«No fugiu, que som amics»

L’anècdota del cavall de Nietzsche s’ha fet famosa últimament gràcies a una pel·lícula de Béla Tarr que —paradoxes de la modernitat líquida— molt pocs han vist: el filòsof alemany, passejant per Torí, veu com maltracten un cavall, i en un gest arravatat es llança sobre l’animal i l’abraça pres d’una intensa emoció que transforma la seua vida fatalment i per sempre. L’espectador que va a veure el film, creient que hi trobarà les claus d’aquest gest que ningú no ha sabut interpretar amb certesa, es troba amb una història minimalista i reiterativa, sense a penes argument. És una xicoteta pel·lícula de cambra que pareix versar sobre la fi de l’existència, que tracta de visualitzar-la, de mostrar-nos-la. El director de la cinta, l’hongarés Béla Tarr, va dir que s’acomiadava del cine amb aquesta obra, igual que Nietzsche, segons sembla, es va acomiadar del seu seny després d’aquell incident.

La sospita d’un moment de lucidesa extrema plana sobre tots dos. Per part de Nietzsche, el sentiment d’arravatada pietat cap a l’animal va associat a l’horror que li produeix la conducta de l’ésser humà, víctima d’un profund error «cartesià» que el fa creure’s el rei de la creació. I Béla Tarr aconsegueix mostrar a l’espectador aplicat les últimes conseqüències de tot error i de tot encert. Qui és capaç de resistir l’austeritat i la reiteració que donen forma a El Cavall de Torí, obté a tall de «recompensa» el pla més aterridor —és una apreciació subjectiva, naturalment— que ha oferit mai l’art cinematogràfic. És l’últim pla. Últim de la pel·lícula i de l’existència mateixa.

pinguinsWEB

Seguir llegint «No fugiu, que som amics»

Share