Espanya i La reina d’Espanya

Quan va rebre el Premi Nacional de Cinematografia en Donostia, a finals del 2015, Fernando Trueba va dir que no s’havia sentit espanyol ni cinc minuts de la seua vida, i que hauria preferit que la Guerra de la Independència l’hagueren guanyat els francesos. Ho va dir amb la clara intenció, primer, de desmarcar-se de qualsevol sentiment nacionalista («mai no he tingut un sentiment nacional», va dir clarament) i, segon, de reivindicar el pensament il·lustrat i sense fronteres que ací es va rebutjar al seu moment a bonyigades —a les idees i als afrancesats que les defenien—, inaugurant una sagnia intel·lectual que amb el temps ha esdevingut el tret més característic de la marca Espanya. Des de llavors, sense oblidar alguns il·lustres precedents, bona part de la cultura espanyola ha sigut i és una cultura d’exiliats, tant a l’interior com a l’exterior. Les paraules de Trueba van engegar una reacció en cadena d’aquesta gent que brama contra el nacionalisme d’altri, que va culminar en una crida al boicot de la pel·lícula que estava començant a rodar en aquells moments, La reina de España. El que ha destapat aquesta ventada és aterridor. La reina de España li ha alçat durant uns mesos el faldó a aquest país i ha demostrat que ací encara hi ha amagatalls que puden com les sinagües d’aquella porca que, segons la llegenda, va prometre no llavar-se fins a conquistar Granada.

Trueba, que va ser dels primers directors espanyols a rodar una pel·lícula en anglés en els anys vuitanta, és dels pocs que encara s’atreveixen a fer de tant en tant un cine «local», és a dir, a tocar de la seua realitat social i històrica més immediata, com ho feien Berlanga, Bardem, Fernando Fernán Gómez o Saura. En aquest sentit i en molts altres, Trueba, paradoxalment, és més espanyol i la seua pel·lícula més espanyola que qualsevol dels thrillers de factura impecable que darrerament es fan ací, però que podrien haver filmat igual un americà o un danés en els seus països respectius. A més, La reina de España, que tampoc ha agradat molt entre la progressia, cosa que caldria analitzar a fons, és també un original exercici de memòria històrica amb què el cineasta ha aconseguit irritar uns sectors que, significativament, se solen mostrar indiferents davant de productes que s’emmarquen emfàticament en aquest corrent. El rescat que Trueba fa de la història, a més de divertit i pedagògic, és intel·ligent i combatiu. La seua pel·lícula, més enllà de certes tosquedats i arítmies, és densa en referències (que no tothom copsarà), ajusta comptes i ret homenatges, però sobretot no es deté en el món que retrata, sap arribar fins als nostres dies (en aquest sentit, el boicot a què ha estat sotmesa és un indicatiu de la seua eficàcia) i planta cara amb èxit a aquesta altra memòria històrica oficialista representada per sèries com Cuéntame, Amar en tiempos revueltos, la molt infame Lo que escondían sus ojos o Isabel sense anar més lluny. Amb la seua reina llenguallarga i sarcàsticament antifranquista, ha demostrat que, més de quaranta anys després de la seua mort, si intentes ficar-li un dit en l’ull al Generalíssim deixes torts a uns quants que es tenen a si mateixos per vius i que es giren contra tu com dimonis.

Seguir llegint Espanya i La reina d’Espanya

Share

Un país sense espills

Dames de l’aristocràcia, consorts de militar faixat, femelles de jerarca de canya alta, totes emparades per la bandera i protegides per un dens tapís patriòtic, els peus calents gràcies a una gruixuda catifa de saló palatí amb motius florals d’acant, embolicades en suaus pells camforades, molta permanent ondulada, laca, plis i algun postís, empalustrades amb Bella Aurora i perfumades amb Myrurgia, les boquetes pintades amb Milady, fermament encotillades i aposentades sobre unes butaques cardenalícies de vellut amb flocs i un poc de corcó en les potes, guarnides amb joies comprades a bon preu en el Mont de Pietat, i flanquejades per dos ramells de flors que emmarquen la seua bellesa i la seua gentilesa. És la mesa petitòria del dia de la bandereta, una de les moltes trampes per a transeünts confiats amb què els carrers apareixien sembrats cada any, un dia indeterminat d’octubre, de manera ininterrompuda durant el llarg trajecte franquista i més enllà.

mesaWEB

Era una època en què la realitat prenia formes fàcilment identificables. Hi havia pocs equívocs respecte a qui era cada u i quina era la funció de cada cosa. En aquesta foto es veu, fins i tot, allò que no hi és. Per exemple, l’assistent que sol ocupar la cadireta de casino que hi ha a la dreta, un recluta, probablement, que s’ha apartat per a no fer malbé la instantània amb la seua presència, o que ha anat a la cafeteria del costat per unes pastetes i uns cafés amb llet per a les senyores. Ningú no dubtaria que es tracta d’Espanya, cada detall ho certifica. És una estampa costumista de la postguerra, un document social. Però si ens digueren que es tracta d’un fotograma d’una pel·lícula de Luís Lucia, i que la senyora del barret mira cap al costat per on ve Albert Closas amb el seu bigotet retallat i cinc adhesius en la solapa, potser també ens ho creuríem.

Seguir llegint Un país sense espills

Share