Allò que amagava la boina

A finals dels seixanta del segle passat, la boina era una peça relegada a l’àmbit rural i clarament en desús. Però en 1967, Laulhere, el més gran fabricant de boines de França, es va fer la barba d’or gràcies a un auge sobtat i inesperat de la demanda. La boina s’havia convertit de la nit al dia en una peça chic, eminentment urbana i femenina. El que no havia aconseguit el Che Guevara amb els homes, ho havia fet Faye Dunaway amb les dones en posar-se una boina per a interpretar a Bonnie Parker en Bonnie & Clyde. Aquella pel·lícula va inaugurar una tendència inesperada, tant en el cine com en el prêt-à-porter. Rescatava un gènere que feia molt que es considerava esgotat, les històries de gàngsters que havien omplit les pantalles en els anys de la depressió. Una pel·lícula, que aparentment sorgia a repèl, va iniciar un filó que s’estén fins a Els Soprano, passant per El Padrí i un bon grapat de pel·lícules oblidades. I, sobretot, es va situar en el punt de partida d’un fenomen molt més profund i prolongat que ara mateix està arribant el seu zenit.

BonnieWEB

Des de llavors, la moda no ha deixat de mirar enrere. Va començar a rescatar vestits que pertanyien al passat recent, a donar-los unes quantes puntades suposadament modernitzadores i a posar-los una altra vegada en el carrer. El contrast amb la moda futurista que havia dominat els 60 fou enorme. En la música va passar un altre tant. L’èxit de Bonnie & Clyde va coincidir amb la revitalització del folk. A Espanya, on ja vivíem instal·lats permanentment en aquest corrent, va derivar directament en la moda camp, obertament kitsch, amb el ressorgiment del cuplet i la cançó melòdica a càrrec de Lilian de Celis i alguns jubilats, com ara Jorge Sepúlveda, Bonet de San Pedro o Antonio Machín, que gràcies a això es van poder renovar la dentadura.

Seguir llegint Allò que amagava la boina

Share