Memòria del paradís

A aquells animals que vaig conéixer.

En els teatres romans, la summa cavea era la part superior de la graderia i estava destinada als que, per una raó o una altra, no eren reconeguts com a ciutadans. La plebs i els altres estaments es repartien la resta d’escalons de dalt a baix, en sentit invers a la seua posició en la piràmide social. Més tard, aquella estructura es va adaptar als grans teatres a la italiana, i posteriorment als cines en una progressiva simplificació de la divisió d’espais, més evident com més petita era la sala. Rares eren les que tenien dues plantes superiors. El més habitual era que en tingueren una o cap. Els cines amb pis elevat s’allunyaven una mica de la simplicitat estabulària que els establiments més modestos a penes aconseguien dissimular. Eren espais que es construïen més per a ampliar l’aforament que per a contribuir a l’asèpsia social, i dades les dimensions tan reduïdes que de vegades tenien aquells locals, el pati de butaques ho tenia difícil per a fer bona aquella estranya lògica arquitectònica. No semblava de cap manera el lloc privilegiat que suposadament era. A molts, i sobretot als adolescents que en els anys seixanta i setanta no coneixíem més que els cines de poble, el que ens atreia era l’entresolat. Fins que no vam començar a anar als cines d’estrena de la capital no vam saber que l’entrada per a accedir-hi era la més barata. De fet, créiem que els vells es quedaven baix per a no haver de pujar escales.

A Anglaterra, la zona que està situada en la part més alta dels grans teatres s’anomena the gods, perquè des d’allí quasi es poden tocar les pintures mitològiques que solen decorar els sostres, motius ampul·losos que al llarg del segle XX es van substituir en els cines per exòtics ornaments art déco (només en alguns, en la majoria es va deixar aqueixa tasca decorativa a les humitats). I també, com ací i a França, a aquesta zona se la va anomenar «el paradís» per la seua proximitat al cel ras. També podia haver-se anomenat així perquè a ell anaven a parar els que volien assaltar-lo, encara que només fóra de manera intuïtiva o a colp de rampell. Allí recalaven molts afligits d’una cinefília primitiva, que no distingien entre la pel·lícula, el ritual de la projecció i el festí social que se celebrava en aquell recinte quasi sagrat cada diumenge a la vesprada. Des del paradís es podia veure tot sense ser vist, com sabien molt bé algunes parelles que es refugiaven a dalt de tot, i a més, mirant còmodament cap avall, mentre els del pati de butaques es fotien el bescoll mirant cap amunt. Certament, també era el lloc on aterraven aquells als quals el cine els importava un rave. Dir que en aquelles grades allunyades de l’escenari era on s’allotjava el sentit crític —que no els crítics— potser és una exageració, però en qualsevol cas era on s’acumulaven les ànsies de subversió, on anaven a raure els disconformes, els misfits, els sabotejadors i algun cabró vocacional. Sempre prestos a burlar-se del que als altres els agradava, però sempre disposats a deixar-se seduir pels arquetips que, en la pantalla, superaven la seua capacitat transgressora, ja fóra Tarzan, la seua amiga Xita, Jerry Lewis, el vaquer sense nom o Toro Sentado.

Mala idea, la de posar els més animals a dalt. Des de dalt, igual que en el segle XIX es tiraven bombes, durant el franquisme es feia gamberrisme surrealista, com la d’aquell paio que entrava amb les butxaques de la gavardina plenes de teuladins vius. Quan els soltava se n’anaven cap a la pantalla creient que es tractava d’una finestra —que finestra era, però no per a pardals— i ja no hi havia qui els desallotjara en tota la projecció. S’hi donava una fusió entre l’enginy abrivat i la consciència social lacerada que s’ha perdut. Del paradís eixien les procacitats més bèsties, les protestes més irades, els comentaris més obscens. La insubmissió adquiria allí dalt el seu màxim nivell d’agressivitat, aquest que la situa a frec de la delinqüència. Alguns, siga donant regna solta a fosques aspiracions, siga parodiant amb sarcasme la funció real de la censura, tapaven la imatge amb la xolla o distreien l’atenció projectant en la pantalla una ombra xinesa amb forma de cornamenta, gest molt més arrelat que el més comú avui de mostrar el dit, en una època en què el personal tenia l’autoestima baixa i el sentit de l’honor molt alt. Això només es podia fer prop del projector, de la màquina d’on ixen les imatges, de la tramoia que propicia l’espectacle. En certa manera, en la cabina estava Déu, per això exercia una atracció irresistible cap a tots nosaltres. Accedir a ella era un somni que pocs arribaven a satisfer.

Els més avisats entre els del pati de butaques es refugiaven just davall del paradís i deixaven lliures els seients situats en la vertical de la barana, perquè des d’allí podia caure de tot: el pica-pica, que no era una altra cosa que el farcit de fibra de vidre o d’amiant dels encoixinats, escopinyades esporàdiques o la llavor del mal mateixa, que de vegades sorgia des de la fosca a propulsió a través d’algun membre pecador. I els que cometien la temeritat de seure en les files de davant menyspreaven l’abast de les sarbatanes fetes amb una canya o un bic, a través de les quals s’expulsaven projectils de tota mena. En els Estats Units, a aquell vestigi de la summa càvea el varen batejar directament amb el classista apel·latiu de peanut gallery, peanuts que els terrossos que ocupaven aquells seients no dubtaven a llançar també als performers dolents i als benestants espectadors de la platea i el pati, invertint el principi zoològic de l’arquitectura teatral i fent gala d’una consciència cívica desapareguda sense remei. Ací, a semblança dels italians, que l’anomenaven piccionaia, i dels francesos que l’anomenaven poulailler, va acabar anomenant-se «galliner», segur que no tant pel sentit despectiu que desprén la paraula sinó per l’enrenou que se sol o se solia armar allí. Més aviat se solia, perquè l’esperit que animava aquell espai s’està perdent. Ningú no vol anar al galliner, s’ha imposat la bona educació i els paradisos, els pocs que queden, s’estan quedant buits o, en tot cas, clamorosament silenciosos.

(Publicat simultàniament a Summa Cavea)

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.