El dilema

Triar entre ciències o lletres era i continua sent una de les grans disjuntives a què s’ha d’enfrontar qualsevol estudiant arribat un cert moment. I era i continua sent una disjuntiva tan falsa com perniciosa, una imposició interessada creada sobre la rivalitat suposadament consubstancial entre «els intel·lectuals literaris» i «els científics de la naturalesa», com va encunyar C. P. Snow en la seua famosa conferència sobre les dues cultures, que amaga la rivalitat secular entre la ciència infusa i la que va nàixer amb el pecat original. Aquesta última, esperonada per un concepte peculiar de progrés i en el seu intent d’allunyar-se tot el possible de la primera, al llarg de l’últim segle si més no, ha mostrat un desinterés creixent vers aspectes fonamentals de l’arquitectura del coneixement, com la filosofia, l’art, la literatura i fins i tot moltes de les anomenades ciències socials, potser, també, perquè els qui fugen de les impertinències de la raó sempre han considerat els sabers humanístics com a part del seu feu revelat, a pesar que allí és on s’hi troben els blasfems més bel·ligerants o precisament per això. El que s’ha balafiat en aqueix joc estratègic no és poca cosa. Ha donat i continua donant lloc a generacions d’estudiants i professionals rancallosos adscrits a un bàndol i a l’altre.

Raonablement, aquest joc hauria d’haver acabat ja. A hores d’ara, caben pocs dubtes que la ciència li ha arrabassat el tron a la religió de manera definitiva, fins i tot en el seu propi terreny. Com diu Lawrence M. Krauss en Un univers del no-res, «inventar tota una nova sèrie de partícules en l’espai buit impossibles de mesurar no sona molt diferent de proposar que hi ha un gran nombre d’àngels asseguts sobre el cap d’una agulla». Però als deliris de la ciència se’ls pot seguir el fil, almenys fins a un cert punt, i en aquells altres la raó no tenia res a fer des del principi. Coneixement és emancipació, i aquesta significa ser lliure per a servir a la pròpia ignorància, no estar al servei de la d’altres. La religió, amb les seues fal·làcies ad ignorantiam, avui és ja un pur acudit, però un acudit tenebrós, que allí on pot s’imposa per la força, com ha fet sempre, i on no pot, suplica respecte i tolerància, hipòcritament, amb un deix d’humiliació que posa els pèls de punta, perquè intuïm en què es convertiria si, menada per les circumstàncies, no haguera de recórrer a la contemporització amb els impius.

El joc hauria d’acabar ja, però persisteix. Les humanitats, amb la seua manca d’aplicació pràctica immediata, estan més desprestigiades que mai. Aquest espai ubicat arterosament entre la ciència infusa i la de veritat ha anat deteriorant-se a ulls vistents. Sembla com si des de certes instàncies s’incentivara la ficció paròdica i la producció de tot tipus d’històries insubstancials amb un fals valor documental. La gran narrativa, la que furga en la vida per a tractar de comprendre-la, aparenta haver-se quedat sense espai. Aquest s’ha omplit de sagues simplistes, puerils o simplement estúpides. Algú ens està dient que la vida cal acceptar-la com és, com diuen que és. La filosofia s’ha trivialitzat, tant en el carrer, on és sacsejada pels farsants del New Age o de la fantaciència, com en l’àmbit acadèmic on, entre altres coses, s’instrumentalitza, en paraules de Kurt Wischin, «cedint a les pressions dels temps que corren, fingint que és una eina tan útil per a les necessitats de la indústria i del comerç com ho és la psicologia laboral, amb l’objectiu de millorar les seues oportunitats en l’assignació de recursos».

Ací és on pareix residir el quid de la qüestió. La disjuntiva no està entre ciències o lletres. Aquest és un dilema de trilers que no té resposta bona. Està entre el coneixement entés com un bé públic o com una cosa susceptible de ser explotada comercialment, i va començar a prendre la seua forma actual quan, a principis del segle XX, s’imposà en les universitats dels Estats Units l’anomenat pragmatisme nord-americà i per primera vegada es va incorporar a una institució universitària, Harvard, una Escola Superior d’Administració d’Empreses. És el camí pel qual Edison (que no era universitari però sí un reeixit home de negocis) es convertia en el paradigma del «científic» americà, mentre ací Planck o Einstein es dedicaven a la ciència bàsica alhora que Picasso i Braque desenrotllaven el cubisme en la pintura, Bergson aprofundia en el vitalisme filosòfic o Proust s’endinsava en el subjectivisme literari sense que entre ells existira el menor indici de jerarquia intel·lectual. Comparat amb tots aquests, l’inventor del fonògraf i la pereta i la cadira elèctriques no era més que un terròs cobdiciós, però la veritat és que gràcies a ell, al fordisme i a l’auge de la ciència aplicada, els Estats Units van canviar la faç del planeta.

El triomf del concepte utilitarista de la cultura, que era programàticament empíric, escèptic i pluralista, amb el temps va donar lloc a un reduccionisme insuportable. Partint del principi pragmàtic que diu que el que no és útil és fals i, en tot cas, prescindible, hem acabat establint el sentit últim de les coses mitjançant dicotomies irreductibles, i els conflictes acostumem a resoldre’ls mitjançant la invalidació —que en algunes circumstàncies té unes implicacions sinistres— del parell contrari, cosa que configura un món molt poc intel·ligent, maniqueu i falsament secular que, per cert, facilita la perpetuació de la facècia religiosa. La vertadera dualitat no està, per tant, entre ciències i lletres, entre intel·lectuals literaris i científics de la naturalesa. Està entre seguir la senda utilitarista, que a hores d’ara ja sabem on mena, o optar pel pensament complex, que implica «el reconeixement dels llaços entre les entitats que el nostre pensament deu necessàriament distingir però no aïllar» i que «està animat per una tensió permanent entre l’aspiració a un saber no parcel·lat, no dividit, no reduccionista, i el reconeixement de l’inacabat i incomplet de tot coneixement». [E. Morin, E. R. Ciurana i R. D. Motta, Educar en l’era planetària].

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.