L’èxit, verdura addictiva d’arrel comestible

En una cerimònia de lliurament de premis no se celebra el triomf d’u, sinó la derrota de tots els altres. No es tracta de dir-li a un: «has triomfat», sinó de dir-los als altres: «vosaltres encara no». De la mateixa manera que hi ha un exèrcit de mà d’obra de reserva, n’hi ha un de fracassats que aspiren a ocupar aquests xicotets trons que, segons sembla, donen sentit a la vida. Les dues coses van lligades i són necessàries a fi que milions de subjugats s’esforcen cada dia en la direcció adequada. Se’ns indiquen diversos camins i cadascú, aparentment, tria el seu, però tots apunten a un espai entre la mortalitat i la immortalitat que s’anomena èxit. Ningú sap molt bé què és això. L’expressió que s’utilitza normalment, «obtindre èxit», dóna a entendre que és una cosa entre la divinitat i tu, i amaga el fet que l’èxit es concedeix, que el concedeixen, que és concedit. L’èxit té amo i s’assembla més a una safanòria que a qualsevol altra cosa, ja siga un producte de la nostra ment o de l’altra fàbrica de quimeres que hi ha a l’altre costat del nostre os frontal.

pescaWEB

Per això, assolir l’èxit depén de com enfoquem la nostra relació amb el poder, entés no tant com una cosa externa que ens sotmet d’una manera obertament sancionadora, com un combinat de principis morals i ideològics que ens governen des de dins. Depén de la nostra docilitat, perseverança, ambició, decisió, entusiasme, esperit de sacrifici, capacitat d’imitació, de persuasió, de seducció, de falta de vergonya o de sentit del ridícul… aquest conegut còctel d’habilitats que s’infiltra en el teixit social i actua com una substància estimulant i al·lucinògena alhora. Això és el que ens farà «irresistibles» i ens permetrà avançar entre els altres, que s’apartaran abatuts pel nostre ímpetu o subjugats pel nostre encant. És el que ens permetrà aproximar-nos a l’amo del pal de què penja l’abellidora hortalissa. I així podrem començar a estimular sense demora les seues zones erògenes més íntimes. Això és el que de veritat ens propiciarà l’èxit. Per molt que saltironeges no et faràs amb ella si no el complaus adequadament.

Seguir llegint L’èxit, verdura addictiva d’arrel comestible

Share

De pendons (breu tractat vexil·lològic)

Una bandera no té significat en soledat. No hi ha banderes d’un ni té sentit l’existència d’una sola bandera per a tothom. Cal que hi haja algú amb qui afirmar-se i algú davant de qui reafirmar-se. Les banderes t’interpel·len: «Estàs amb mi o estàs contra mi?». L’única variant acceptable per a esquivar una resposta tan simplista com aquesta pregunta és: «Estic amb una que és amiga», però de cap manera es pot dir: «No en tinc cap». En això les banderes són com les religions, a les que, per cert, solen anar associades.

banporc

Les banderes són símbols de símbols, no necessiten explicacions, són immensos monuments tautològics, signes moebians que s’expliquen a si mateixos i que, per això, tant se’n dóna el que diguen. La devoció a la bandera se situa entre l’engany cognitiu propi del pensament màgic, prelògic, emocional, i l’engany, també màgic, de la prestidigitació, de l’il·lusionisme, de la falsa taumatúrgia. La bandera és l’equivalent a la campaneta de l’experiment de Pavlov, al capot que sacseja el torero davant del bou. Què és, sinó això, el que agiten els banderers en les batalles? No l’exhibeixen tant per a estimular els combatents del seu costat, que no la veuen, com per a estimular l’envestida del contrari: totes les banderes són còmplices i la seua pitjor derrota és que no hi haja batalla.

Uns la cusen, la saluden, la besen, l’enlairen; altres la cremen, la xafen, l’esgarren, es torquen el cul amb ella, s’hi caguen, i no s’adonen que, en fer-ho, excreten la seua pròpia bandera. Considere’s això un apunt de caràcter antropològic: en la mesura que les banderes compleixen la necessitat de marcar territori, característica d’espècies animals assimilables a la nostra, no són diferents d’una micció o una deposició estratègicament dipositada.

Seguir llegint De pendons (breu tractat vexil·lològic)

Share

La gran il·lusió

Hi ha alguna cosa estranyament familiar en la foto d’aquest senyor d’aires germànics i el lacai agraït que posa cautament la mà sobre l’esquena complaguda del seu amo. Si el del cap descobert en senyal de respecte fos de trets hel·lènics, creuríem estar davant d’un retrat de fa poc. És una llàstima que l’art de la fotografia es descobrís tan tard, perquè altrament ara tindríem davant nostre una col·lecció d’imatges summament semblants, que podríem ordenar cronològicament, i no caldria esforçar-se molt a explicar que l’estafa de què som víctimes ara mateix és més vella que el cagar. I vostés perdonen l’expressió, però és que vivim en un temps que invita a la grolleria i de vegades és difícil resistir-se a fer-ne ús.

senyor-i-lacai

Algú hagué de ser i fou Constantí I el Gran. Quan, pels volts de l’any 300 tractava de sargir els descosits d’un Imperi Romà que s’esfilagarsava sense remei, va copsar la conveniència de tindre només un déu i va obrir les portes de l’Estat al cristianisme. Es van obrir llavors uns vasos comunicants entre religió i política que anaven a marcar la direcció de la història. Sense deixar de ser supranacional, l’Església es va dotar d’unes estructures cada vegada més jerarquitzades i, finalment, d’un estat propi —diversos, al llarg dels segles—, que ja és mèrit: riu-te’n tu del misteri de la Santíssima Trinitat. I l’Estat, per la seua banda, es va anar dotant d’un corpus ideològic que res tenia a envejar a les sagrades escriptures, entre altres coses perquè estava fet a la seua imatge i semblança.

Seguir llegint La gran il·lusió

Share