No citaràs Voltaire en va

Voltaire sempre va saber nadar i guardar la roba. Va salvar la pell diverses vegades sense haver de desdir-se, però sí fugint oportunament tant d’amics com d’enemics. Per això fa riure el fet que se li atribuïsca insistentment una estupidesa com aquesta: «No estic d’acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho». Fa ja una pila d’anys que se sap que la frase no és seua, sinó d’Evelyn Beatrice Hall, que en la seua Vida de Voltaire —obra publicada en 1906 sota el pseudònim de Stephen G. Tallentyre— la va posar en boca del seu biografiat. La mateixa Hall va desmentir que Voltaire diguera realment tal cosa. Va dir que la frase se li havia acudit interpretant una cosa que ell va escriure en el seu Tractat sobre la Tolerància: «Penseu per vosaltres mateixos i deixeu que altres gaudisquen del privilegi de fer-ho també», frase que tampoc no es troba en tal obra ni en cap altra de l’il·lustrat francés, però que, almenys, cal reconéixer que constitueix una defensa molt menys histèrica de la llibertat d’expressió que l’altra falsa atribució. No obstant això, aquesta continua fent fortuna i se segueix i se seguirà atribuint a Voltaire, perquè, si no, perdria molta de la seua suposada eficàcia. A les citacions els passa el mateix que a moltes obres d’art: valen el que valen les seues firmes.

La famosa sentència apòcrifa condensa a la perfecció el culte acrític a la tolerància que, literalment, ens està matant, ens està deixant inermes davant d’unes elits i grups de pressió que menteixen per tots els seus porus en l’exercici de la seua llibertat de mentir. Perquè es dóna el cas que hi ha qui apel·la a la tolerància mentre retorça les lleis per a evitar que prospere la diversitat d’opinions i, sobretot, per a evitar que prevalguen les més sensates. I els que ho fan solen ser, precisament, els més intolerants quan veuen que les seues posicions corren perill. Ocupats en això n’hi ha de molts colors, però curiosament tots acaben reclamant el poder coactiu de l’Estat per a imposar «la tolerància». La reivindicació de la tolerància, com tants altres valors en altre temps subversius, s’ha institucionalitzat, ha esdevingut un dogma. Una paradoxa que Voltaire segurament no pogué preveure en una època en què el poder no necessitava emmascarar les seues arbitrarietats amb eufemismes. O sí, perquè en el capítol XVIII del seu esmentat Tractat va deixar escrit, aquesta vegada de veritat, que «per a meréixer la tolerància és necessari que els homes comencen per no ser fanàtics».

Seguir llegint No citaràs Voltaire en va

Share

El terròs al seu laberint

Convé recordar en els temps que corren que, a pesar de l’aventurerisme d’alguns dels seus dirigents, els Estats Units eren un país majoritàriament aïllacionista fins a la II Guerra Mundial i en certa manera encara ho són. Volien fer-se rics, crear mercats, vendre excedents, però ni de conya convertir-se en els amos del món, tan complicat que és això i la de responsabilitats que comporta. Però una cosa mena a l’altra: arriba un punt en què el capital no s’obri pas si no és enfilat en un tanc. Així que van anar assumint a poc a poc el seu paper imperial amb desgana i una malaptesa manifesta. Per a tapar-la van crear una precària litúrgia civilitzadora que a penes ha aconseguit dissimular la profunda grosseria dels seus actes. Com tots sabem a hores d’ara, si els EUA es claven en algun embolic és perquè estan entestats a escampar la democràcia per tot el planeta, això ho resumeix tot. Si pel camí cal finançar grups terroristes, organitzar colps d’estat o primaveres de colors, s’hi fa, i si hi ha uns quants morts, estats fallits o desastres mediambientals, què hi farem.

Durant més de setanta anys, pel cap baix, EUA ha estat fent esforços per a dissimular la seua mala folla, creant una imatgeria farcida de tipus jovials, generosos, sacrificats i, sobretot, molt educats. I de sobte apareix un pinxo de sèrie B, li donen el paper protagonista amb procediments rigorosament democràtics i ací els tens tots, afanyant-se a aguantar la tramoia. Què ha passat? Per què aquest és tan diferent dels seus predecessors, tan diferent del tipus que volia cobrir el cel de míssils, o d’aquell que finançava els contrarevolucionaris nicaragüencs amb cocaïna, o d’aquell altre que tocava el saxòfon i deixava que li’l tocaren les becàries mentre Palestina cremava i deixava sense medecines els hospitals de Bagdad, o del paio que va aplanar Iraq buscant unes armes que sabia que no existien, o de la paia que es corria mentre a Gaddafi li estacaven un pal en el cul, o d’aquell altre que no va tancar Guantánamo i ens va entregar a tots a la NSA? Per què la política migratòria, mediambiental i econòmica de Trump (la que diu que aplicarà) és tan diferent de la que tots aquests i la mateixa Unió Europea —ja que hi som— van practicant des de fa dècades?

