La gran il·lusió

Hi ha alguna cosa estranyament familiar en la foto d’aquest senyor d’aires germànics i el lacai agraït que posa cautament la mà sobre l’esquena complaguda del seu amo. Si el del cap descobert en senyal de respecte fos de trets hel·lènics, creuríem estar davant d’un retrat de fa poc. És una llàstima que l’art de la fotografia es descobrís tan tard, perquè altrament ara tindríem davant nostre una col·lecció d’imatges summament semblants, que podríem ordenar cronològicament, i no caldria esforçar-se molt a explicar que l’estafa de què som víctimes ara mateix és més vella que el cagar. I vostés perdonen l’expressió, però és que vivim en un temps que invita a la grolleria i de vegades és difícil resistir-se a fer-ne ús.

senyor-i-lacai

Algú hagué de ser i fou Constantí I el Gran. Quan, pels volts de l’any 300 tractava de sargir els descosits d’un Imperi Romà que s’esfilagarsava sense remei, va copsar la conveniència de tindre només un déu i va obrir les portes de l’Estat al cristianisme. Es van obrir llavors uns vasos comunicants entre religió i política que anaven a marcar la direcció de la història. Sense deixar de ser supranacional, l’Església es va dotar d’unes estructures cada vegada més jerarquitzades i, finalment, d’un estat propi —diversos, al llarg dels segles—, que ja és mèrit: riu-te’n tu del misteri de la Santíssima Trinitat. I l’Estat, per la seua banda, es va anar dotant d’un corpus ideològic que res tenia a envejar a les sagrades escriptures, entre altres coses perquè estava fet a la seua imatge i semblança.

Seguir llegint La gran il·lusió

Share

La guerrilla de Berberana

Els anys seixanta se n’anaven quasi igual com havien vingut, deixant-nos més lluny de París que mai. Quan van arribar, quasi la meitat dels espanyols vivia encara del forcat i la rella i la ramaderia, i l’altra meitat d’una mineria, una siderúrgia i unes drassanes centenàries, o d’una petita indústria incipient amb complex provincià: mobles, sabates, taulellets, botiges i poca cosa més. El canvi més aparent es va escenificar al llarg de la dècada a les platges, que havien esdevingut un zoològic on convivien espècies foranes (sueques majorment, si cal creure la llegenda) i espècimens autòctons com José Luis López Vázquez o Laly Soldevilla. Observant-ho tot amb ulls d’entomòleg un poc estirat, caminaven per allí els cineastes de la gauche divine (els de l’escola de Barcelona) i, amb molt més encert, el tàndem terrenal format per Azcona i Berlanga.

berberana-web

El turisme era una activitat estiuenca de què es feien càrrec, sobretot, temporers, que alternaven l’art de fer sangria a l’estiu amb el de collir xufes a «levante» a l’hivern. No sabien aquells cambrers d’ocasió que el futur, tan trist, seria seu. La resta del país, a veure Maguila Gorila o Los Picapiedra en blanc i negre, a través de l’antena solitària de canal únic que s’observa a l’esquerra de la foto.

Seguir llegint La guerrilla de Berberana

Share

Festes de precepte

El discurs polític s’alimenta de tòpics perquè pareixen veritats universals, o mentides universalment acceptades, tant se val: el que importa és la universalitat, que és on se suposa que hi ha vots a manta, i les anomenades festes populars són un autèntic magatzem de llocs comuns. Segons un dels més celebrats pels aspirants a governar-nos o pels que ja estan passant per aquest tràngol, «les festes tradicionals són un lloc de trobada». L’afirmació va entre cometes perquè és citació literal.

bou-excavadora

Per a dir això cal portar uns grans aclucalls, també coneguts com a ulleres d’haca. Potser les festes siguen «un lloc de trobada» per al grupet que apareix en aquesta foto, posem per cas, i encara caldria esbrinar si molts dels qui aguaiten pels balcons han eixit a disfrutar del sarau o a preguntar quan s’acaba, però, què passa amb tots els altres? Què hi ha dels qui estan amagats esperant que escampe, o dels qui han pegat a fugir? Què hi ha del vell que està darrere d’una persiana a punt d’anar-se’n a sopar amb sant Pere amb la trista convicció que l’última cosa que s’emportarà d’aquest món és el mugit d’un bou desorientat que li pregunta l’hora a una excavadora enmig d’un rebombori? El menú és variat: també podria tractar-se d’una saeta agònica acompanyada de sinistres tocs de tambor, del guirigall kitsch d’una fira d’atraccions ambulant o —maleïts siguen pels segles dels segles— d’un xundaxunda discotequer a les quatre del matí i el que et rondaré morena. O tot combinat.

