Herois de l’apocalipsi

Obeint les ordres del general Ripper, que ha decidit fer el que calga per a evitar que els comunistes continuen contaminant els seus fluids vitals, un esquadró de B-52 es dirigeix cap a l’URSS completament fora de control i disposats a atacar. Cada un dels avions porta un carregament nuclear equivalent a 50 megatones de TNT.
En la Sala de Guerra del Pentàgon, el general Turgidson, un compulsiu mastegador de xiclet, li exposa al president dels Estats Units el seu punt de vista sobre la situació:
—En menys de quinze minuts, els russos faran contacte per radar amb els nostres avions. Quan ho facen, s’enfilaran per les parets i contraatacaran amb tot el que tenen. Si abans no hem fet res per a suprimir la seua capacitat de contraatacar patirem un autèntic aniquilament total. Si per contra llancem un atac immediat, total i coordinat sobre totes les seues pistes i les seues bases els enxamparíem amb els pantalons baixats! —la seua cara s’il·lumina com si se sorprengués de la seua pròpia sagacitat—. Fotre! —exclama—, els guanyem en míssils de cinc a un!
El president esgrimeix un parell d’excuses protocol·làries. Turgidson les rebat ràpidament i prossegueix, cada vegada més entusiasmat amb la seua idea:
—Senyor president, ens acostem ràpidament al moment de la veritat. És necessari triar entre dos paisatges de postguerra, certament lamentables però clarament distingibles. Un on moren vint milions de persones, i un altre on moren cent cinquanta milions. No estic dient que no ens embrutarem les mans, però sí que li dic que no moriran més de deu o vint milions de persones, no més, depenent de la sort que tinguem —i dient açò, Turgidson fa una ràpida oscil·lació amb la mà, arqueja una cella i mastega ansiosament el seu xiclet esperant la decisió del president.

En el seu llibre La saviesa dels psicòpates, Kevin Dutton planteja a un d’ells, a qui anomena Joe, aquest dilema:
—Un cirurgià de trasplantaments té cinc pacients. Cada un d’ells necessita un òrgan diferent i morirà si no l’aconsegueix. Desgraciadament, no n’hi ha cap de disponible. Un paio jove i sa acudeix a la consulta del cirurgià per a una revisió rutinària, i el metge descobreix que els seus òrgans són compatibles amb els seus cinc pacients. Descobreix també que, si el jove desapareix, ningú no podria sospitar d’ell. Tindria dret aquest cirurgià de matar el jove per a salvar els seus cinc pacients?
Joe no dubta en la seua resposta:
—Si jo fóra el metge, no m’ho pensaria ni un segon. Cinc pel preu d’un. Cinc bones notícies i en canvi una sola de dolenta. És un bon tracte, no?
Amb aquest exemple Dutton tracta de demostrar que els psicòpates «calculen les emocions mitjançant números». És una de les conductes psicopàtiques que va desgranant al llarg del seu llibre, un compendi de tot el que s’ha especulat fins ara sobre el tema. Totes giren entorn de la mentida, la manipulació, la insensibilitat i l’arrogància. I en un altre punt, Dutton afig el que opina Joseph Newman, professor de psicologia en Wisconsin: «La combinació de baixa aversió al risc i la manca de culpabilitat o remordiments, els dos pilars fonamentals de la psicopatia, poden conduir, depenent de les circumstàncies, a una carrera d’èxit, siga en el delicte o en els negocis. De vegades en les dues coses».