Seguir llegint El terròs al seu laberint

Share

Poliestiré es resisteix a morir

A C. Pérez, que s’ho hauria passat bé llegint aquest llibre.

El món de les Falles està d’enhorabona. I el món de la cultura també. Fins ara el tema ha originat una literatura mediocre que, en consonància amb les grans filies i fòbies que desperta la festa, oscil·la entre l’oda numantina i l’article mordaç —o simplement venjatiu— d’arrapa i fuig. No consta que ningú haja intentat mai res que s’aproxime a la proesa que acaba de dur a terme Ricard Andana Palau, un jove escriptor que només comptava amb set o vuit premis literaris d’àmbit local i que, amb Poliestiré es resisteix a morir, ha irromput com un huracà en el panorama literari internacional, tot aprofitant, val a dir, l’impuls formidable que ha donat a les Falles la seua inclusió en el Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Andana ha sabut sostraure’s tant als tòpics com a la temptació d’adoptar alguna de les habituals postures enverinades, i s’ha acostat tot el que ha pogut, quasi fins a cremar-se, podríem dir-ne fent una fàcil analogia, al nucli de l’assumpte, a l’interior d’aquest microcosmos complex i apassionant —més del que molts imaginàvem— que és el món de les Falles. A imitació del que feu al seu moment Günter Wallraff, que es va fer passar per emigrant turc en els anys vuitanta per a conéixer de primera mà les condicions de vida i el tracte a què era sotmés aquell col·lectiu a Alemanya, Andana s’ha fet passar per immigrant paraguaià i s’ha infiltrat en un casal molt cèntric de la ciutat de València —el nom del qual lògicament no ens desvela—, per a exercir d’activista faller durant quatre anys i prendre bona nota de tot el que succeïa al seu voltant.

Seguir llegint Poliestiré es resisteix a morir

Share

L’art estressat

«Ai Jean-Luc, ai Jean Luc,
vull entendre-ho però no puc.»
Els Amics dels Arts

[Ve de l’article anterior.]

Després de Vivre sa Vie, Jean-Luc Godard va fer en 1964 Le Mepris a partir de la novel·la homònima d’Alberto Moravia, comptant amb Fritz Lang per a un dels papers protagonistes. La intrahistòria d’aquesta pel·lícula era clarament una continuació de la de l’anterior, i un pas més en els intents del cineasta francés per a objectivar i encarrilar els seus assumptes domèstics. Els problemes personals de Godard estaven esmunyint-se de matuta en la història del cine, modificant el seu llenguatge, condicionant, en una mesura indeterminada però innegable, el seu desenvolupament posterior, exactament igual que s’havia esquitllat la sordera i la mala lluna de Beethoven en la música, la dolençosa homosexualitat de Proust en la literatura o l’aspre contenciós de Picasso amb la mort en la història de la pintura. Aquesta influència dels aspectes més personals de l’existència (particulars, si més no), de les misèries d’un tipus enamorat i turmentat que està intentant comprendre i esmenar els seus errors en aquest cas i, en general, l’influx de les persones que fan cine, que escriuen novel·les o componen concerts per a exorcitzar dimonis privats, troba la seua simetria en un altre fenomen paral·lel.

En 1967, Godard i Lang van protagonitzar junts un documental titulat Le dinosaure et le bebé, dirigit per André S. Labarthe, on conversaven sobre l’ofici de cineasta. Friz Lang va dir allí, absolutament convençut, que «ara», és a dir, en els anys 60, «les nostres vides són molt més ràpides que abans». En un primer moment, un tendeix a pensar que estava referint-se a la sensació que tenim tots que el temps passa cada vegada més de pressa a partir d’un cert moment de les nostres vides, i el fet que Lang tinguera aleshores 74 anys reforça aquesta impressió. Però el cas és que Lang no era precisament un beneït del cabàs, sinó algú especialment sagaç. «Pensa en el cine mut» —deia—. «Quan jo vaig començar, les pel·lícules eren molt més lentes, i a mesura que el nostre estil de vida començava a anar més de pressa, les nostres pel·lícules eren cada vegada més ràpides. La vida dels joves va més de pressa ara que quan nosaltres érem joves».

