«Narcisistes, competitius i malvats»

«L’autor no importa; llegim el text, no l’autor», va dir Barthes, i molts li van donar la raó. Però una cosa és que l’autor dega i fins i tot vulga morir davant de l’obra i una altra cosa és que puga fer-ho. Sempre és en ella més o menys ocult, i la seua presència la modifica substancialment o, si volem, en modifica la nostra percepció: tant se val. Així que, fins fa poc, es tractava, o de saber tot el possible sobre el context de producció de l’obra, perquè molts pensaven que sense això és impossible comprendre-la com cal, o d’intentar ignorar-lo per complet. Com tants altres debats, aquest, que va marcar la teoria literària moderna, ha quedat obsolet, desbordat per la realitat. L’esvaïment de l’autor era possible i de vegades inevitable en altres èpoques, però ja no en la nostra. Avui l’autor forma part indissociable de la mercaderia i està abocat a practicar un feroç exhibicionisme venal. De manera que, per un procés de decantació, ara mateix els únics autors viables són els que estan dotats d’una certa capacitat per a vantar-se. Per als que no la tenen, aquest requisit forçós resulta destructiu. I això, més que qualsevol debat teòric o postulat programàtic, és el que està marcant els camins de l’art, però sobretot els de la literatura, que fins fa poc era un vici més aviat discret.

«És horrible admirar el llibre d’un home i després conéixer-lo, i veure com destrueix tot el plaer que va causar la seua obra amb unes poques postures egocèntriques, de manera que no sols a un li desagrada la seua personalitat, sinó que mai no pot tornar a llegir res d’ell amb una ment oberta. El seu petit ego dolent sempre està espiant-lo a un darrere de les paraules», escrivia en els anys 40 Raymond Chandler al crític literari James Sandoe. «Per quins set sous els idiotes dels editors no deixen de posar fotos d’escriptors en les seues sobrecobertes?» —li deia en una altra ocasió—. «Vaig comprar un llibre perfectament bo, estava disposat que m’agradara, havia llegit sobre ell, i llavors li done una ullada a la foto del paio i òbviament és un complet imbècil, una deixalla realment aclaparadora (fotogènicament parlant), i no puc llegir el maleït llibre. […] He passat per aquesta comèdia de la foto, sé el que li fa a u.» I sobre el mateix tema encara afegia en una carta al periodista Alex Barris: «Odie la publicitat, sincerament. He passat per la roda de molí de les entrevistes i les considere una pèrdua de temps. El tipus que trobe en aquestes entrevistes fent-se passar per mi sol ser un presumptuós a qui no m’agradaria pas conéixer.»

Seguir llegint «Narcisistes, competitius i malvats»

Share

L’èxit, verdura addictiva d’arrel comestible

En una cerimònia de lliurament de premis no se celebra el triomf d’u, sinó la derrota de tots els altres. No es tracta de dir-li a un: «has triomfat», sinó de dir-los als altres: «vosaltres encara no». De la mateixa manera que hi ha un exèrcit de mà d’obra de reserva, n’hi ha un de fracassats que aspiren a ocupar aquests xicotets trons que, segons sembla, donen sentit a la vida. Les dues coses van lligades i són necessàries a fi que milions de subjugats s’esforcen cada dia en la direcció adequada. Se’ns indiquen diversos camins i cadascú, aparentment, tria el seu, però tots apunten a un espai entre la mortalitat i la immortalitat que s’anomena èxit. Ningú sap molt bé què és això. L’expressió que s’utilitza normalment, «obtindre èxit», dóna a entendre que és una cosa entre la divinitat i tu, i amaga el fet que l’èxit es concedeix, que el concedeixen, que és concedit. L’èxit té amo i s’assembla més a una safanòria que a qualsevol altra cosa, ja siga un producte de la nostra ment o de l’altra fàbrica de quimeres que hi ha a l’altre costat del nostre os frontal.

pescaWEB

Per això, assolir l’èxit depén de com enfoquem la nostra relació amb el poder, entés no tant com una cosa externa que ens sotmet d’una manera obertament sancionadora, com un combinat de principis morals i ideològics que ens governen des de dins. Depén de la nostra docilitat, perseverança, ambició, decisió, entusiasme, esperit de sacrifici, capacitat d’imitació, de persuasió, de seducció, de falta de vergonya o de sentit del ridícul… aquest conegut còctel d’habilitats que s’infiltra en el teixit social i actua com una substància estimulant i al·lucinògena alhora. Això és el que ens farà «irresistibles» i ens permetrà avançar entre els altres, que s’apartaran abatuts pel nostre ímpetu o subjugats pel nostre encant. És el que ens permetrà aproximar-nos a l’amo del pal de què penja l’abellidora hortalissa. I així podrem començar a estimular sense demora les seues zones erògenes més íntimes. Això és el que de veritat ens propiciarà l’èxit. Per molt que saltironeges no et faràs amb ella si no el complaus adequadament.

Seguir llegint L’èxit, verdura addictiva d’arrel comestible

Share

De pendons (breu tractat vexil·lològic)

Una bandera no té significat en soledat. No hi ha banderes d’un ni té sentit l’existència d’una sola bandera per a tothom. Cal que hi haja algú amb qui afirmar-se i algú davant de qui reafirmar-se. Les banderes t’interpel·len: «Estàs amb mi o estàs contra mi?». L’única variant acceptable per a esquivar una resposta tan simplista com aquesta pregunta és: «Estic amb una que és amiga», però de cap manera es pot dir: «No en tinc cap». En això les banderes són com les religions, a les que, per cert, solen anar associades.

banporc

Les banderes són símbols de símbols, no necessiten explicacions, són immensos monuments tautològics, signes moebians que s’expliquen a si mateixos i que, per això, tant se’n dóna el que diguen. La devoció a la bandera se situa entre l’engany cognitiu propi del pensament màgic, prelògic, emocional, i l’engany, també màgic, de la prestidigitació, de l’il·lusionisme, de la falsa taumatúrgia. La bandera és l’equivalent a la campaneta de l’experiment de Pavlov, al capot que sacseja el torero davant del bou. Què és, sinó això, el que agiten els banderers en les batalles? No l’exhibeixen tant per a estimular els combatents del seu costat, que no la veuen, com per a estimular l’envestida del contrari: totes les banderes són còmplices i la seua pitjor derrota és que no hi haja batalla.

Uns la cusen, la saluden, la besen, l’enlairen; altres la cremen, la xafen, l’esgarren, es torquen el cul amb ella, s’hi caguen, i no s’adonen que, en fer-ho, excreten la seua pròpia bandera. Considere’s això un apunt de caràcter antropològic: en la mesura que les banderes compleixen la necessitat de marcar territori, característica d’espècies animals assimilables a la nostra, no són diferents d’una micció o una deposició estratègicament dipositada.

Seguir llegint De pendons (breu tractat vexil·lològic)

Share