Seguir llegint Herois de l’apocalipsi

Share

Tarquim

(Segueix, més o menys, el fil de l’article anterior)

Cada ésser humà és en essència un tub digestiu assistit per diversos òrgans i glàndules secretores que converteix tot el que ingereix en excrements. I en una energia amb la qual sovint no sap què fer. La humanitat, en conjunt, no actua de manera diferent. Entre tots creem un immens organisme hologràfic que té com a finalitat devorar tot el que se’ns posa per davant, i en la nostra voracitat, un dia vam començar a menjar tarquim. Això va ser quan la indústria va començar a fer servir el carbó de manera massiva a principis del segle XIX, i sobretot quan es va obrir el primer pou petrolífer (Pennsilvània, 1859). D’ací vam passar al gas, que és, en poques paraules, l’últim pet del Mesozoic. Cuinem, ens escalfem i fem marxar les indústries high tech amb flatulències de dinosaure.

cotxesweb

Des de llavors no hem parat de buscar hidrocarburs en el subsòl com els porcs busquen trufes, i per a descolgar-les no hem dubtat a destrossar el bosc. La veritat és que ens ho hem passat bé. Hem sembrat el món de carreteres, hem gaudit de la velocitat, hem fet guerres i ens hem proveït d’andròmines amb què passar una vida molt entretinguda. Però ens hem descompassat del planeta. Si volíem viure d’aquest elixir l’hauríem d’haver consumit molt a poc a poc, perquè hem cremat en menys de segle i mig el que a la Terra li costa de fer milions d’anys. L’antropòleg Joseph Tainter diu, i molts n’estan d’acord, que les civilitzacions col·lapsen quan es fan massa complexes per a la seua energia bàsica. I si no les acompanya un mínim de trellat, amb més motius encara. Literalment, aquesta civilització s’ha construït sobre la merda del passat, i hauríem d’haver endevinat que amb un material així no podríem construir un futur molt brillant.

Seguir llegint Tarquim

Share

«No fugiu, que som amics»

L’anècdota del cavall de Nietzsche s’ha fet famosa últimament gràcies a una pel·lícula de Béla Tarr que —paradoxes de la modernitat líquida— molt pocs han vist: el filòsof alemany, passejant per Torí, veu com maltracten un cavall, i en un gest arravatat es llança sobre l’animal i l’abraça pres d’una intensa emoció que transforma la seua vida fatalment i per sempre. L’espectador que va a veure el film, creient que hi trobarà les claus d’aquest gest que ningú no ha sabut interpretar amb certesa, es troba amb una història minimalista i reiterativa, sense a penes argument. És una xicoteta pel·lícula de cambra que pareix versar sobre la fi de l’existència, que tracta de visualitzar-la, de mostrar-nos-la. El director de la cinta, l’hongarés Béla Tarr, va dir que s’acomiadava del cine amb aquesta obra, igual que Nietzsche, segons sembla, es va acomiadar del seu seny després d’aquell incident.

La sospita d’un moment de lucidesa extrema plana sobre tots dos. Per part de Nietzsche, el sentiment d’arravatada pietat cap a l’animal va associat a l’horror que li produeix la conducta de l’ésser humà, víctima d’un profund error «cartesià» que el fa creure’s el rei de la creació. I Béla Tarr aconsegueix mostrar a l’espectador aplicat les últimes conseqüències de tot error i de tot encert. Qui és capaç de resistir l’austeritat i la reiteració que donen forma a El Cavall de Torí, obté a tall de «recompensa» el pla més aterridor —és una apreciació subjectiva, naturalment— que ha oferit mai l’art cinematogràfic. És l’últim pla. Últim de la pel·lícula i de l’existència mateixa.

pinguinsWEB

Seguir llegint «No fugiu, que som amics»

Share

No és el mateix

La ja tradicional cimera sobre el canvi climàtic, quasi tan tradicional com les festes de Nadal, se celebra aquesta vegada a París, com abans a Estocolm, a Ginebra, a Rio de Janeiro, a Berlín, a Kyoto, a Johannesburg, a Bali, a Copenhaguen, a Cancun o a Durban, i demà potser a Disneyland. Sempre amb uns resultats irrisoris respecte a les intencions declarades. Els mitjans comencen a informar, i un ridícul i reiteratiu transcendentalisme s’apodera dels titulars. Les declaracions no s’hi queden enrere: «Ni més ni menys que 150 líders d’estats i governs, i milers de delegats de tot el món [que ningú no sap ben bé qui són] tractaran sobre el futur del nostre planeta… de les decisions que es prenguen dependran els destins de milions de persones». Són les paraules més o menys textuals del president amfitrió d’enguany. Sembla que ja s’ho estan prenent seriosament. Algú s’ho creu? De veritat creiem que ens salvaran els mateixos que representen les grans corporacions contaminants, la indústria monopolista de l’alimentació, la indústria automobilística, els fabricants d’armes, les indústries energètiques que, ací i ara, per exemple, posen imposts al sol?