Seguir llegint L’art estressat

Share

El món i la vida

«El món i la vida són u.»
Ludwig Wittgenstein
Tractatus logico-philosophicus, 5.621

En 1959 un jove cineasta francés es va fixar en una jove que volia ser actriu i li va proposar de fer un paper secundari en la pel·lícula que estava a punt de rodar. Casualment, el guió requeria que ella es despullara. Despullar les actrius és una mania que solen tindre els directors de cine. Perquè aquest és el seu poder, per simple luxúria o perquè busquen la seua Galatea com pigmalions impacients. Normalment ho aconsegueixen, però en aquesta ocasió ella va dir no, i el jove director va haver d’assajar altres vies de seducció més costoses i retorçudes. Un any després estaven fent una pel·lícula en què ella era la protagonista absoluta. Ho seria en tres pel·lícules seguides, i durant el rodatge de la segona es van casar. Ella era una xicota ingènua, vitalista i sentimental, que tot just tenia vint anys i una formació escassa. Ell era un tipus d’aparença freda i desdenyosa, un intel·lectual espés deu anys major que ella. Eren completament diferents, tenien molt a oferir-se.

De seguida van començar a rodar la tercera. En l’anterior, l’actriu protagonitzava una jove despreocupada, alegre i enamorada. En aquesta, una xicota insatisfeta que vol ser actriu. S’anomena Nana, com la protagonista de la novel·la de Zola, i vol abandonar el seu company perquè s’hi sent menyspreada. «M’enfureix estar enamorada de tu. Sempre he de suplicar-te», li diu. «Parlant potser tot podria tornar a començar, però com més es parla menys signifiquen les paraules», afig. En aquest primer pla, Nana ens gira l’esquena. Aparentment li parla a un actor que està fora de camp, però l’espill del bar col·loca el seu reflex desenfocat enfront de la càmera, darrere de la qual hi és el director, de forma que sembla que és a ell a qui es dirigeix. Una mica més endavant, en aquest mateix lloc apareixerà el cartell de l’anterior pel·lícula que van fer junts, on podrem llegir els seus noms. L’esforç per diluir les fronteres entre la ficció i la realitat es farà present al llarg de tot el metratge.

Seguir llegint El món i la vida

Share

«Narcisistes, competitius i malvats»

«L’autor no importa; llegim el text, no l’autor», va dir Barthes, i molts li van donar la raó. Però una cosa és que l’autor dega i fins i tot vulga morir davant de l’obra i una altra cosa és que puga fer-ho. Sempre és en ella més o menys ocult, i la seua presència la modifica substancialment o, si volem, en modifica la nostra percepció: tant se val. Així que, fins fa poc, es tractava, o de saber tot el possible sobre el context de producció de l’obra, perquè molts pensaven que sense això és impossible comprendre-la com cal, o d’intentar ignorar-lo per complet. Com tants altres debats, aquest, que va marcar la teoria literària moderna, ha quedat obsolet, desbordat per la realitat. L’esvaïment de l’autor era possible i de vegades inevitable en altres èpoques, però ja no en la nostra. Avui l’autor forma part indissociable de la mercaderia i està abocat a practicar un feroç exhibicionisme venal. De manera que, per un procés de decantació, ara mateix els únics autors viables són els que estan dotats d’una certa capacitat per a vantar-se. Per als que no la tenen, aquest requisit forçós resulta destructiu. I això, més que qualsevol debat teòric o postulat programàtic, és el que està marcant els camins de l’art, però sobretot els de la literatura, que fins fa poc era un vici més aviat discret.

«És horrible admirar el llibre d’un home i després conéixer-lo, i veure com destrueix tot el plaer que va causar la seua obra amb unes poques postures egocèntriques, de manera que no sols a un li desagrada la seua personalitat, sinó que mai no pot tornar a llegir res d’ell amb una ment oberta. El seu petit ego dolent sempre està espiant-lo a un darrere de les paraules», escrivia en els anys 40 Raymond Chandler al crític literari James Sandoe. «Per quins set sous els idiotes dels editors no deixen de posar fotos d’escriptors en les seues sobrecobertes?» —li deia en una altra ocasió—. «Vaig comprar un llibre perfectament bo, estava disposat que m’agradara, havia llegit sobre ell, i llavors li done una ullada a la foto del paio i òbviament és un complet imbècil, una deixalla realment aclaparadora (fotogènicament parlant), i no puc llegir el maleït llibre. […] He passat per aquesta comèdia de la foto, sé el que li fa a u.» I sobre el mateix tema encara afegia en una carta al periodista Alex Barris: «Odie la publicitat, sincerament. He passat per la roda de molí de les entrevistes i les considere una pèrdua de temps. El tipus que trobe en aquestes entrevistes fent-se passar per mi sol ser un presumptuós a qui no m’agradaria pas conéixer.»

