Tango

Hi ha dies que acaben malament. No ha passat res de mal, però acaben malament. Perquè te’n vas al llit amb la convicció que res no ha canviat ni canviarà. Un es passa la vida combatent aquesta afició a posar-ho tot en el mateix sac, tan injusta, tan reaccionària, amb què tantes coses s’intenten justificar, i al remat un acaba sucumbint a la temptació. O a l’evidència. O al cansament. Subscrivint un tango. Però és que tens davant a algú que t’està repetint la mateixa cosa per enèsima vegada, i saps que tu també et repeteixes cada dia més. I aquests periòdics que han vingut a substituir els vells —estaves fullejant-ne un— estan envellint a ulls veients. I aquests articulistes que arribaren en forma de falca roja, com la del quadro de El Lissitzky, han acabat traçant cercles entorn dels seus respectius eixos, fent el mateix que aquells intel·lectuals de sénia als quals havien de desallotjar. I en aquests polítics que deien ser nous albires el germen del que els altres van acabar sent, veus això que els sustenta a tots substituint-se a si mateix.

Per alguna raó, hi ha dies en què te’n recordes d’aquell amic que poc abans de morir va exclamar: «Açò és una estafa», i per la manera com ho digué vas saber de seguida que no es referia a la crisi, encara que llavors ja havíeu comentat molt que la crisi era això, una estafa, veges tu quin descobriment. O d’aquell que et va dir, mentre et donava la mà per última vegada i ho sabia, que «no sabia si havia valgut la pena», i llavors encara no hi havia crisi o no sabíem que n’hi havia. O d’aquell altre —ja en dus uns quants— que davant de la imminència del seu últim viatge, va passar els seus últims dies contraprogramant-li a la mort una excursió a Corfú, on ell creia que estava el principi de tot, amb aquells amics que sabia que mai no tornaria a veure. No volia anar enlloc, volia tornar. I veus tots els que encara campegen, cada u pel seu costat, creient que se salvaran sols, i saps que no, estàs convençut que un dia es despertaran i alguna cosa que ara no volen veure ja no estarà allí per a poder ser ignorada, i aquesta absència els haurà espolsat l’ofuscació, i se sentiran tan desolats com tu et sents de vegades. O no, perquè mentre el temps ens mata, nosaltres diem que matem el temps, i a més d’un la mort l’agafarà així.

I veus tota aquesta gent que no sap sinó fer el mal perquè sí, sense que cap argument, per retorçut que siga, els hi assistisca, i saps que mai seran vençuts. I intueixes que el mal existeix i té vocació d’eternitat. Tots els èxits de la lògica i de l’enginy són candorosos exercicis de poesia incapaços de fer front als impulsos primaris d’aquests micos guillats amb ceptre, amb mitra, Mastercard, xòfer i guardaespatles. El plaer que alguns senten retenint i acumulant merda és més fort que totes les forces de la naturalesa. De la naturalesa humana, val a dir. Els que més parlen de progrés solen ser els que fan que el món vaja en cercles. Es dediquen a desfer durant la nit el que altres fan durant el dia. I et veus a tu mateix i a aquests mateixos altres redescobrint a cada instant coses que ja existeixen, fingint sentir-se sorpresos i meravellats. O sentint-s’hi de veritat, és igual. Insistint en les mateixes obvietats, atrapats en aquest continu fer i desfer. La història acaba sent això, un estúpid io-io. Ens obliguen a retrocedir perquè creguem que avancem en tornar al punt de partida.

La humanitat és una substància grumosa que no acaba de lligar, però, d’altra banda, l’ésser humà sense la humanitat no és res, així que et donen ganes de pujar al púlpit i dir: petits homenets i superhomes, germans tots a pesar nostre, no deixeu que ningú us lleve el que us pertany, però tampoc no deixeu de tindre en compte que no hi ha salvació si no és col·lectiva. No hi ha salvació. Oblideu-vos-en. A hores d’ara ho saps. Hi ha dies que acaben malament. I te’n vas al llit pregant perquè l’endemà continues trobant alguna cosa que et reconforte malgrat tot, alguns vius als qui encara valga la pena escoltar i, sobretot, aquests morts que et parlen a través del cine, dels llibres o de la pintura, amb els quals t’entens tan bé. Pregues perquè no et quedes sense res que sentir ni absolutament res a dir, perquè siga veritat el que una vegada et digué u d’aquells que ja no hi són: que en tot cas sempre ens quedarà la música. Això digué, i et consta que no havia llegit mai Cioran.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.