Herois de l’apocalipsi

Obeint les ordres del general Ripper, que ha decidit fer el que calga per a evitar que els comunistes continuen contaminant els seus fluids vitals, un esquadró de B-52 es dirigeix cap a l’URSS completament fora de control i disposats a atacar. Cada un dels avions porta un carregament nuclear equivalent a 50 megatones de TNT.
En la Sala de Guerra del Pentàgon, el general Turgidson, un compulsiu mastegador de xiclet, li exposa al president dels Estats Units el seu punt de vista sobre la situació:
—En menys de quinze minuts, els russos faran contacte per radar amb els nostres avions. Quan ho facen, s’enfilaran per les parets i contraatacaran amb tot el que tenen. Si abans no hem fet res per a suprimir la seua capacitat de contraatacar patirem un autèntic aniquilament total. Si per contra llancem un atac immediat, total i coordinat sobre totes les seues pistes i les seues bases els enxamparíem amb els pantalons baixats! —la seua cara s’il·lumina com si se sorprengués de la seua pròpia sagacitat—. Fotre! —exclama—, els guanyem en míssils de cinc a un!
El president esgrimeix un parell d’excuses protocol·làries. Turgidson les rebat ràpidament i prossegueix, cada vegada més entusiasmat amb la seua idea:
—Senyor president, ens acostem ràpidament al moment de la veritat. És necessari triar entre dos paisatges de postguerra, certament lamentables però clarament distingibles. Un on moren vint milions de persones, i un altre on moren cent cinquanta milions. No estic dient que no ens embrutarem les mans, però sí que li dic que no moriran més de deu o vint milions de persones, no més, depenent de la sort que tinguem —i dient açò, Turgidson fa una ràpida oscil·lació amb la mà, arqueja una cella i mastega ansiosament el seu xiclet esperant la decisió del president.

En el seu llibre La saviesa dels psicòpates, Kevin Dutton planteja a un d’ells, a qui anomena Joe, aquest dilema:
—Un cirurgià de trasplantaments té cinc pacients. Cada un d’ells necessita un òrgan diferent i morirà si no l’aconsegueix. Desgraciadament, no n’hi ha cap de disponible. Un paio jove i sa acudeix a la consulta del cirurgià per a una revisió rutinària, i el metge descobreix que els seus òrgans són compatibles amb els seus cinc pacients. Descobreix també que, si el jove desapareix, ningú no podria sospitar d’ell. Tindria dret aquest cirurgià de matar el jove per a salvar els seus cinc pacients?
Joe no dubta en la seua resposta:
—Si jo fóra el metge, no m’ho pensaria ni un segon. Cinc pel preu d’un. Cinc bones notícies i en canvi una sola de dolenta. És un bon tracte, no?
Amb aquest exemple Dutton tracta de demostrar que els psicòpates «calculen les emocions mitjançant números». És una de les conductes psicopàtiques que va desgranant al llarg del seu llibre, un compendi de tot el que s’ha especulat fins ara sobre el tema. Totes giren entorn de la mentida, la manipulació, la insensibilitat i l’arrogància. I en un altre punt, Dutton afig el que opina Joseph Newman, professor de psicologia en Wisconsin: «La combinació de baixa aversió al risc i la manca de culpabilitat o remordiments, els dos pilars fonamentals de la psicopatia, poden conduir, depenent de les circumstàncies, a una carrera d’èxit, siga en el delicte o en els negocis. De vegades en les dues coses».

