El sentit comú

Entre totes les accepcions de l’expressió «sentit comú», finalment ha imperat aquella que ve de la tradició escolàstica i que es refereix a una suposada força cognoscitiva universal que propicia la coincidència espontània de parers entre els éssers humans, davant d’aquella altra, provinent de la tradició aristotèlica —de la qual constitueix una profitosa adaptació— que entén el sentit comú com un sentit intern «real», que unifica aquelles sensacions que, de forma independent, ens arriben a través dels sentits vinculats als òrgans sensibles. Segons aquesta segona accepció, l’original, el conjunt d’estímuls que rebem tothora, sense el sentit comú, no seria res més que un caos, i la nostra capacitat de comprendre el món desapareixeria.

Segons l’accepció aristotèlica també, l’anomenat sentit comú passa, de ser una capacitat que tots i «entre tots» tenim, a ser un privilegi del qual avui molts pocs gaudeixen, o que tothom té en un grau molt escàs. La major part dels mortals viuen sota el bombardeig continu d’estímuls que no saben desxifrar, enfrontant-se diàriament a signes que no entenen. Més encara: viuen en un estat d’atabalament permanent perquè no saben com defendre’s d’aquesta ignorància i, fins i tot, sense saber que ho són, d’ignorants. Des d’aquesta perspectiva, el sentit comú pren un significat paradoxal, a saber: aconseguir que impere la falta de sentit i aconseguir, alhora, que aquesta falta de sentit generalitzada s’accepte com si fos l’estat natural de les coses. Tal és l’objectiu d’aquesta espècie de lobotomia incruenta a la qual el sistema tracta, amb un èxit evident, de sotmetre tots els seus integrants, reduir fins al mínim la nostra capacitat cognoscitiva, assolir el control de les nostres ments i exercir el domini sobre els nostres actes, aquest control i aquest domini que l’absència de sentit comú —el sentit comú aristotèlic— ens impossibilita d’exercir de manera autònoma.

Seguir llegint El sentit comú

Share

El salari de la por

Ens agraden les pel·lícules de gàngsters perquè amb un puro mig mastegat, un paio menjant espaguetis i un bat de beisbol, t’expliquen de què va tot açò. I a més no cal que siguen en color. Gràcies a aquesta gran aula que per a bé i per a mal és el cine, tots hem vist com recluta la màfia els seus soldats i atrapa les seues víctimes. De seguida que poden t’envisquen mitjançant el suborn o la coacció, i a partir d’aquest moment ja se t’han acabat les opcions. Així funciona aquest tripijoc. Tots sabem que la major part de les indústries per a les quals treballem només fan que fotre el planeta, omplir-lo de porqueria, explotar els nostres semblants, estupiditzar-los o escurar-los les butxaques. També tenim cada vegada més clar on anirà a raure la major part dels nostres impostos. Però continuem treballant i pagant perquè, amb una lògica inapel·lable, anteposem a qualsevol altra consideració l’objectiu primordial de conservar la pell, que se’ns presenta no com un dret, sinó com un privilegi que cal meréixer.

fastigWEB

Venim al món amb la vida embargada per una colla d’usurers. I ho acceptem com un fet natural. Que vinga Aristòtil i que ens explique una altra vegada què significa això que l’home és un ésser social, perquè alguns no acabem de veure en què consisteix aquesta sociabilitat. Del «t’has de guanyar la vida», que implica que prèviament te l’han confiscat, hem passat al «t’has de guanyar la possibilitat de guanyar-te la vida», que en les actuals circumstàncies sol voler dir l’accés a una ocupació de mera subsistència. Eixim cada dia al carrer amb un posat respectable que no acaba de dissimular del tot la nostra condició de subjugats, i estretint el cul tant com podem anem al tall a fer de sicaris de qui siga perquè ens hi va la vida. El nostre salari és el salari de la por.

Seguir llegint El salari de la por

Share