Ara et diré la veritat

La vella dita «riu bé qui riu darrer» comença a no ser certa. En una societat tan accelerada, si un espera massa corre el risc de no tindre res de què riure o d’haver de riure sol, que és una cosa molt trista. La consigna ara és que cal riure com més aviat millor. Amb la història passa igual. La història l’escrivien els vencedors, en pugna amb els perdedors, amb una certa paciència i perseverança. Ara les coses han canviat. S’hi veu en el descrèdit del periodisme. Abans els periodistes eren, o simulaven ser, simples testimonis dels fets, i s’abstenien d’interpretar-los o, si més no, que s’hi notara. Això pertocava a altres i tot anava per ordre. La premsa feia les rajoles i els historiadors construïen el relat legitimador sota el qual s’aixopluga el poder. Ara no. No hi ha temps per a tanta parsimònia. Els periodistes estan suplantant els historiadors, el periodisme està ja molt lluny de l’objectivitat que reclama i ja no és que haja esdevingut opinió: vol ser axioma. Amb la resta d’activitats que intervenen en la construcció del relat hegemònic passa una cosa pareguda, començant pel cine.

D’un temps ençà la indústria cinematogràfica sembla obsessionada a fer pel·lícules basades en fets reals. O això diuen que són. Davall aquest epígraf (i altres com «biopic» o «fets històrics») s’han rodat centenars d’històries en les últimes dues dècades, probablement més que en els cent anys anteriors. Mai no falten obres d’aquest gènere entre les nominades als Oscar a la millor pel·lícula. En 2014 va haver-hi fins a sis entre nou que pertanyien a aquesta categoria. I el ben curiós és que, quan un les veu, té la impressió que el que se’ns conta és increïble, que és irreal. L’avís que precedeix els títols de crèdit hauria de dir més aviat «basada en fets extraordinaris». Perquè el cas és que hi ha pel·lícules que es presenten com de ficció, que conten històries d’una aparença molt més real que les que conten les que declaren basar-se en la realitat.

El cine sempre ha estat una barreja de catarsi i ideologia, sempre s’han fet pel·lícules que reescriuen la història i netegen les consciències. El mainstream, òbviament, sempre ha estat en sintonia amb la correcció política del moment. I ara, per alguna estranya raó, toca fer a doll pel·lícules «basades en fets reals». Naturalment, no és que aquells que es dediquen a l’assumpte es posen d’acord en un conciliàbul. De vegades basta que un director de referència, amb rang de prescriptor, tinga èxit amb una pel·lícula que porta la seua fórmula escrita en cada fotograma, perquè tothom tracte d’anar a redós, perquè, de fet, darrere del que van és dels diners. Però la moda de les pel·lícules basades-en-un-fet-real dura ja massa per a una explicació tan simplista, sobretot tenint en compte que es fonamenta en una fal·làcia molt barroera. Ací, el suposat fet real exerceix una funció «dissimuladora» de la realitat a la qual, segons la terminologia encunyada per Paul Ricoeur, només es pot fer front mitjançant una «hermenèutica desmitificadora», és a dir, desvelant el discurs que subjau en aquesta milonga.

Quan algú comença dient «et diré la veritat», saps que hi ha moltes probabilitats que et mentisca. Qui diu la veritat no necessita anunciar-ho. Això és el que passa amb el cartellet que ens avisa que la pel·lícula està basada en fets reals. Què s’entén per tal? Hi ha qui es dedica a mesurar la veracitat d’aquestes adaptacions cinematogràfiques d’una manera mecànica, comprovant escena per escena si els fets descrits van ocórrer o no (vegeu aquest enllaç). Però això no és rellevant, sinó si el fet descrit va significar el que la pel·lícula diu que significa. El que cada una d’aqueixes pel·lícules té de «real» o d’inventat poc importa. S’està imposant una visió molt simplista del que és la ficció. Només la ficció és capaç d’integrar la complexitat de l’existència. La ficció ens permet posar en joc tots els elements que integren la realitat i no només allò que denominem fets. Fer ficció de manera manifesta no és mentir, o no necessàriament, però qui pretén contar «fets reals» menteix sempre encara que siga sense voler.

William Faulkner, que deu bona part de la seua glòria al seu ofici de guionista —que odiava—, va dir un parell de coses que vénen a tomb. En La ciutat (1957), un dels seus personatges afirma que «els poetes estan quasi sempre equivocats sobre els fets perquè no estan realment interessats en ells, només en la Veritat», i en el discurs d’acceptació del Nobel, Faulkner es va referir al seu treball —escriure—, com «la tasca de crear una cosa que abans no existia, a partir dels materials de l’esperit humà». Fer pel·lícules és el mateix. No pot haver «fets reals» en una pel·lícula. L’única cosa real és la pròpia pel·lícula, és un fet en si mateixa, una invenció que s’afegeix a l’existent. Per això el cartellet en qüestió no és més que un pegat. Potser l’únic que està passant és que la narrativa cinematogràfica busca fórmules per a recuperar la credibilitat perduda, o potser és una altra cosa. Com ara, que aquesta instància proteica anomenada sistema estiga buscant la seua legitimació sense esperar el judici de la història, tancant capítols, concloent afers incòmodes, compensant, mitjançant ficció disfressada de realitat, el que la realitat fou, parant esment en uns fets i enviant-ne uns altres a l’oblit, acaparant el discurs perquè ens anem preparant davant del que ha de vindre i així, arribat el moment, no sentim la necessitat de mirar enrere per a saber com hem arribat fins allí.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.