El terròs al seu laberint

Convé recordar en els temps que corren que, a pesar de l’aventurerisme d’alguns dels seus dirigents, els Estats Units eren un país majoritàriament aïllacionista fins a la II Guerra Mundial i en certa manera encara ho són. Volien fer-se rics, crear mercats, vendre excedents, però ni de conya convertir-se en els amos del món, tan complicat que és això i la de responsabilitats que comporta. Però una cosa mena a l’altra: arriba un punt en què el capital no s’obri pas si no és enfilat en un tanc. Així que van anar assumint a poc a poc el seu paper imperial amb desgana i una malaptesa manifesta. Per a tapar-la van crear una precària litúrgia civilitzadora que a penes ha aconseguit dissimular la profunda grosseria dels seus actes. Com tots sabem a hores d’ara, si els EUA es claven en algun embolic és perquè estan entestats a escampar la democràcia per tot el planeta, això ho resumeix tot. Si pel camí cal finançar grups terroristes, organitzar colps d’estat o primaveres de colors, s’hi fa, i si hi ha uns quants morts, estats fallits o desastres mediambientals, què hi farem.

Durant més de setanta anys, pel cap baix, EUA ha estat fent esforços per a dissimular la seua mala folla, creant una imatgeria farcida de tipus jovials, generosos, sacrificats i, sobretot, molt educats. I de sobte apareix un pinxo de sèrie B, li donen el paper protagonista amb procediments rigorosament democràtics i ací els tens tots, afanyant-se a aguantar la tramoia. Què ha passat? Per què aquest és tan diferent dels seus predecessors, tan diferent del tipus que volia cobrir el cel de míssils, o d’aquell que finançava els contrarevolucionaris nicaragüencs amb cocaïna, o d’aquell altre que tocava el saxòfon i deixava que li’l tocaren les becàries mentre Palestina cremava i deixava sense medecines els hospitals de Bagdad, o del paio que va aplanar Iraq buscant unes armes que sabia que no existien, o de la paia que es corria mentre a Gaddafi li estacaven un pal en el cul, o d’aquell altre que no va tancar Guantánamo i ens va entregar a tots a la NSA? Per què la política migratòria, mediambiental i econòmica de Trump (la que diu que aplicarà) és tan diferent de la que tots aquests i la mateixa Unió Europea —ja que hi som— van practicant des de fa dècades?

Seguir llegint El terròs al seu laberint

Share

Divide et impera

Fa menys de dèsset anys, la revista El Viejo Topo destacava el següent titular en una de les seues portades (núm. 130, juny de 1999): «Es pot ser jove i d’esquerres?». Aquesta pregunta ara sonaria a conya, perquè corre l’espècie que els joves són majoritàriament d’esquerres i els vells majoritàriament de dretes. Tenint en compte que ara mateix els de trenta anys entren en la categoria de superjoves, això vol dir que els que fa quinze pareixien saltamartins s’han convertit de la nit al dia en uns revolucionaris ferotges, i els que avui en tenen cinquanta, seixanta o més, que llavors havien de punxar de tant en tant els seus fills amb un pal per tal de veure si eren vius, són una carronya a extingir, perquè quan s’extingisquen el poder anirà a parar automàticament a les mans d’aquests joves aguerrits, tal com acudeixen les coses a les mans de Harry Potter després d’un conjur.

pontweb

Res no hi ha tan capitalista com el concepte de joventut. Que els ho diguen als d’El Corte Inglés, que van explotar durant més de trenta anys l’eslògan «Que gran és ser jove!» i s’hi van folrar. El seu origen coincideix amb l’emergència d’un segment nou de consumidors potencials. Abans d’això, «jove» era tan sols aquell que per edat estava més a prop del naixement que de la seua expectativa de mort. Però en tant que ésser humà era, sobretot, el que determinava la seua pertinença a una classe o a un grup social, com tot déu, tinguera l’edat que tinguera, fóra ros o moreno, mascle o femella, animal o cosa. No fa ni setanta-cinc anys, el constructe social «joventut», amb els seus paraments polítics i jurídics, no existia o no tenia suficient solidesa per a imposar-se a altres evidències identitàries fins al punt d’ocultar-les, tal com ocorre ara, que la consciència de ser jove —o la de pertànyer a determinat sexe o gènere, o a qualsevol minoria, agreujada o no— poques vegades es combina amb la consciència de classe.

Seguir llegint Divide et impera

Share

That’s entertainment!

Acaba de començar la temporada i aquest teatre de sessió contínua en què s’ha convertit el planeta ens ha oferit ja un parell d’espectacles d’aquells que deixen sense alé. Encara no ens havíem recuperat després de veure com dos saltimbanquis veterans, rivals acèrrims, s’agafaven de la mà, feien un triple salt mortal i un d’ells quasi es mata, quan, en la pista central, se’ns ha oferit un duel desigual entre un astut corderet blanc i un obés lleó prehistòric que ha acabat amb l’espedaçament de l’herbívor davant l’espant del respectable. En ambdós casos l’expectació ha sigut màxima i el públic ha aplaudit a rabiar tot i que, durant el transcurs de la funció i com és tradicional, ha estat hàbilment desposseït de tot el que duia en les butxaques per un equip de destres carteristes a sou dels organitzadors. Excepte el número dels escurabosses, tota la resta ha sigut pur guinyol, una arlequinada. Més tard, els comediants, perfectament indemnes, han passat per caixa i han sopat amb els seus agents, col·legues i patrocinadors per a celebrar l’èxit i perfilar els detalls de la pròxima representació.

