El terròs al seu laberint

Convé recordar en els temps que corren que, a pesar de l’aventurerisme d’alguns dels seus dirigents, els Estats Units eren un país majoritàriament aïllacionista fins a la II Guerra Mundial i en certa manera encara ho són. Volien fer-se rics, crear mercats, vendre excedents, però ni de conya convertir-se en els amos del món, tan complicat que és això i la de responsabilitats que comporta. Però una cosa mena a l’altra: arriba un punt en què el capital no s’obri pas si no és enfilat en un tanc. Així que van anar assumint a poc a poc el seu paper imperial amb desgana i una malaptesa manifesta. Per a tapar-la van crear una precària litúrgia civilitzadora que a penes ha aconseguit dissimular la profunda grosseria dels seus actes. Com tots sabem a hores d’ara, si els EUA es claven en algun embolic és perquè estan entestats a escampar la democràcia per tot el planeta, això ho resumeix tot. Si pel camí cal finançar grups terroristes, organitzar colps d’estat o primaveres de colors, s’hi fa, i si hi ha uns quants morts, estats fallits o desastres mediambientals, què hi farem.

Durant més de setanta anys, pel cap baix, EUA ha estat fent esforços per a dissimular la seua mala folla, creant una imatgeria farcida de tipus jovials, generosos, sacrificats i, sobretot, molt educats. I de sobte apareix un pinxo de sèrie B, li donen el paper protagonista amb procediments rigorosament democràtics i ací els tens tots, afanyant-se a aguantar la tramoia. Què ha passat? Per què aquest és tan diferent dels seus predecessors, tan diferent del tipus que volia cobrir el cel de míssils, o d’aquell que finançava els contrarevolucionaris nicaragüencs amb cocaïna, o d’aquell altre que tocava el saxòfon i deixava que li’l tocaren les becàries mentre Palestina cremava i deixava sense medecines els hospitals de Bagdad, o del paio que va aplanar Iraq buscant unes armes que sabia que no existien, o de la paia que es corria mentre a Gaddafi li estacaven un pal en el cul, o d’aquell altre que no va tancar Guantánamo i ens va entregar a tots a la NSA? Per què la política migratòria, mediambiental i econòmica de Trump (la que diu que aplicarà) és tan diferent de la que tots aquests i la mateixa Unió Europea —ja que hi som— van practicant des de fa dècades?

Seguir llegint El terròs al seu laberint

Share

«No fugiu, que som amics»

L’anècdota del cavall de Nietzsche s’ha fet famosa últimament gràcies a una pel·lícula de Béla Tarr que —paradoxes de la modernitat líquida— molt pocs han vist: el filòsof alemany, passejant per Torí, veu com maltracten un cavall, i en un gest arravatat es llança sobre l’animal i l’abraça pres d’una intensa emoció que transforma la seua vida fatalment i per sempre. L’espectador que va a veure el film, creient que hi trobarà les claus d’aquest gest que ningú no ha sabut interpretar amb certesa, es troba amb una història minimalista i reiterativa, sense a penes argument. És una xicoteta pel·lícula de cambra que pareix versar sobre la fi de l’existència, que tracta de visualitzar-la, de mostrar-nos-la. El director de la cinta, l’hongarés Béla Tarr, va dir que s’acomiadava del cine amb aquesta obra, igual que Nietzsche, segons sembla, es va acomiadar del seu seny després d’aquell incident.

La sospita d’un moment de lucidesa extrema plana sobre tots dos. Per part de Nietzsche, el sentiment d’arravatada pietat cap a l’animal va associat a l’horror que li produeix la conducta de l’ésser humà, víctima d’un profund error «cartesià» que el fa creure’s el rei de la creació. I Béla Tarr aconsegueix mostrar a l’espectador aplicat les últimes conseqüències de tot error i de tot encert. Qui és capaç de resistir l’austeritat i la reiteració que donen forma a El Cavall de Torí, obté a tall de «recompensa» el pla més aterridor —és una apreciació subjectiva, naturalment— que ha oferit mai l’art cinematogràfic. És l’últim pla. Últim de la pel·lícula i de l’existència mateixa.

pinguinsWEB

Seguir llegint «No fugiu, que som amics»

Share