bona conducta vigent». No sona gens malament. Algú s’adhereix? Abans d’alçar la mà tinguen en compte que quatre anys més tard Lewis va arreplegar el seu Nobel sense cap melindro.

Seguir llegint «Em manquen les paraules per a expressar-vos tot el que sent»

Share