Perpetuum mobile

«El movimiento es el fundamento de la Fe en la Realidad, y al fin lo solo que con ese pretesto se mueve es el Capital, que sólo moviéndose vive, la vida de la muerte.»
(Agustín García Calvo, 37 adioses al mundo)

Hi ha força unanimitat a considerar que l’escenari actual va començar a perfilar-se al principi de la dècada dels vuitanta, quan Ronald Reagan, actuant com un d’aquells herois d’una peça que apareixien en les seues pel·lícules, es va posar a acomiadar personalment, per carta, als controladors aeris que s’havien declarat en vaga per a exigir millores en les seues condicions laborals, augment de sou, jornades més curtes i alguns drets relatius a la seua jubilació. Alhora que declarava il·legal el sindicat que havia recolzat la vaga, Reagan va ficar en la presó alguns dels seus dirigents, va enviar a casa onze mil treballadors d’una tacada —als que va imposar un vet per a tota la vida, cosa que, si més no en grau de temptativa, equivalia a matar-los de gana, a ells i a les seues famílies— i els va substituir per personal militar. El més sorprenent, grotesc i tràgic de l’assumpte és que mig planeta va aplaudir la mesura, començant per això que llavors encara podia anomenar-se proletariat i per una aleshores triomfant classe mitjana. Perquè els controladors cobraven molt, perquè eren uns privilegiats, perquè queien malament. Les conseqüències d’aquesta vilesa es van començar a veure molt aviat, i no cal explicar-les perquè són les que estem patint molts i gaudint uns pocs ara, en plena era de la crisi perpètua.

Durant tot aquest temps, no sols aquell proletariat i aquella classe mitjana que es van trencar les mans aplaudint la gesta del galant de la Casa Blanca s’han emportat tal joc d’hòsties que no hi ha qui els reconega: a la mateixa burgesia que aguantava com un Atles aquell món sobre les seues esquenes les cames li fan figa. Aquella burgesia industrial que va parir aquest sistema i que l’ha defés amb dents i ungles al llarg de dècades encara no se n’ha adonat fins a quin punt ha estat devorada per ell. Acostumats a manar, a identificar-se amb la classe dominant, a creure-s’hi part, aquells burgesos de fabriqueta, mercedes, dinar dominical en família i missa setmanal —o diària, de vegades—, que es jactaven d’arribar al despatx abans que els seus treballadors i ser els últims a marxar a casa, pareixen no adonar-se que no pinten ja una merda, que els amos del ball són els que mouen d’una banda a l’altra mercaderies arreu del món, assistits per una elit financera completament aliena al seu codi de valors —al seu i a qualsevol altre—. D’ells són les rutes marítimes, les infraestructures viàries, portuàries i aeroportuàries, i d’ells són les llimadures que els diners va deixant-se en el seu perpetu rodar per aquests canals.

Seguir llegint Perpetuum mobile

Share

Els xinesos érem nosaltres

El dia del Domund (el penúltim, que no darrer diumenge d’octubre) els capellans ens convertien a tots en recaptadors i ens llançaven al carrer amb una guardiola en forma de xinés decapitat i trepanat, o d’indi (d’indi sioux!), de japonesa, de negre, de malai, d’asteca o de vés a saber què; alguns eren tan rars o el retrat tan roín que no teníem ni punyetera idea d’on eren. Les més populars i cobejades a l’hora del repartiment eren la del xinés i la del negre, fins al punt que molts només recorden aquestes dues. L’exòtic, quan ho és en excés, deixa de ser-ho i esdevé simplement estrany.

domundWEB

Veure un xinés o un negre pel carrer era raríssim, però dels primers ens fèiem una idea a través de Fu-Manxú, Charlie Chan o els que eixien en 55 dies a Pequín. I els negres també créiem conéixer-los gràcies a les pel·lícules de Tarzan i aquella companya seua que anava mig en pilotes i que ens posava a cent. Amerats d’un piadós paternalisme, demanàvem «per als “xinets”» o «per als negrets» perquè, de manera prou arterosa, ens feien creure o deixaven que creguérem que aquella xavalla anava a raure a les butxaques d’aquella gent que anava en tapall. I no era ben bé així. El cas és que l’Àfrica continua sumida en la negritud més absoluta, plena de missioners i d’ONG, mentre que la Xina està a vessar d’esclavistes i de brokers, i ens ha donat pel ses a tots amb el dúmping a gran escala.

Seguir llegint Els xinesos érem nosaltres

Share