NATWEB

Tots aquests paladins no es reuneixen per a detindre cap procés en curs, tan sols volen renovar el marc legal de les seues activitats habituals. I, si de cas, veure si troben noves oportunitats de fer caixa, perquè l’Apocalipsi també és rendible: mentre hi ha vida hi ha negoci, i els venedors de trompetes esperen ansiosament el moment. Dir, com han dit en aquesta ocasió, que l’objectiu és que la temperatura del planeta augmente només un grau i mig al llarg d’aquest segle, significa que l’altre grau que falta per a l’anunciat desastre el deixen per a una mica més tard, per al segle que ve potser, però en cap cas significa que renuncien a fer-la pujar. Com a màxim, s’avenen a retardar els efectes del seu pillatge intensiu, però no a evitar-los. Diuen que estan ací per a això, però és mentida. I tampoc no és cert que alguna volta no van creure en el canvi climàtic. Creure-s’ho s’ho han cregut sempre, independentment del que han dit els apòstols del negacionisme, que de manera tan servicial i interessada els han fet i els fan de pantalla. S’ho han cregut i s’ho creuen però tant se’ls dóna. Ja els va bé que nosaltres pensem que si no fan prou per a evitar-lo, és perquè no s’ho creuen i no perquè no els dóna la gana, perquè això darrer és més difícil d’explicar. No és el mateix paréixer cec que fill de puta.

Seguir llegint No és el mateix

Share

Sols hi ha un món, i és en aquest

A 约翰·甜蜜小

La indústria cinematogràfica sempre se les ha apanyat per a fer passar per innòcua fantasia la propaganda més grollera. És molt fàcil descobrir-ho retrospectivament, però no tant fer-ho en temps real, mentre te l’estan endinyant. Últimament, la ciència-ficció, el gènere suprem d’aquest tipus de camuflatge, deriva de manera obsessiva cap al subgènere apocalíptic. Són relats que funcionen gràcies a uns mecanismes psicològics que aparentment són tot un misteri. De vegades fa més por el que esdevé a la sala, que el que ens mostra la pantalla, perquè la penya que s’escorre de gust mentre veu com una nespla colossal fa miques l’Estàtua de la Llibertat, el Capitoli o el Golden Gate no pot ser que estiga bé de la carabassa. Hem de suposar que per ací no pocs degenerats s’alegrarien de veure com cauen neules digitals sobre la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Sagrada Família o les Torres del Real Madrid, però, gràcies a Déu, per aquestes endreçúries els pressuposts només donen per a fer-ne alguna de zombis. Encara que l’argument és el mateix («Esteu perduts!»), no és la mateixa cosa.

cometaHalleyWEB

El cas és que els anuncis intenten convéncer-nos que el món està ple de prodigis i plaers per descobrir (pagant, només faltava), mentre que la pel·lícula que posen a continuació ens diu que açò no dóna més de si, que ja podem anar acomiadant-nos de la bona vida. Fa temps que Hollywood no és la indústria fèrriament organitzada que era, però sorprén veure com tots els implicats en el show business són capaços d’actuar de manera coordinada per a activar els ressorts que ens produeixen plaer, entre els que cal incloure la por.  El gènere apocalíptic no és nou, però darrerament ha adquirit uns trets especialment inquietants. És evident que algú està entestat a fer-nos creure que el món s’acabarà aviat i que resistir-se és inútil. Fa malpensar.

Seguir llegint Sols hi ha un món, i és en aquest

Share