Seguir llegint Festes de precepte

Share

L’home perdut

Fa una fila d’orfe que commou. Perfectament podria haver-se criat en un asil d’infants. Podria haver estat així. Però la nostra imaginació no té dret a ser menys generosa amb ell que amb els seus superiors, jerarques de la milícia que, de segur, descendien de vetustes i ben acreditades sagues aristocràtiques.

hp

Suposem, per tant, que el paio va nàixer al si d’una honorable família de classe mitjana, que diuen que era la més abundant en aquella època, suposem que va tindre una mare amorosa que, quan era un monyicot, li netejava els mocs, el banyava, li besava les natges i li feia pets amb la boca sobre la panxeta, que li cantava cançons de bressol primer i li llegia contes més tard, fins que a ell van començar a eixir-li pèls en les aixelles i altres parts igual d’abundoses en glàndules sudorípares i es va decantar per un altre tipus de ficcions. Suposarem que Emil Jannings, alguns anys abans de conéixer Marlene Dietrich i perdre la xaveta, li va fer memoritzar els noms dels reis i els emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic, li va ensenyar un poc de geografia física, a fer números, a dibuixar figures geomètriques i un poc d’àlgebra.

Seguir llegint L’home perdut

Share

No li ho digues a sa mare

Abans que se l’apropiaren altres gremis d’espècie similar, com el de la banca o el del tràfic d’armes, els que tenien sempre en la boca la frase: «No li digues a ma mare que jo treballe en [pose’s ací el que toque]…», eren els publicistes. Érem a finals de la dècada dels setanta, i en part ho feien perquè besaven el terra que trepitjava qui l’havia inventat, Jacques Séguéla, guru de la publicitat moderna (o «comunicació», com els agrada de dir a aquests virtuosos de l’eufemisme). Aquest home acabava de publicar un llibre que es titulava i es continua titulant exactament així: No li digues a la meua mare que treballe en publicitat, perquè pensa que sóc pianista en un bordell.

vaca anunciWEB

El que ja llavors cridava l’atenció era que els que amollaven l’agudesa solien fer-ho acompanyant-la d’un somriure incòmode, i que l’encaixaven de manera forçada en contextos que no la requerien, com si se’ls escapara espontàniament i extemporàniament d’una part fosca de la seua psique, on segurament no arribava la seua consciència més aviat supèrflua.

Seguir llegint No li ho digues a sa mare

Share

Llibres en llanda

De tant en tant apareixen fenòmens que fan ressorgir la ja pesada i tramposa discussió entre apocalíptics i integrats. Com si no hi hagués més alternatives que la resistència o l’adhesió incondicional a això que es presenta com a canvi necessari. El dels eReader o lectors de llibres electrònics és un d’aquests fenòmens. Els amants de les disjuntives maniquees tenen ací una llepolia, i ja tenim una altra vegada als unabombers i els geeks representant la seua farsa que, com sempre, té poc a veure amb la vertadera batalla que, també com sempre, es dirimeix majorment a l’àmbit de l’economia.

e-readerDUOr

La qüestió és: calien aquests artefactes? Perquè un pensa en els llibres, els hipotètics perjudicats o beneficiats per l’assumpte, i se’n recorda de les tomaques, que estaven tan tranquil·les en la seua mata fins que va vindre un fill de puta, les va ficar en una llanda i les va enviar pa’ Caracas.

Seguir llegint Llibres en llanda

Share

Benvolguts lectors, amables autoritats, ociós passavolant:

Els blogs personals li pareixen a l’autor el súmmum d’una impudícia generalitzada, d’un exhibicionisme absurd que impregna en la seua totalitat i està acabant per donar forma a una societat que, mentre espera una justa denominació amb què soterrar-se en la història, hem convingut a definir com de l’«espectacle». Ho va encunyar un «antisistema», Guy Debord, i els portaveus del sistema ho repeteixen com a lloros des de l’escenari sense saber, ni ganes, el que l’altre va voler dir. La troballa de Debord no està gens malament, però cal preguntar-se si és procedent anomenar espectacle a una funció en què tots som figurants que es passen el temps mirant-se els uns als altres.

portada_balanc_ca

Així que aquest blog pretén no ser un blog. És la continuació del llibre que li dóna nom (Joan Dolç, Balanç d’existències, In púribus llibres, 2015), i el joc en què es basa és idèntic al que va donar origen a aquell volum. «Les imatges no s’esgoten en una sola lectura, per molt que alguns s’hi entesten» —s’afirmava en el preàmbul—. «Les imatges parlen i formen un tot diferent amb cada un dels seus interlocutors» (…) «Cada un d’aquests textos ha sorgit de la imatge que apareix al costat, en entrar en contacte amb l’imaginari acumulat i la idiosincràsia d’un individu en particular que és qui firma» (…) «Hi ha un vincle més o menys visible entre cada imatge i el seu text, però ambdós se sostenen —si és que ho fan— pel seu compte». (Qui ho desitge pot llegir el preàmbul sencer ací.)
Seguir llegint Benvolguts lectors, amables autoritats, ociós passavolant:

Share