Logomàquia tauròmaca

«És un fet d’evidència aclaparadora que, durant generacions, aquesta Festa fou, potser, la cosa que ha fet més feliços a un nombre més gran d’espanyols… Sense tindre-ho totalment clar, no es pot fer la història d’Espanya des de 1650 als nostres dies.» (José Ortega y Gasset)

«La lluita de bous no ha estat mai una diversió, ni quotidiana, ni molt freqüentada, ni de tots els pobles d’Espanya, ni generalment buscada i aplaudida. En moltes províncies no es va conéixer mai; en altres es va circumscriure a les capitals, i onsevulga que van ser celebrats ho va ser només a llargs períodes, i concorrent a veure-la la gent de les capitals i de tal qual aldea circumveïna. Es pot, per tant, calcular que de tot el poble d’Espanya, a penes la centèsima part haurà vist mai aquest espectacle. Com, doncs, s’ha pretés donar-li el títol de diversió nacional?» (Gaspar Melchor de Jovellanos)

«Parlar sobre els bous suposa mobilitzar les idees de religió, la idea de cultura, la idea de dret… és a dir, posa en contribució totes les idees fonamentals de les nostres constel·lacions filosòfiques, i per tant és una qüestió que no pot tractar-se a la lleugera, d’una manera banal, per agressiva que siga, sinó que exigeix una reflexió molt diferent de caràcter filosòfic.» (Gustavo Bueno)

«La filosofia és l’art d’intentar munyir un bou a les fosques.» (Joan Fuster)

Seguir llegint Logomàquia tauròmaca

Share

Festes de precepte

El discurs polític s’alimenta de tòpics perquè pareixen veritats universals, o mentides universalment acceptades, tant se val: el que importa és la universalitat, que és on se suposa que hi ha vots a manta, i les anomenades festes populars són un autèntic magatzem de llocs comuns. Segons un dels més celebrats pels aspirants a governar-nos o pels que ja estan passant per aquest tràngol, «les festes tradicionals són un lloc de trobada». L’afirmació va entre cometes perquè és citació literal.

bou-excavadora

Per a dir això cal portar uns grans aclucalls, també coneguts com a ulleres d’haca. Potser les festes siguen «un lloc de trobada» per al grupet que apareix en aquesta foto, posem per cas, i encara caldria esbrinar si molts dels qui aguaiten pels balcons han eixit a disfrutar del sarau o a preguntar quan s’acaba, però, què passa amb tots els altres? Què hi ha dels qui estan amagats esperant que escampe, o dels qui han pegat a fugir? Què hi ha del vell que està darrere d’una persiana a punt d’anar-se’n a sopar amb sant Pere amb la trista convicció que l’última cosa que s’emportarà d’aquest món és el mugit d’un bou desorientat que li pregunta l’hora a una excavadora enmig d’un rebombori? El menú és variat: també podria tractar-se d’una saeta agònica acompanyada de sinistres tocs de tambor, del guirigall kitsch d’una fira d’atraccions ambulant o —maleïts siguen pels segles dels segles— d’un xundaxunda discotequer a les quatre del matí i el que et rondaré morena. O tot combinat.

Seguir llegint Festes de precepte

Share