Seguir llegint «Narcisistes, competitius i malvats»

Share

Somriga, per favor

A Anna i Josep

Si algú de fa tan sols mig segle, d’aquests que senten aversió de ser fotografiats, s’hagués vist transportat de sobte als nostres dies, sens dubte s’hauria sentit dins d’un malson. Aquest refús, en la majoria dels casos, s’està deixant de manifestar perquè el fet d’evitar que et «prenguen» una imatge ha esdevingut impossible, no perquè hagen desaparegut les raons que provoquen una por tan peculiar. En altres casos deriva en una irritació continguda davant de l’omnipresència d’artefactes que es dediquen, amb tota mena de pretextos, a cartografiar tot l’existent, siga viu o mort. Encara hi ha qui mostra el seu neguit quan s’adona que l’apunta un objectiu, però avui, qui no accepta de bon grat que el fotografien a cada moment i en tota circumstància està esdevenint un rar, un boig, tal com cal entendre la bogeria després de Foucault: allò que fa o deixa de fer qui no forma part de la majoria.

Quan fer fotos era encara una activitat singular, va haver-hi molts que es van esforçar a explicar aquesta peculiar forma d’harpaxofòbia. Així, s’ha parlat de la por que li roben a un l’ànima, de la por al doble, a la imatge congelada en tant que sinònim de mort, o a l’estranyament de l’ego, que no es reconeix en l’instant congelat. Siga quina siga la teoria, en tots els casos impera la convicció que el fotògraf s’apodera de la teua imatge per a quedar-se-la, que te la roba, però el problema no sembla ser tant aquest com la sospita del que pot fer a continuació: que la compartisca, que l’exhibisca i quede fora del nostre control. I resulta que exhibir, «compartir» imatges és una cosa que fem ara mateix tots i tothora. Uns inconscientment encara, perquè tot està disposat perquè així siga, i altres actuant com a autèntics addictes. En el plaer que troben aquests últims, que s’estenen pel món com una plaga de zombis, rau, més o menys visible, l’explicació d’aquell antic recel.

Seguir llegint Somriga, per favor

Share

Nines

Els dos vells determinismes, el que dóna per suposat que la base genètica preval en el desenvolupament de l’individu i el que atorga aquest poder a les seues circumstàncies, s’han fet servir sempre a conveniència. El determinisme biològic ha estat sempre molt del gust de la dreta, que no és partidària gastar-se els diners on no hi ha res a rascar. L’altre determinisme, l’econòmic i social, és molt del grat de sectors contraposats de l’esquerra, que encara que se senten units per aquesta qüestió (i en alguns casos per cap altra), la defenen de manera cada vegada més matisada, i també és del gust de gent rara com els conductistes radicals, que s’entesten a demostrar que tot depén del medi, des de la consciència de classe fins a la grandària de la nàpia.

Si deixem de banda les segones intencions, la qüestió és bizantina. En tota estructura social la naturalesa s’atrinxera en l’individu, per tant, siga d’una manera oberta o siga dissimulant, en nom de la utopia igualitària o en el de la liberal llibertària, a l’individu cal donar-li forma, regar-lo i podar-lo com a un arbust d’un jardí francés. L’espècie té els seus mecanismes de reproducció i la societat, els seus. La genètica ens proveeix d’endoesquelet i la societat ens fa un exoesquelet a mida. I nosaltres tan contents, perquè una cosa sense l’altra no s’aguanta i la carn que hi ha al mig no serveix per a res. Tots necessitem un personatge a representar, i és important triar-lo bé o tindre sort en la rifa. Que te’n donen un no és difícil: sempre hi ha algú disposat a ajudar-t’hi, sobretot els que van en grup i basen la seua força en la quantitat. N’hi ha de bon acontentar que amb això en tenen prou. Hi ha a qui li regalen un carnet de soci del Levante UD tot just nàixer, i vestit amb la samarreta de l’equip té per a anar fins al moll de la llacuna Estígia més content que un gínjol.

