Logomàquia tauròmaca

«És un fet d’evidència aclaparadora que, durant generacions, aquesta Festa fou, potser, la cosa que ha fet més feliços a un nombre més gran d’espanyols… Sense tindre-ho totalment clar, no es pot fer la història d’Espanya des de 1650 als nostres dies.» (José Ortega y Gasset)

«La lluita de bous no ha estat mai una diversió, ni quotidiana, ni molt freqüentada, ni de tots els pobles d’Espanya, ni generalment buscada i aplaudida. En moltes províncies no es va conéixer mai; en altres es va circumscriure a les capitals, i onsevulga que van ser celebrats ho va ser només a llargs períodes, i concorrent a veure-la la gent de les capitals i de tal qual aldea circumveïna. Es pot, per tant, calcular que de tot el poble d’Espanya, a penes la centèsima part haurà vist mai aquest espectacle. Com, doncs, s’ha pretés donar-li el títol de diversió nacional?» (Gaspar Melchor de Jovellanos)

«Parlar sobre els bous suposa mobilitzar les idees de religió, la idea de cultura, la idea de dret… és a dir, posa en contribució totes les idees fonamentals de les nostres constel·lacions filosòfiques, i per tant és una qüestió que no pot tractar-se a la lleugera, d’una manera banal, per agressiva que siga, sinó que exigeix una reflexió molt diferent de caràcter filosòfic.» (Gustavo Bueno)

«La filosofia és l’art d’intentar munyir un bou a les fosques.» (Joan Fuster)

«Un amic madrileny m’ha recordat recentment que una vegada el vaig despertar de bon matí, cridant-lo per conferència telefònica des de Sevilla, per a comentar amb ell una frase de d’Annunzio que acabava de llegir. “El perill és l’eix de la vida sublim” era la gran frase dannunziana que tant m’havia alterat. Com és natural, un home que es dispersa i extravia d’aquesta manera, no pot torejar bé.» (Juan Belmonte)

«Quan s’obri la porta de quadrilles per al paseíllo i la massa de l’amfiteatre acompanya amb palmes els primers compassos de Carmen, de Bizet, les llàgrimes m’esborrallen la imatge. Mai no he sabut exactament per què els toros m’han proporcionat les majors emocions artístiques de la meva vida.» (Albert Boadella)

«Rares vegades, molt rares vegades, es veu un matador que siga al mateix temps un gran matador i un gran artista amb la capa i amb la muleta. Molt rares vegades es trobaria també un boxejador que fóra pintor de primera magnitud, això és veritat. Per a ser un artista de la capa i servir-se d’ella el millor possible, cal un sentit estètic que seria un greu inconvenient per a un gran matador. Un gran matador ha de ser un torero a qui li agrade matar.» (Ernest Hemingway)

«Les dues formes comunes de ritualització de la mort del bou [són]: la popular, exercida per individus no especialitzats, i l’“artístico-espectacular”, que executen membres d’una casta quasi sacerdotal, amb prerrogatives exclusives sobre la mort cerimonial concedides per l’Estat.» (Manuel Delgado)

«Igual que avui estime i respecte les corregudes de bous, deteste amb tota la meua ànima les soltes de vaquetes, els bous embolats, de foc, de la Vega o d’on siguen, les festes populars on un animal indefens és torturat per la xusma que s’hi encrueleix. Els bous no naixen per a morir així. Naixen per a morir matant, si poden; no per a veure’s turmentats, apunyalats per una turba de borratxos impunes. Un bou naix per a lluitar amb la força de la seua casta i la seua bravura, donant a tothom, fins i tot a qui el mata, una lliçó de vida i de coratge. Per això és necessari que moren toreros, de tant en tant. És la prova, el contrast de llei. Si la mort no jugara la partida de manera equitativa, l’espectacle taurí seria només un espectacle; no el ritu tràgic i fascinant que permet a l’observador atent abocar-se als misteris extrems de la vida. Només això justifica la mort d’un animal tan noble i bell.» (Arturo Pérez-Reverte)

«Pel poble cal fer el que faci falta, perquè els nois vénen aquí a passar-ho bé i a veure qui agafa el pernil, que és al capdamunt d’un pal al mig de la plaça.» (Manuel Juste Delgado, director de lídia de Santpedor)

«La carn d’un toro jove i ben apeixat, sense haver passat per una plaça de braus, ofereix moltes possibilitats. Tot el contrari del que succeeix si l’animal ha format part del programa de la festa nacional. Aquesta festa és fatal per a la carn d’aquests forts i puixants animals. L’endemà de la cursa, els restaurants us ofereixen l’estofat de toro, que, objectivament parlant, no té cap sabor perquè la carn ha estat tan turmentada i maltractada. La carn del toro de vida i mort pacífiques podria ésser excel·lent. Ho diem en condicional, perquè, com que aquests braus donen més diners a les places de toros que a les de mercat, segurament ens morirem sense saber el gust que té la carn d’un animal pacífic i de vida plàcida.» (Josep Pla)

«¡Hay gente pa’ tó!» (Un torero)

Publicat simultàniament a Summa cavea

Recopilació: Joan Dolç

Fonts:
• Ortega i Gasset. Sobre las corridas de toros o Secretos de España, c. 1940
• Gaspar Melchor de Jovellanos. Memoria para el arreglo de la policía de los espectáculos y diversiones públicas, y sobre su origen en España, 1790
• Gustavo Bueno. Tesela nº 36, 20 d’abril de 2010
• Joan Fuster. Consells, proverbis i insolències, 1992
• Manuel Chaves Nogales. Autobiografía de Juan Belmonte, matador de toros, 19xx
• Albert Boadella. Adiós Cataluña, 2007
• Ernest Hemingway. Death in the Afternoon, 1932
• Josep Pla. El que hem menjat, 1972
• Arturo Pérez-Reverte. El Semanal, 3 de maig del 2008
• Manuel Delgado. Espacio sagrado, espacio de la violencia, 1990
• Regió 7, 13 de juny del 2016

Fotografies: Arxiu GA

 

 

 

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.