Ara et diré la veritat

La vella dita «riu bé qui riu darrer» comença a no ser certa. En una societat tan accelerada, si un espera massa corre el risc de no tindre res de què riure o d’haver de riure sol, que és una cosa molt trista. La consigna ara és que cal riure com més aviat millor. Amb la història passa igual. La història l’escrivien els vencedors, en pugna amb els perdedors, amb una certa paciència i perseverança. Ara les coses han canviat. S’hi veu en el descrèdit del periodisme. Abans els periodistes eren, o simulaven ser, simples testimonis dels fets, i s’abstenien d’interpretar-los o, si més no, que s’hi notara. Això pertocava a altres i tot anava per ordre. La premsa feia les rajoles i els historiadors construïen el relat legitimador sota el qual s’aixopluga el poder. Ara no. No hi ha temps per a tanta parsimònia. Els periodistes estan suplantant els historiadors, el periodisme està ja molt lluny de l’objectivitat que reclama i ja no és que haja esdevingut opinió: vol ser axioma. Amb la resta d’activitats que intervenen en la construcció del relat hegemònic passa una cosa pareguda, començant pel cine.

D’un temps ençà la indústria cinematogràfica sembla obsessionada a fer pel·lícules basades en fets reals. O això diuen que són. Davall aquest epígraf (i altres com «biopic» o «fets històrics») s’han rodat centenars d’històries en les últimes dues dècades, probablement més que en els cent anys anteriors. Mai no falten obres d’aquest gènere entre les nominades als Oscar a la millor pel·lícula. En 2014 va haver-hi fins a sis entre nou que pertanyien a aquesta categoria. I el ben curiós és que, quan un les veu, té la impressió que el que se’ns conta és increïble, que és irreal. L’avís que precedeix els títols de crèdit hauria de dir més aviat «basada en fets extraordinaris». Perquè el cas és que hi ha pel·lícules que es presenten com de ficció, que conten històries d’una aparença molt més real que les que conten les que declaren basar-se en la realitat.

Seguir llegint Ara et diré la veritat

Share

No citaràs Voltaire en va

Voltaire sempre va saber nadar i guardar la roba. Va salvar la pell diverses vegades sense haver de desdir-se, però sí fugint oportunament tant d’amics com d’enemics. Per això fa riure el fet que se li atribuïsca insistentment una estupidesa com aquesta: «No estic d’acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho». Fa ja una pila d’anys que se sap que la frase no és seua, sinó d’Evelyn Beatrice Hall, que en la seua Vida de Voltaire —obra publicada en 1906 sota el pseudònim de Stephen G. Tallentyre— la va posar en boca del seu biografiat. La mateixa Hall va desmentir que Voltaire diguera realment tal cosa. Va dir que la frase se li havia acudit interpretant una cosa que ell va escriure en el seu Tractat sobre la Tolerància: «Penseu per vosaltres mateixos i deixeu que altres gaudisquen del privilegi de fer-ho també», frase que tampoc no es troba en tal obra ni en cap altra de l’il·lustrat francés, però que, almenys, cal reconéixer que constitueix una defensa molt menys histèrica de la llibertat d’expressió que l’altra falsa atribució. No obstant això, aquesta continua fent fortuna i se segueix i se seguirà atribuint a Voltaire, perquè, si no, perdria molta de la seua suposada eficàcia. A les citacions els passa el mateix que a moltes obres d’art: valen el que valen les seues firmes.

La famosa sentència apòcrifa condensa a la perfecció el culte acrític a la tolerància que, literalment, ens està matant, ens està deixant inermes davant d’unes elits i grups de pressió que menteixen per tots els seus porus en l’exercici de la seua llibertat de mentir. Perquè es dóna el cas que hi ha qui apel·la a la tolerància mentre retorça les lleis per a evitar que prospere la diversitat d’opinions i, sobretot, per a evitar que prevalguen les més sensates. I els que ho fan solen ser, precisament, els més intolerants quan veuen que les seues posicions corren perill. Ocupats en això n’hi ha de molts colors, però curiosament tots acaben reclamant el poder coactiu de l’Estat per a imposar «la tolerància». La reivindicació de la tolerància, com tants altres valors en altre temps subversius, s’ha institucionalitzat, ha esdevingut un dogma. Una paradoxa que Voltaire segurament no pogué preveure en una època en què el poder no necessitava emmascarar les seues arbitrarietats amb eufemismes. O sí, perquè en el capítol XVIII del seu esmentat Tractat va deixar escrit, aquesta vegada de veritat, que «per a meréixer la tolerància és necessari que els homes comencen per no ser fanàtics».

Seguir llegint No citaràs Voltaire en va

Share

El terròs al seu laberint

Convé recordar en els temps que corren que, a pesar de l’aventurerisme d’alguns dels seus dirigents, els Estats Units eren un país majoritàriament aïllacionista fins a la II Guerra Mundial i en certa manera encara ho són. Volien fer-se rics, crear mercats, vendre excedents, però ni de conya convertir-se en els amos del món, tan complicat que és això i la de responsabilitats que comporta. Però una cosa mena a l’altra: arriba un punt en què el capital no s’obri pas si no és enfilat en un tanc. Així que van anar assumint a poc a poc el seu paper imperial amb desgana i una malaptesa manifesta. Per a tapar-la van crear una precària litúrgia civilitzadora que a penes ha aconseguit dissimular la profunda grosseria dels seus actes. Com tots sabem a hores d’ara, si els EUA es claven en algun embolic és perquè estan entestats a escampar la democràcia per tot el planeta, això ho resumeix tot. Si pel camí cal finançar grups terroristes, organitzar colps d’estat o primaveres de colors, s’hi fa, i si hi ha uns quants morts, estats fallits o desastres mediambientals, què hi farem.

Durant més de setanta anys, pel cap baix, EUA ha estat fent esforços per a dissimular la seua mala folla, creant una imatgeria farcida de tipus jovials, generosos, sacrificats i, sobretot, molt educats. I de sobte apareix un pinxo de sèrie B, li donen el paper protagonista amb procediments rigorosament democràtics i ací els tens tots, afanyant-se a aguantar la tramoia. Què ha passat? Per què aquest és tan diferent dels seus predecessors, tan diferent del tipus que volia cobrir el cel de míssils, o d’aquell que finançava els contrarevolucionaris nicaragüencs amb cocaïna, o d’aquell altre que tocava el saxòfon i deixava que li’l tocaren les becàries mentre Palestina cremava i deixava sense medecines els hospitals de Bagdad, o del paio que va aplanar Iraq buscant unes armes que sabia que no existien, o de la paia que es corria mentre a Gaddafi li estacaven un pal en el cul, o d’aquell altre que no va tancar Guantánamo i ens va entregar a tots a la NSA? Per què la política migratòria, mediambiental i econòmica de Trump (la que diu que aplicarà) és tan diferent de la que tots aquests i la mateixa Unió Europea —ja que hi som— van practicant des de fa dècades?

Seguir llegint El terròs al seu laberint

Share