Seguir llegint Nines

Share

La cortina

Fa un temps, no gaire, anar al cine era una experiència molt diferent de la d’ara. Per a començar, la majoria de les sales no eren com aquests temples babilònics que apareixen en les pel·lícules de Woody Allen. Si de cas, alguns dels d’estrena de les grans ciutats. Els cines eren majorment com el que apareix en la imatge, poc més que una porxada coberta, plena de taques d’humitat tant per dins com per fora, amb seients de fusta, sense moqueta i sense calefacció. Perquè això que la gent s’hi refugiava per a escalfar-se també és mentida: a l’hivern s’hi passava un fred de collons, atenuat només per la possibilitat d’acostar-se a la parella quan les llums s’apagaven, una cosa que estava vetada en l’exterior, on tampoc no hi havia molta llum. Això si en portaves, de parella. Als altres els hi quedava l’escalfor de quadra, la que es donen entre si els animals estabulats. I a l’estiu, calor, aquesta sí que ja sense remei, a pesar d’algun ventilador que tremolava agarrat precàriament a l’encanyissat del cel ras. L’aire condicionat era un article de ciència-ficció, un invent de Hollywood.

Ara bé: quasi tots els cines tenien cortina. José Luis Garci, exercint de professional de la nostàlgia, va dir en una entrevista que «tot va canviar quan es va prescindir de la cortina», i és cert. La cortina era el vel simbòlic que separava aquella realitat ronyosa i desagradable de la vastitud infinita del mite que es desplegava sobre la pantalla, que era una simple paret emblanquinada la majoria de les vegades. El cine que apareix en El espíritu de la colmena (pel·lícula imprescindible com poques) és encara més precari. I no té cortina. Però escenifica molt bé què passava en aquells recintes. En aquesta pel·lícula pot palpar-se la irrupció d’un imaginari inventat en un context inequívocament real. I la manera com tots dos es troben. El cine era, sobretot, un recinte pecaminós, transgressor, on l’espectador podia sentir-se lliure mentre era vigilat pel món exterior. En aquest sentit, el cine ha sigut sempre pornogràfic.

Seguir llegint La cortina

Share

La incompetència contumaç

En Històries del futur (1941), Robert A. Heinlein fa dir a Lazarus Long, el protagonista d’alguns dels seus contes: «Has atribuït a la vilesa condicions que deriven simplement de l’estupiditat», i allí va quedar la frase. Naturalment, la idea no era nova. Costa de creure que algun presocràtic no l’enunciara ja d’alguna manera abans que Crist muntara en burro. Però, per citar algun il·lustre predecessor, podríem mencionar Shakespeare: «Per tant, parleu com a ignorant o, si en sabeu més, amb el coneixement enterbolit per la malícia» (Mesura per mesura, III.1). El cas és que Heinlein la va introduir en el cercle que formen els escriptors de ciència-ficció, els científics i els cientistes, un univers bigarrat sotmés a una forta retroalimentació. D’aquesta manera, la idea va anar pegant voltes i polint-se com un cudol. En els anys 80, un cert Robert J. Hanlon la va reformular: «Mai no atribuïsques a la malícia el que es pot explicar adequadament per l’estupidesa», i Arthur Bloch, el de La llei de Murphy, la va incloure tal qual en la seua segona recopilació d’aforismes.

Curiosament, un cert Bill Clark, que ara és cuiner en Ontario, n’ha reivindicat recentment l’autoria. Assegura haver inclòs la frase en un conte de joventut, de ciència-ficció, naturalment, publicat en els 70 en una revista minoritària de la qual ningú no conserva cap exemplar. Però arriba tard, perquè en 1994, un altre il·lustre desconegut anomenat també Clark, J. Porter Clark, que segons sembla treballava per a la NASA, la va fer servir a la seua manera en un simple post d’un grup d’Usenet: «La ignorància suficientment avançada és indistingible de la malícia», va dir, i, capritxos de la fama, l’aforisme va passar a anomenar-se «Llei de Clark». Però qui la va fer de veres famosa va ser Jeffrey Finckenor, científic també al servei de la NASA, que en 2008 va reproduir la citació, millorant-la substancialment i qui sap si involuntàriament, per a justificar la seua decisió d’abandonar l’agència espacial per discrepàncies amb els directors del projecte en què treballava infructuosament des de feia temps: «La incompetència prou avançada és indistingible de la malícia», va dir. Era la seua conclusió després d’afirmar que «en els nivells més alts, pareix que existeix la creença que hom pot manar sobre la realitat, seguida per la negativa a acceptar qualsevol informació que vaja en contra d’aquest mandat». I això últim és més interessant, fins i tot, que la famosa màxima que va modificar en citar-la.

Seguir llegint La incompetència contumaç

Share