Espanya i La reina d’Espanya

Quan va rebre el Premi Nacional de Cinematografia en Donostia, a finals del 2015, Fernando Trueba va dir que no s’havia sentit espanyol ni cinc minuts de la seua vida, i que hauria preferit que la Guerra de la Independència l’hagueren guanyat els francesos. Ho va dir amb la clara intenció, primer, de desmarcar-se de qualsevol sentiment nacionalista («mai no he tingut un sentiment nacional», va dir clarament) i, segon, de reivindicar el pensament il·lustrat i sense fronteres que ací es va rebutjar al seu moment a bonyigades —a les idees i als afrancesats que les defenien—, inaugurant una sagnia intel·lectual que amb el temps ha esdevingut el tret més característic de la marca Espanya. Des de llavors, sense oblidar alguns il·lustres precedents, bona part de la cultura espanyola ha sigut i és una cultura d’exiliats, tant a l’interior com a l’exterior. Les paraules de Trueba van engegar una reacció en cadena d’aquesta gent que brama contra el nacionalisme d’altri, que va culminar en una crida al boicot de la pel·lícula que estava començant a rodar en aquells moments, La reina de España. El que ha destapat aquesta ventada és aterridor. La reina de España li ha alçat durant uns mesos el faldó a aquest país i ha demostrat que ací encara hi ha amagatalls que puden com les sinagües d’aquella porca que, segons la llegenda, va prometre no llavar-se fins a conquistar Granada.

Trueba, que va ser dels primers directors espanyols a rodar una pel·lícula en anglés en els anys vuitanta, és dels pocs que encara s’atreveixen a fer de tant en tant un cine «local», és a dir, a tocar de la seua realitat social i històrica més immediata, com ho feien Berlanga, Bardem, Fernando Fernán Gómez o Saura. En aquest sentit i en molts altres, Trueba, paradoxalment, és més espanyol i la seua pel·lícula més espanyola que qualsevol dels thrillers de factura impecable que darrerament es fan ací, però que podrien haver filmat igual un americà o un danés en els seus països respectius. A més, La reina de España, que tampoc ha agradat molt entre la progressia, cosa que caldria analitzar a fons, és també un original exercici de memòria històrica amb què el cineasta ha aconseguit irritar uns sectors que, significativament, se solen mostrar indiferents davant de productes que s’emmarquen emfàticament en aquest corrent. El rescat que Trueba fa de la història, a més de divertit i pedagògic, és intel·ligent i combatiu. La seua pel·lícula, més enllà de certes tosquedats i arítmies, és densa en referències (que no tothom copsarà), ajusta comptes i ret homenatges, però sobretot no es deté en el món que retrata, sap arribar fins als nostres dies (en aquest sentit, el boicot a què ha estat sotmesa és un indicatiu de la seua eficàcia) i planta cara amb èxit a aquesta altra memòria històrica oficialista representada per sèries com Cuéntame, Amar en tiempos revueltos, la molt infame Lo que escondían sus ojos o Isabel sense anar més lluny. Amb la seua reina llenguallarga i sarcàsticament antifranquista, ha demostrat que, més de quaranta anys després de la seua mort, si intentes ficar-li un dit en l’ull al Generalíssim deixes torts a uns quants que es tenen a si mateixos per vius i que es giren contra tu com dimonis.

Seguir llegint Espanya i La reina d’Espanya

Share

Apàtria

Fa uns anys vam veure, incrèduls, com uns paios feien miques uns budes gegants del segle V. Poc després vam assistir, estupefactes, al saqueig del museu arqueològic de Bagdad. I recentment hem vist, esglaiats, com feien volar les restes d’una ciutat grecoromana o com era destruït el centre històric d’Alep. La majoria de nosaltres vivia sense conéixer l’existència d’aquests vestigis i no obstant això la seua desaparició ens ha fet estremir. El repertori habitual dels mitjans —«salvatgisme», «fanatisme», «obscurantisme»—, orientat a explotar la por de ser atrapats per la barbàrie, no basta per a explicar per què els fets d’aquesta naturalesa ens afecten tant o per què ens afecten d’aquesta manera. També hem estat informats puntualment de la degolla del conservador de les ruïnes de Palmira, i tot i ser l’horror momentàniament més intens, no ens ha durat tant. Ni la mort d’aquest home ni la de centenars de milers com ell ens produeix la peculiar sensació de pèrdua persistent que acompanya el record d’unes ruïnes llunyanes reduïdes a engrunes.

peusbweb

Durant la II guerra Mundial es va destruir un ingent patrimoni artístic i històric. Ciutats senceres que conservaven l’empremta de centenars de generacions van haver de ser completament reconstruïdes. Podem imaginar la sensació de desolació que va envair llavors Europa i el que tardà a desaparéixer mentre les ciutats s’alçaven de nou. Què sentiríem ara? Pareix que la nostra afecció per les empremtes del passat va en augment. El desprestigi imparable del futur dóna un nou valor al passat. El present és cada vegada més incorpori i el futur simplement no és creïble, ja no funciona com a esquer, almenys no tan bé com fa aproximadament cent anys, quan els futuristes afirmaven: «Estem damunt del promontori més elevat dels segles…! Per què hem de mirar enrere, si volem traspassar les misterioses portes de l’Impossible?».

Seguir llegint Apàtria

Share