El votant paradoxal

No va poder ser al setembre. Aquest blog torna a posar-se en marxa amb un retard evident respecte a la data anunciada. Ha estat per circumstàncies totalment alienes a la meua voluntat. Això segurament no té rellevància per al lector, però vull deixar constància del fet per una qüestió de punt d'honor, coses del segle passat.

Potser aquesta nova etapa no podrà tindre la mateixa continuïtat que la precedent, entre altres coses perquè tampoc m’hi mena el mateix propòsit. Així i tot ho intentaré, i mentre no deserten aniré notificant les novetats als subscriptors.

El text que segueix és un extracte de la introducció a No escapareu, el llibre que sorgeix d'aquest blog i que ja està disponible en versió electrònica ací. No tingueu dubte que si el compreu fareu una bona acció, us guanyareu una parcel·leta al cel per quatre xavos.

Salut a tothom.
Joan Dolç

Just quan em disposava a escriure aquestes línies, s’acabaven de repetir a Espanya unes eleccions després d’una legislatura fallida. Durant els sis mesos que havien transcorregut entre una convocatòria i l’altra, no havien deixat d’aflorar escàndols que demostraven que el partit governant estava replet de delinqüents que s’havien dedicat a saquejar a consciència —i sense el menor rastre d’ella— les arques públiques, fins al punt d’aparéixer mencionat en algunes actuacions judicials com a organització criminal. Era, sens dubte, una màfia que, mentre es dedicava a rampinyar, havia fet baixar dràsticament tots els índexs de benestar social i qualitat de vida de l’Estat, i a reduir fins a límits alarmants les expectatives de futur de la ciutadania.

reclamweb

No obstant això, en aquell període havia augmentat el seu nombre de votants. L’evidència que entre aquests hi havia una majoria de perjudicats pel lladronici massiu va generar un desconcert general. […] El diagnòstic unànime era que aquells votants paradoxals eren imbècils. Ho pensaven els uns i els altres, els que callaven perquè en això radicava —així ho creien— la seua gran sort, i els que no podien evitar dir-ho a falta d’altres consols perquè, aferrats a la seua lògica, no trobaven una explicació que els proporcionés la pau mental. No sembla aquesta una actitud molt més racional que la dels suposats imbècils. Ni molt productiva, intel·lectivament parlant. Des d’un punt de vista pragmàtic tampoc pareix la més hàbil. «Menteix-me: dis-me que m’estimes», li deia Joan Crawford a Sterling Hayden en Johnny Guitar. Si del que es tracta és d’obtindre l’amor dels votants, aquesta consigna hauria de figurar la primera en qualsevol manual d’estratègia política.

Seguir llegint El votant paradoxal

Share

De què no parlarem demà

Demà serà notícia… és una secció recurrent que mai no ha fet fortuna en els mitjans, una mala idea per diverses raons. D’una banda, perquè equival a un spoiler, el que déiem esbudellar la notícia quan parlàvem valencià. D’una altra banda —i potser això és el que la fa més incòmoda—, perquè posa de manifest el caràcter previsible de l’actualitat. De ser sinònim de «temps present», la paraula actualitat ha passat a designar, sobretot, «les coses que interessen ara, de què se’n parla ara». Es tracta d’una evolució semàntica substancial. Substitueix el present per la seua aparença. L’accepció triomfant, a més, obvia una cosa fonamental, i és que les coses no atrauen l’atenció de la gent si ningú no li les posa davant dels nassos. Això és el que fan els autodenominats mitjans de comunicació de masses (ells prescindeixen d’això de les masses, perquè lleva molt de glamur), que són alguna cosa més que mitjans, per més que s’entesten a presentar-se com uns humils missatgers.

llegintWEB

Els missatgers tenen bona premsa. Sobre ells s’ha abocat molta compassió. Matar el missatger, arremetre contra ell és un tabú tan arrelat com sospitós. Correspon a la idea que el missatger sempre és innocent, un manat, com els seus avantpassats els coloms des dels temps de Noé. És una idea a revisar, sens dubte. Si més no, abans de deixar que marxe el missatger caldria examinar la mercaderia que ens ha dut. Ens emportaríem més d’una sorpresa. Com és ben sabut, segons l’opinió d’alguna gent aprensiva els coloms són rates amb plomes que van carregades de gèrmens. Exageracions insidioses. Però sí que sembla inevitable que qui fa de mitjancer entre allò que succeeix i els que estan destinats a saber-ho, acabe decidint què mostrar i com fer-ho, o que aprofite el viatge per a portar altres coses a banda de les que declara. Fins i tot pot caure en la temptació de fabricar ell mateix el que repartirà, amb la qual cosa, d’innocent missatger res de res.

Seguir llegint De què no parlarem demà

Share