Seguir llegint Herois de l’apocalipsi

Share

El dilema

Triar entre ciències o lletres era i continua sent una de les grans disjuntives a què s’ha d’enfrontar qualsevol estudiant arribat un cert moment. I era i continua sent una disjuntiva tan falsa com perniciosa, una imposició interessada creada sobre la rivalitat suposadament consubstancial entre «els intel·lectuals literaris» i «els científics de la naturalesa», com va encunyar C. P. Snow en la seua famosa conferència sobre les dues cultures, que amaga la rivalitat secular entre la ciència infusa i la que va nàixer amb el pecat original. Aquesta última, esperonada per un concepte peculiar de progrés i en el seu intent d’allunyar-se tot el possible de la primera, al llarg de l’últim segle si més no, ha mostrat un desinterés creixent vers aspectes fonamentals de l’arquitectura del coneixement, com la filosofia, l’art, la literatura i fins i tot moltes de les anomenades ciències socials, potser, també, perquè els qui fugen de les impertinències de la raó sempre han considerat els sabers humanístics com a part del seu feu revelat, a pesar que allí és on s’hi troben els blasfems més bel·ligerants o precisament per això. El que s’ha balafiat en aqueix joc estratègic no és poca cosa. Ha donat i continua donant lloc a generacions d’estudiants i professionals rancallosos adscrits a un bàndol i a l’altre.

Raonablement, aquest joc hauria d’haver acabat ja. A hores d’ara, caben pocs dubtes que la ciència li ha arrabassat el tron a la religió de manera definitiva, fins i tot en el seu propi terreny. Com diu Lawrence M. Krauss en Un univers del no-res, «inventar tota una nova sèrie de partícules en l’espai buit impossibles de mesurar no sona molt diferent de proposar que hi ha un gran nombre d’àngels asseguts sobre el cap d’una agulla». Però als deliris de la ciència se’ls pot seguir el fil, almenys fins a un cert punt, i en aquells altres la raó no tenia res a fer des del principi. Coneixement és emancipació, i aquesta significa ser lliure per a servir a la pròpia ignorància, no estar al servei de la d’altres. La religió, amb les seues fal·làcies ad ignorantiam, avui és ja un pur acudit, però un acudit tenebrós, que allí on pot s’imposa per la força, com ha fet sempre, i on no pot, suplica respecte i tolerància, hipòcritament, amb un deix d’humiliació que posa els pèls de punta, perquè intuïm en què es convertiria si, menada per les circumstàncies, no haguera de recórrer a la contemporització amb els impius.

Seguir llegint El dilema

Share

Tango

Hi ha dies que acaben malament. No ha passat res de mal, però acaben malament. Perquè te’n vas al llit amb la convicció que res no ha canviat ni canviarà. Un es passa la vida combatent aquesta afició a posar-ho tot en el mateix sac, tan injusta, tan reaccionària, amb què tantes coses s’intenten justificar, i al remat un acaba sucumbint a la temptació. O a l’evidència. O al cansament. Subscrivint un tango. Però és que tens davant a algú que t’està repetint la mateixa cosa per enèsima vegada, i saps que tu també et repeteixes cada dia més. I aquests periòdics que han vingut a substituir els vells —estaves fullejant-ne un— estan envellint a ulls veients. I aquests articulistes que arribaren en forma de falca roja, com la del quadro de El Lissitzky, han acabat traçant cercles entorn dels seus respectius eixos, fent el mateix que aquells intel·lectuals de sénia als quals havien de desallotjar. I en aquests polítics que deien ser nous albires el germen del que els altres van acabar sent, veus això que els sustenta a tots substituint-se a si mateix.

Per alguna raó, hi ha dies en què te’n recordes d’aquell amic que poc abans de morir va exclamar: «Açò és una estafa», i per la manera com ho digué vas saber de seguida que no es referia a la crisi, encara que llavors ja havíeu comentat molt que la crisi era això, una estafa, veges tu quin descobriment. O d’aquell que et va dir, mentre et donava la mà per última vegada i ho sabia, que «no sabia si havia valgut la pena», i llavors encara no hi havia crisi o no sabíem que n’hi havia. O d’aquell altre —ja en dus uns quants— que davant de la imminència del seu últim viatge, va passar els seus últims dies contraprogramant-li a la mort una excursió a Corfú, on ell creia que estava el principi de tot, amb aquells amics que sabia que mai no tornaria a veure. No volia anar enlloc, volia tornar. I veus tots els que encara campegen, cada u pel seu costat, creient que se salvaran sols, i saps que no, estàs convençut que un dia es despertaran i alguna cosa que ara no volen veure ja no estarà allí per a poder ser ignorada, i aquesta absència els haurà espolsat l’ofuscació, i se sentiran tan desolats com tu et sents de vegades. O no, perquè mentre el temps ens mata, nosaltres diem que matem el temps, i a més d’un la mort l’agafarà així.

