«Llibres estúpids»

CLIENT: Aquests llibres són una estupidesa, veritat?
LLIBRER: Quins?
CLIENT: Em referisc a les faules d’animals en què el gat i el ratolí són grans amics.
LLIBRER: Supose que són poc realistes, però la ficció és així.
CLIENT: No, no és que siguen poc realistes, és que són estúpids.
LLIBRER: Bé… els autors usen aquests recursos per a ensenyar als xiquets que han d’acceptar tot tipus de gent, no troba?
CLIENT: Potser, però jo crec que els llibres no haurien de fingir que les persones congenien amb qualsevol així com així, que tot és bufit i barral. Els xiquets haurien d’aprendre que la vida és una merda, i com més prompte millor.

(Jen Campbell. Coses rares que se senten en les llibreries)

Agafem una obra literària qualsevol. No importa com d’adulta ens semble. Dóna igual que siga Els Viatges de Gulliver o Sota el Volcà. Ulisses mateix, si volem. O Les flors del mal. Una vegada triada, deixem-la en mans d’un comité de censura degudament posat al dia. Junt amb el capellà i el militar de tota la vida, que hi haja també representants de tots els col·lectius de la correcció política. Sí, tendeixen a l’infinit, però fem un esforç perquè ningú no s’hi trobe discriminat. Deixem que tallen tot el que els semble reprovable, que reescriguen tot el que els parega erroni, abjecte, confús, ofensiu o immoral. I després, deixem que eliminen tot el que, simplement, no entenen. Quedarà un llibre per a xiquets d’allò més adient. Així se n’han fet centenars d’adaptacions de clàssics. I la major part del fotral de llibres infantils i juvenils que circulen pel món no són una cosa molt diferent, obres artificioses i fal·lacioses ordides per moralistes convençuts de la seua alta missió redemptora. Aclarim que hi ha excepcions que escapen a aquest diagnòstic i posen en dubte la pertinència d’aquest criteri classificatori, i que tampoc no ens referim al llibre obertament i honestament pedagògic, com són els sil·labaris, els catons o els llibres d’aritmètica, sinó a aquesta literatura segmentada segons trams d’edat, suposadament ajustada als nivells de raciocini, comprensió lectora i maduresa emocional que, suposadament també, corresponen a cada un d’aquests trams i que, amb l’excusa d’obrir als xiquets les portes del coneixement, colonitzen a consciència les verges praderies que hi ha darrere dels seus ulls.

Seguir llegint «Llibres estúpids»

Share

Perversions

Sorolla va pintar uns quants quadres en què s’exhibeixen xiquets nus divertint-se com porquets a la vora de la mar, que avui, possiblement, projectarien sobre ell ombres de sospita. De fet, una de les seues pintures més celebrades, Corriendo por la playa, que representa dues xiquetes que escapen rialleres d’un infant en pilotes que els hi va al darrere, fou censurada quan s’exhibí a la ciutat nord-americana de Dallas fa un parell d’anys. La imatge es va reproduir en el fullet de manera parcial, a fi de fer desaparéixer la perversa criatura, a qui en el quadre ni tan sols se li veu la xufa. Els pares que, per aquella mateixa època i al llarg d’unes quantes dècades, tenien el costum de celebrar l’arribada de descendència, fos masculina o femenina, fotografiant-la en tot el seu natural esplendor i fent circular la imatge per tot el veïnat, potser tindrien avui problemes semblants. Si més no en certs llocs.

arturinWEB

Es donava llavors un cert culte festiu a la nuesa en segons quines circumstàncies, que no estava necessàriament relacionat ni amb la pobresa —abundant—, ni amb algunes formes de naturisme llibertari en voga, encara que potser un poc de tot això hi tingués a veure. Cal tenir en compte que l’únic vestit que llueix el jove de la foto és una creu ben piadosa que penja del seu coll. El llibre, que evita que s’escole entre els llistons del seient, també li dóna un cert aire respectable. Hi havia, potser, una nostàlgia —induïda per la mateixa religió— de la innocència del paradís terrenal, que s’expressava a través de la nuesa infantil, l’única que pot ser innocent sense cap reserva, segons la moral burgesa i en contraposició amb les teories de Freud, a qui el gest i l’actitud d’aquest infant, que ens remeten a les d’un sàtir precoç, pareixen donar la raó. Però això tampoc estava mal vist. El desvergonyiment infantil era considerat un símptoma de salut moral, una garantia de triomf en la seua immediata lluita per la existència.

Seguir llegint Perversions

Share