gosfaisaweb

Un no deixa de sorprendre’s de l’escàndol que mostren tantes persones presumptament avisades davant la «traïció» del PSOE o la derrota de la «demòcrata» Hillary a mans del «feixista» Trump. No importa quantes vegades hagen vist l’espectacle, aquestes persones són com els rucs que confonen el caragirat Iago amb l’actor que el representa i no dubten a escopir-li si el veuen pel carrer, o creuen que la senyora que fa de Desdèmona és tan malaurada com el seu personatge i si ensopeguen amb ella en el supermercat, la miren amb commiseració. No pocs s’han cregut que el que es dirimia als Estats Units era, literalment, el que s’escenificava. I això que no era Shakespeare el guionista sinó els mateixos que s’inventen les fantasies puerils a què ens té acostumats Hollywood. Potser ha estat precisament per aquesta raó. Sinopsi breu: ¿qui tindrà accés al «botó roig», un pallasso homòfob, masclista, racista, prepotent i desllenguat, o una feminista independent, responsable, flegmàtica, educada i amb una gran experiència política? Passeu i admireu. Entreteniu-vos amb els vostres temes favorits mentre nosaltres decidim com recautxutar el sistema, que d’això és del que va realment la cosa.

Seguir llegint That’s entertainment!

Share

No és el mateix

La ja tradicional cimera sobre el canvi climàtic, quasi tan tradicional com les festes de Nadal, se celebra aquesta vegada a París, com abans a Estocolm, a Ginebra, a Rio de Janeiro, a Berlín, a Kyoto, a Johannesburg, a Bali, a Copenhaguen, a Cancun o a Durban, i demà potser a Disneyland. Sempre amb uns resultats irrisoris respecte a les intencions declarades. Els mitjans comencen a informar, i un ridícul i reiteratiu transcendentalisme s’apodera dels titulars. Les declaracions no s’hi queden enrere: «Ni més ni menys que 150 líders d’estats i governs, i milers de delegats de tot el món [que ningú no sap ben bé qui són] tractaran sobre el futur del nostre planeta… de les decisions que es prenguen dependran els destins de milions de persones». Són les paraules més o menys textuals del president amfitrió d’enguany. Sembla que ja s’ho estan prenent seriosament. Algú s’ho creu? De veritat creiem que ens salvaran els mateixos que representen les grans corporacions contaminants, la indústria monopolista de l’alimentació, la indústria automobilística, els fabricants d’armes, les indústries energètiques que, ací i ara, per exemple, posen imposts al sol?

NATWEB

Tots aquests paladins no es reuneixen per a detindre cap procés en curs, tan sols volen renovar el marc legal de les seues activitats habituals. I, si de cas, veure si troben noves oportunitats de fer caixa, perquè l’Apocalipsi també és rendible: mentre hi ha vida hi ha negoci, i els venedors de trompetes esperen ansiosament el moment. Dir, com han dit en aquesta ocasió, que l’objectiu és que la temperatura del planeta augmente només un grau i mig al llarg d’aquest segle, significa que l’altre grau que falta per a l’anunciat desastre el deixen per a una mica més tard, per al segle que ve potser, però en cap cas significa que renuncien a fer-la pujar. Com a màxim, s’avenen a retardar els efectes del seu pillatge intensiu, però no a evitar-los. Diuen que estan ací per a això, però és mentida. I tampoc no és cert que alguna volta no van creure en el canvi climàtic. Creure-s’ho s’ho han cregut sempre, independentment del que han dit els apòstols del negacionisme, que de manera tan servicial i interessada els han fet i els fan de pantalla. S’ho han cregut i s’ho creuen però tant se’ls dóna. Ja els va bé que nosaltres pensem que si no fan prou per a evitar-lo, és perquè no s’ho creuen i no perquè no els dóna la gana, perquè això darrer és més difícil d’explicar. No és el mateix paréixer cec que fill de puta.

Seguir llegint No és el mateix

Share

Sols hi ha un món, i és en aquest

A 约翰·甜蜜小

La indústria cinematogràfica sempre se les ha apanyat per a fer passar per innòcua fantasia la propaganda més grollera. És molt fàcil descobrir-ho retrospectivament, però no tant fer-ho en temps real, mentre te l’estan endinyant. Últimament, la ciència-ficció, el gènere suprem d’aquest tipus de camuflatge, deriva de manera obsessiva cap al subgènere apocalíptic. Són relats que funcionen gràcies a uns mecanismes psicològics que aparentment són tot un misteri. De vegades fa més por el que esdevé a la sala, que el que ens mostra la pantalla, perquè la penya que s’escorre de gust mentre veu com una nespla colossal fa miques l’Estàtua de la Llibertat, el Capitoli o el Golden Gate no pot ser que estiga bé de la carabassa. Hem de suposar que per ací no pocs degenerats s’alegrarien de veure com cauen neules digitals sobre la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Sagrada Família o les Torres del Real Madrid, però, gràcies a Déu, per aquestes endreçúries els pressuposts només donen per a fer-ne alguna de zombis. Encara que l’argument és el mateix («Esteu perduts!»), no és la mateixa cosa.

cometaHalleyWEB

El cas és que els anuncis intenten convéncer-nos que el món està ple de prodigis i plaers per descobrir (pagant, només faltava), mentre que la pel·lícula que posen a continuació ens diu que açò no dóna més de si, que ja podem anar acomiadant-nos de la bona vida. Fa temps que Hollywood no és la indústria fèrriament organitzada que era, però sorprén veure com tots els implicats en el show business són capaços d’actuar de manera coordinada per a activar els ressorts que ens produeixen plaer, entre els que cal incloure la por.  El gènere apocalíptic no és nou, però darrerament ha adquirit uns trets especialment inquietants. És evident que algú està entestat a fer-nos creure que el món s’acabarà aviat i que resistir-se és inútil. Fa malpensar.

Seguir llegint Sols hi ha un món, i és en aquest

Share