Seguir llegint Tango

Share

Espanya i La reina d’Espanya

Quan va rebre el Premi Nacional de Cinematografia en Donostia, a finals del 2015, Fernando Trueba va dir que no s’havia sentit espanyol ni cinc minuts de la seua vida, i que hauria preferit que la Guerra de la Independència l’hagueren guanyat els francesos. Ho va dir amb la clara intenció, primer, de desmarcar-se de qualsevol sentiment nacionalista («mai no he tingut un sentiment nacional», va dir clarament) i, segon, de reivindicar el pensament il·lustrat i sense fronteres que ací es va rebutjar al seu moment a bonyigades —a les idees i als afrancesats que les defenien—, inaugurant una sagnia intel·lectual que amb el temps ha esdevingut el tret més característic de la marca Espanya. Des de llavors, sense oblidar alguns il·lustres precedents, bona part de la cultura espanyola ha sigut i és una cultura d’exiliats, tant a l’interior com a l’exterior. Les paraules de Trueba van engegar una reacció en cadena d’aquesta gent que brama contra el nacionalisme d’altri, que va culminar en una crida al boicot de la pel·lícula que estava començant a rodar en aquells moments, La reina de España. El que ha destapat aquesta ventada és aterridor. La reina de España li ha alçat durant uns mesos el faldó a aquest país i ha demostrat que ací encara hi ha amagatalls que puden com les sinagües d’aquella porca que, segons la llegenda, va prometre no llavar-se fins a conquistar Granada.

Trueba, que va ser dels primers directors espanyols a rodar una pel·lícula en anglés en els anys vuitanta, és dels pocs que encara s’atreveixen a fer de tant en tant un cine «local», és a dir, a tocar de la seua realitat social i històrica més immediata, com ho feien Berlanga, Bardem, Fernando Fernán Gómez o Saura. En aquest sentit i en molts altres, Trueba, paradoxalment, és més espanyol i la seua pel·lícula més espanyola que qualsevol dels thrillers de factura impecable que darrerament es fan ací, però que podrien haver filmat igual un americà o un danés en els seus països respectius. A més, La reina de España, que tampoc ha agradat molt entre la progressia, cosa que caldria analitzar a fons, és també un original exercici de memòria històrica amb què el cineasta ha aconseguit irritar uns sectors que, significativament, se solen mostrar indiferents davant de productes que s’emmarquen emfàticament en aquest corrent. El rescat que Trueba fa de la història, a més de divertit i pedagògic, és intel·ligent i combatiu. La seua pel·lícula, més enllà de certes tosquedats i arítmies, és densa en referències (que no tothom copsarà), ajusta comptes i ret homenatges, però sobretot no es deté en el món que retrata, sap arribar fins als nostres dies (en aquest sentit, el boicot a què ha estat sotmesa és un indicatiu de la seua eficàcia) i planta cara amb èxit a aquesta altra memòria històrica oficialista representada per sèries com Cuéntame, Amar en tiempos revueltos, la molt infame Lo que escondían sus ojos o Isabel sense anar més lluny. Amb la seua reina llenguallarga i sarcàsticament antifranquista, ha demostrat que, més de quaranta anys després de la seua mort, si intentes ficar-li un dit en l’ull al Generalíssim deixes torts a uns quants que es tenen a si mateixos per vius i que es giren contra tu com dimonis.

Seguir llegint Espanya i La reina d’Espanya

Share